999. Les primeres dones d'Auschwitz. Heather Dune Macadam
era emocionant, particularment quan els van assegurar que tornarien a casa aviat. La seva innocència va acréixer la crueltat del xoc quan van arribar a les portalades d’Auschwitz, i allà no hi havia ningú que pogués preparar-les per als horrors que havien de venir.
Aquell mateix dia, van arribar 999 dones alemanyes provinents de Ravensbrück, un camp que, amb 5.000 presoners, ja era ple i no en podia allotjar més. Les havien seleccionat abans de partir com a funcionàries capaces, per supervisar la feina de les noies jueves, que desmantellaven construccions, netejaven la terra, cavaven, transportaven terra i materials, i es cuidaven a més de les tasques agrícoles i de criar animals, per alliberar consegüentment els homes que ja hi havia a Auschwitz, perquè poguessin treballar en feines més feixugues de cara a l’ampliació del camp. Les noies eslovaques venien de famílies nombroses i afectuoses, i es van trobar que les esbrocaven, les despullaven de cap a peus, les rapaven, les sotmetien a crides interminables per passar llistes a l’alba gèlida, les forçaven a caminar descalces sobre el fang, i a barallar-se per les racions de menjar, i que eren víctimes de càstigs arbitraris, i treballaven fins a l’esgotament i sovint fins a la mort. Tenien gana, estaven malaltes i aterrides. Les guàrdies de Ravensbrück, com després va admetre Höss, «sobrepassaven de bon tros els seus equivalents masculins en duresa, vilesa, rancúnia i depravació». A finals de 1942, dos terços de les dones del primer comboi havien mort.
I Auschwitz, en canvi, continuava creixent. Hi van abocar jueus de tota l’Europa ocupada, de França i Bèlgica, Grècia i Iugoslàvia, Noruega i més endavant Hongria, i van arribar aviat a una mitjana de tres trens cada dos dies, i cada tren arrossegava 50 vagons de càrrega que portaven 50 presos cada un. El juny de 1943, hi havia quatre crematoris establerts i en funcionament, capaços d’incinerar 4.736 cossos per dia. La majoria dels que hi arribaven de nou, famílies senceres amb bebès i criatures, anaven de dret cap als forns de gas.
Les dones eslovaques supervivents, que s’havien endurit físicament i mental, van enginyar-se estratègies per sobreviure, com ara presentar-se voluntàries per a les tasques més desagradables, o buscar seguretat com a cosidores, cuidant-se dels horts, o a les oficines del camp, per escapolir-se de l’exterminació diària de les persones més febles, de les que queien malaltes o estaven massa demacrades per treballar amb competència. Tal com remarca H. D. Macadam, va ser «un puja-i-baixa de supervivència». Les més afortunades trobaven ocupació al «Canadà», el terme irònic de la presó per referir-se a les propietats saquejades pels nazis als jueus que arribaven, als quals havien indicat que portessin cada un entre 30 i 45 quilos d’articles que consideressin necessaris. Mantes, abrics, ulleres, vaixelles, instruments mèdics, màquines de cosir, sabates, rellotges de polsera i mobles inundaven una xarxa extensa de magatzems, on els equips de les persones més afortunades, o homes astuts i dones internes, treballaven en torns continus preparant els embarcaments per reenviar els trens a Alemanya. Més endavant es va estimar que, com a mínim, cada setmana s’enviaven a Berlín dos contenidors de 1.000 quilos cada un.
A casa, durant molt temps, les famílies eslovaques d’aquestes dones no tenien ni idea d’on havien anat a parar les seves filles. Les poques postals que rebien, amb referències críptiques a amistats mortes temps enrere, resultaven desconcertants, i a vegades tan estranyes que molts pares es van poder convèncer que les seves filles eren en un lloc segur i les cuidaven bé. Però a mesura que passaven els mesos, la por s’escampava, i va empitjorar quan captures posteriors s’emportaven lluny famílies senceres. Un dels moments més punyents del llibre de Macadam és l’arribada dels parents a Auschwitz, on les dones supervivents els rebien horroritzades, massa conscients del destí que esperava als seus pares, mares, germanes o germans.
S’ha escrit molt sobre l’experiència d’Auschwitz, la batalla per la supervivència, el tifus, els assassinats amb gas, les condicions que sempre empitjoraven, la fam i la brutalitat, i Macadam no s’espanta davant de l’horror. Els llibres com aquest són essencials: recorden als lectors moderns esdeveniments que no s’haurien d’oblidar mai.
El seu llibre és bo, també, pel que fa al rerefons de les deportacions eslovaques, sobre la vida de les comunitats jueves abans de la guerra, l’organització de la persecució jueva i la innocència de les famílies quan preparaven les noies per a la deportació. Escriu, amb la mateixa capacitat d’evocació, sobre la tristesa de les poques supervivents que van tornar a casa i van trobar els pares morts, les seves botigues tapiades, i que les cases i possessions les hi havien rampinyat els veïns. De la població eslovaca jueva d’abans de la guerra, n’havien mort 70.000 (prop d’un 80 per cent); el règim unipartidista de postguerra havia prohibit qualsevol comentari sobre l’Holocaust. Les del primer enviament, quan van marxar eren noies. Tres anys i mig després, van tornar i ja eren dones, velles més enllà de l’edat, que havien testimoniat, patit i suportat massa desastres. El simple fet d’haver sobreviscut les convertia en sospitoses: què devien haver fet, quines concessions morals havien assumit, per no haver mort amb les seves amigues.
AL FINAL D’AQUEST LLIBRE esplèndid hi ha una imatge que roman molt temps al pensament. Una de les noies supervivents, la Lucie, després d’escapar-se d’Auschwitz i de les marxes mortals que van costar la vida a moltes supervivents, després de travessar països en caos i devastats per la guerra, i en risc constant d’acabar violades, finalment es troba dalt d’un tren en direcció a casa. Els vagons són plens a vessar de refugiats, així que s’enfila al sostre, i és allà, aferrada dalt d’un tren lent, que contempla un paisatge que no és ple de tanques de filferro, ni torres de vigilància ni sentinelles amb metralletes. S’adona, per fi, que és lliure: és primavera i els arbres verdegen.
Nota de l’autora
—ÉS MASSA PETIT, MASSA TARD —diu la Ruzena Gräber Knieza en alemany.
La línia telefònica espetega. El meu marit, que em fa de traductor, arronsa les espatlles. En aquell moment, la Ruzena era l’única supervivent que havia trobat viva, de totes les noies que havien format part d’aquella primera tramesa a Auschwitz; el seu número de presonera era el 1649. Uns quants mesos abans, havia acceptat de bona gana una entrevista per a un documental sobre les primeres noies d’Auschwitz, que jo volia produir. De totes maneres, la meva pròpia salut m’havia impedit volar a Suïssa per entrevistar-la. Ara, la que està malalta és ella.
Intento explicar-li que el meu màxim interès és parlar amb ella d’Eslovàquia, i de la manera com ella i les altres noies van acabar capturades i traïdes pel seu govern. Ella sospira i diu:
—No vull tornar a pensar en Auschwitz abans de morir.
Als noranta-dos anys, qui l’hi podria retreure?
Li vaig enviar una nota d’agraïment, i després vaig localitzar el seu testimoni a l’Arxiu d’Història Visual de la Xoà de la Universitat del Sud de Califòrnia (USC). És en alemany. El podem traduir, però l’arxiver de la Fundació de la Xoà no va fer les preguntes que volia fer jo. Preguntes que havien sorgit el 1992, uns vint-i-cinc anys abans, quan havia conegut i treballat amb la Rena Kornreich Gelissen, una supervivent del primer comboi. Arran d’haver escrit La promesa de Rena, parents de les noies que van viatjar en aquell primer tren s’havien posat en contacte amb mi i m’havien explicat molts més relats de cosines, tietes, mares i àvies, i a partir d’aquesta informació van sorgir més preguntes encara. He filmat i enregistrat entrevistes amb aquestes famílies, però, sense una supervivent que volgués parlar amb mi (i una família que m’hi deixés parlar), aquestes preguntes no obtindrien mai resposta. Comprenc la voluntat de protegir aquestes senyores ancianes; si vas sobreviure tres anys a Auschwitz i els camps d’extermini, i has viscut fins a arribar als noranta, per què hauries de tornar a pensar en aquell infern? No vull ferir ningú, i aquestes dones formidables encara menys, formulant preguntes doloroses que desvetllin els espectres del passat.
Un any després de la conversa amb la Ruzena, vaig enviar un correu electrònic a les famílies de la segona generació, i els vaig preguntar si algú volia repetir el viatge de la seva mare a Auschwitz des d’Eslovàquia, en el 75è aniversari del primer tren. Força gent va respondre interessada, però al capdavall es va reduir a un grup petit i íntim de