La senda dels lladres. Manel Arcos i Martínez
Aquesta obra ha obtingut el XV Premi Francesc Ferrer Pastor d’Investigació vers la llengua, cultura o societat (2008), convocat per la Societat Coral El Micalet amb el suport de la Universitat de València. El jurat va estar integrat per Ferran Carbó (Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana), Josep Guia (Societat Coral El Micalet), Vicent Miquel i Diego (La Paraula Cristiana), Gustau Muñoz (Publicacions de la Universitat de València) i Agustí Pérez i Folques (Conselleria de Cultura).
Aquesta publicació no pot ser reproduïda, ni totalment ni parcialment, ni enregistrada en, o transmesa per, un sistema de recuperació d’informació, en cap forma ni per cap mitjà, sia fotomecànic, fotoquímic, electrònic, per fotocòpia o per qualsevol altre, sense el permís previ de l’editorial.
© Del text: Manel Arcos i Martínez, 2009
© D’aquesta edició: Universitat de València, 2009
Coordinació editorial: Maite Simon
Fotocomposició i maquetació: Textual IM
Correcció: Pau Viciano
Coberta:
Il·lustració: Detall d’una litografia acolorida apareguda en Das Buch der Welt (1856), revista editada en Stuttgart per Carl Hoffmann. Biblioteca d’Abilio Reig Ferrer (Mutxamel, Alacant).
Disseny: Celso Hernández de la Figuera
ISBN: 978-84-370-7380-4
Depósito legal: V-2098-2009
ePub: Publidisa
Recorde amb afecte aquells màgics anys en què alguns xiquets d’Oliva passàvem moltes hores de sol saltant pels marges de la muntanyeta de la Creu, quan no era jugant a xapes o al pic i pala, quan no pegant-li puntellades a una pilota als carrers del Pinet, el meu barri, on encara viuen els meus pares. A ells, a Victòria i Alexandre, a la gent que em coneix i m’estima de veritat i a totes les persones que m’han donat un colp de mà, en especial a les mestres i els mestres dels col·legis Gabriel Ciscar i Lluís Vives, on vaig cursar l’ensenyament primari, els dedique de bon grat aquest treball.
Piles, primavera de 2009
El robament, si és molt gros, es dignifica. L’ideal de l’home modern és ser nét d’un gran lladre, esborrar el record del difunt i guardar-se’n els diners.
SANTIAGO RUSIÑOL, Màximes i mals pensaments.
PRÒLEG
El bandolerisme valencià del segle XIX no ha atret a penes l’atenció dels investigadors. Si no considerem les aproximacions literàries de Vicent Blasco Ibáñez en el seu conte La paella del roder o les novel·les de Rafael Comenge, El roder Micalet Mars o el honrado sin honra, de 1930, i la seua continuació, El bandido de Fontfreda, de 1932, precisament pel seu caràcter literari, però no per això mancades d’interès, la primera aproximació historiogràfica amb pretensió científica fou precisament un article que vaig publicar l’any 1974 en la revista Recerques amb el títol de «Bandolerisme i delinqüència a les acaballes de l’Antic Règim (País Valencià, 1759-1843)». Aquell estudi, incorporat després a la meua tesi doctoral i, per tant, al llibre Revolución liberal y revuelta campesina del 1977, que era un resum d’aquella, no era més que una aproximació feta principalment a partir dels Llibres de Desemparats i Ajusticiats de la confraria valenciana de la Mare de Déu dels Desemparats i algunes notícies disperses tretes fonamentalment dels diaris de l’època. Dec confessar que algunes obres posteriors, com la de Juan Antonio Ramos Vidal o Antonio Escudero, no afegien gran cosa a allò que hi havia en el meu article. No puc dir el mateix de l’estudi de Jaume Torras Elías, Notes entorn a la figura de Jaume el Barbut, que aquest autor va presentar en el Primer Congrés d’Estudis d’Història del País Valencià de l’any 1971, ja que es tracta d’un treball molt interessant malgrat que limitat a la figura d’un sol bandoler. L’autor del llibre que ara presente cita també, en la introducció de l’obra, algunes contribucions de Josep Camarena, Bernat Capó i Joan Josep Cardona, totes elles de caràcter local i limitat. L’altra època daurada del bandolerisme valencià, el segle XVII, ha rebut més atenció investigadora, començant per l’aportació fonamental de Sebastià Garcia Martínez i seguint amb els estudis de Lluís Guia Marín i altres autors que no cite, però probablement tampoc no tota la que el tema es mereix.
Resulta difícil comprendre la raó d’aquest desinterès per una problemàtica que, pel seu atractiu si tenim en compte el seu reflex en la literatura, hauria d’haver generat molts més estudis. Vejam, si no, l’abundant producció sobre el bandolerisme català del Barroc, que no ha tingut el seu correlat en el País Valencià. A hores d’ara, i situe aquest «ara» fins i tot després de la publicació de l’obra de Manel Arcos, desconeixem amb exactitud l’evolució del bandolerisme valencià al final del segle XVII, no sabem absolutament res del XVIII i tan sols albirem que a les darreries del Set-cents s’inicià una segona etapa àlgida del bandolerisme, el final de la qual desconeixem, però que degué durar fins a la fi del XIX o fins i tot començament del XX. Una de les raons d’aquest desinterès és probablement la complexitat que l’estudi del bandolerisme presenta. Com que no tenim una font compacta, o un conjunt de fonts, per tal d’estudiar aquesta problemàtica, els investigadors han de recórrer necessàriament a documentació molt dispersa i, per tant, difícil de controlar. La quasi total desaparició dels plets criminals de l’Audiència valenciana és, en part, un factor responsable del fet que comente. Però fins i tot si aquests processos s’haguessen conservat, potser encara ens faltaria alguna documentació fonamental perquè sovint el bandolerisme fou perseguit mitjançant tribunals especials, la documentació dels quals quasi mai no ha arribat fins a nosaltres. Aquesta dificultat ha quedat perfectament coberta en La senda dels lladres de Manel Arcos. Si examinem la llista de fonts que l’autor ha utilitzat en el seu estudi ens adonarem immediatament de l’immens treball que ha realitzat. Arcos diu modestament en el pròleg que el treball ha anat fentse en el transcurs de setmanes, mesos i algun o altre any. Personalment sospite que aquest «algun o altre any» deuen d’haver estat un bon grapat que l’autor no confessa, ja que no ha descurat esforços per tal d’esbrinar fins i tot els més mínims detalls. Posaré un exemple que m’afecta personalment. En el meu estudi abans citat sobre el bandolerisme valencià donava compte de la desarticulació, l’any 1801, de la famosa banda de Vicent Mas, àlies el Tramusseret de Beniardà, ja que així apareixia el seu nom en la documentació de la confraria de la Mare de Déu dels Desemparats. No vaig ser conscient de la contradicció que implicava que un home de la llunyana vall de Guadalest comandés un grup de bandolers que eren tots de la Safor. Doncs bé, Manel Arcos s’ha pres la molèstia d’esbrinar si aquell «Beniardà» que deia la font no era en realitat Benirredrà i ha buscat pacientment en l’arxiu parroquial d’aquest poble de la Safor l’acta de bateig del cap de la banda i l’ha trobat. Ara podem estar segurs que el famós Tramusseret era en realitat el Tramusseret de Benirredrà. Si l’autor ha fet aquest treball amb un bandoler que ni tan sols és del seu període d’estudi, que va de 1806 a 1839, podem imaginar fàcilment la intensitat i rigor del seu treball. Aquestes dues són, al meu parer, les seues virtuts essencials, ja que aquest estudi és, per damunt de tot, del més alt rigor investigador. Podria objectar-se que el seu abast és limitat, en l’espai i en el temps, ja que s’estén en el període cronològic abans esmentat i en un territori parcial de l’antiga governació borbònica de Dénia que l’autor defineix com «els voltants de la serra de Mostalla». Tenint en compte la immensa dificultat del treball crec que no es pot demanar més. El que caldria esperar és que el seu exemple impulse altres investigadors a fer estudis semblants d’altres territoris i altres períodes cronològics i que finalment puguem disposar d’un conjunt d’investigacions que ens permeten de conèixer en profunditat la història del bandolerisme valencià, almenys el del Nou-cents.
Aquest estudi és sobretot factual, és a dir, que exposa una sèrie de fets i no arrisca interpretacions. No li ho puc retreure. Jo tampoc no sabria interpretar el fenomen bandoler valencià. Es tracta, sens dubte, d’un fenomen lligat a la violència interpersonal, malgrat que no limitat a aquesta. El País Valencià ha estat, tradicionalment, un territori en el què l’arranjament privat i violent de comptes s’ha practicat de forma habitual, sobretot en els segles XVI i XVII. Ens manquen estudis comparatius, però almenys sabem que les morts violentes que consten en els registres parroquials