La senda dels lladres. Manel Arcos i Martínez
Les víctimes o les persones ofeses havien de ser preguntades per les senyes personals dels reus, el seus vestits i armes, i si veient-los els reconeixien. Les justícies del territori tenien un termini de deu dies per informar d’aquestes causes i de totes aquelles que podien implicar pena corporal o aflictiva i, així mateix, eren advertides que havien d’ajudar-se mútuament i sense cap retard, ja que:
[...] la menor falta de celo en el cumplimiento de este deber, les será corregido con el mayor rigor, a cuyo efecto la justicia requirente que experimente retardación en la devolución de su exhorto diligenciado, o cualquier otra inacción o desaire de parte de otra, dará cuenta a la Sala con testimonio por el conducto del Señor Fiscal. [...]13
L’esmentat tribunal superior havia notat inactivitat i tardança en la instrucció dels plets criminals, omissió en la pràctica de diligències per descobrir els autors i els còmplices dels delictes i indolència per procurar la presó dels bandits. El malestar del dit òrgan judicial tenia lloc, precisament, quan s’havien desplaçat a la zona efectius militars amb la missió expressa de capturar els lladres i els saltejadors de camins del territori. Al febrer de 1807, una companyia del cos de Granaders Provincials de Castella estava acantonada a les ciutats de Dénia i Gandia, a fi de controlar la governació i també la de Xixona.14
Al maig de 1807, el problema de l’ordre públic era tan preocupant que la mateixa Sala del Crim manava a les justícies de la governació més activitat amb rondes de vigilància:
[...] Para lo cual se valgan de todos cuantos auxilios consideren necesarios, suministrando a las partidas destinadas para la persecución de malhechores los que pidan a dichas justicias, valiéndose para los gastos que en ello se ofrezcan de los efectos más prontos; sin omitir la menor diligencia en este asunto tan interesante al Real Servicio. [...]15
Així i tot, al juliol del mateix any s’enregistrava una altra mort violenta al territori de la governació, en aquest cas a Gandia.16
La proliferació de vagabunds i el creixement del bandolerisme pertot arreu durant el regnat de Carles IV no sols eren conseqüència del context social, de l’augment demogràfic i de la conflictivitat antisenyorial. També van ser l’efecte dels canvis polítics i econòmics. Les guerres, les desamortitzacions i la fam colpien els sectors més dèbils d’una societat que, a pesar d’anar transformant-se, continuava estant sotmesa al poder dels senyors.
Els senyors governaven bona part dels municipis, elegien les autoritats locals, administraven justícia i, a més, tenien poder per castigar. Eren senyors de vassalls. La societat, per tant, quedava dibuixada com una piràmide on els senyors ocupaven el vèrtex superior. Els més rics i poderosos residien fora, habitualment a Madrid, prop de la cort. Ser senyor comportava una pila de privilegis polítics i també econòmics. Gràcies al seu domini, les administracions senyorials obtenien rendes en diners o en espècie, com eren els censos emfitèutics o les pensions anuals i els delmes o els tributs en espècie.
La població, generalment agrícola, havia augmentat fins a doblar-se en 1787 al País Valencià. L’agricultura predominava als petits nuclis rurals i als pobles.17 El sector agrícola, però, no era un grup homogeni. Destacaven, d’una banda, els llauradors, que eren propietaris de terres, molins, almàsseres, forcat, ramat, etc. I d’altra, els jornalers que, tot i posseir parcel·les de terreny més menudes, de costum treballaven les terres d’altres. I moltes d’aqueixes terres eren en mans dels senyors. Llauradors i jornalers les cultivaven en règim d’emfiteusi.18
A l’acabament del segle XVIII, la societat feudal dels grans dominis senyorials entrava en crisi. Cada volta hi havia més rebuig social als abusos i a les càrregues dels senyors. En 1801, el clima d’agitació popular va culminar amb una insurrecció agrària en terres valencianes. Després de les protestes, la pressió senyorial se suavitzà considerablement en un munt de llocs.
La revolta de València va coincidir amb l’arribada de les desamortitzacions eclesiàstiques. A partir del 1801, quan a Madrid començaren a respirar-se aires de reformisme, s’emprenien les polítiques de desamortització. Les primeres mesures efectives contra la propietat vinculada i amortitzada de la terra19 van contribuir també a la crisi de la societat feudal. L’Església, eix fonamental de l’Antic Règim, es va veure desfavorida d’una manera important.
Espanya era un país immers en constants guerres des del 1793. I les guerres portaven conseqüències ruïnoses per a l’economia i la Hisenda Reial. El comerç exterior restava paralitzat i creixia el nombre de pobres, de gent sense treball i de vagabunds. Els preus dels productes importats s’encarien, sobretot el del blat, bàsic per a l’alimentació popular. Els consumidors, especialment els més necessitats, eren els més perjudicats. I les zones rurals en passaven de tots colors per exportar per mar els excedents de l’agricultura.20 A part d’això, com que les guerres generaven despeses, la Hisenda introduïa nous impostos estatals amb l’objectiu de recaptar més diners. Aquestes mesures, encara que també afectaven els rics i els poderosos, no eren massa ben rebudes per una població que ja havia de suportar la pressió dels drets smyorials, les cises i els impostos patrimo nials dels municipis. Tot açò va desm1cadenar una situació de malestar, knsió i disturbis als carrers, mentre que alhora les partides de bandolers augmentaven d’una manera alarmant a l’àmbit rural.
1. L’esmentat tribunal estava integrat per quatre alcaldes del crim, denominació castellana dels jutges criminals de l’Audiència foral. El membre més antic presidia la Sala del Crim, fins que a partir del 1776 va ser creat el càrrec de governador, que havia de ser ocupat per un oïdor o magistrat civil. El Reial Decret de 29 de setembre de 1801 reservava a la Sala del Crim el coneixement de les causes greus, com ara les d’imposició de la pena capital, assots o bandejament perpetu. Els plets criminals de menor entitat eren a càrrec del capità general i un oïdor o un alcalde del crim. Alcalde del crim fou l’oliver Josep Maians i Pasqual, fill de Gregori Maians i Ciscar. Josep Maians, que havia ingressat en la magistratura pels mèrits explícits de son pare, accedia a l’Audiència de València en 1783, provinent de la Cancelleria de Granada, on havia desenvolupat el mateix càrrec durant dos anys. En 1791, ascendia a oïdor de l’Audiència i, més endavant, va ser nomenat degà del tribunal. Maians va romandre en l’Audiència valenciana fins a 1809, quan va ser traslladat de nou a Granada.
2. Des del 1707, els corregidors, amb atribucions semblants a les del governador, dirigien les governacions o els corregiments. Al País Valencià, la figura del corregidor posseïa un marcat caràcter castrense, dotat de molts privilegis i gran autonomia per decidir. Els corregidors exercien funcions específiques, com eren l’aplicació de les instruccions de la cort, el Reial Acord i la Intendència; el control de l’ordre públic; la supervisió dels òrgans de govern municipals; la presidència dels ajuntaments i la jurisdicció sobre el seu territori, o directament o bé a través dels alcaldes majors. En 1804, quan Dénia s’incorporava a la Corona i esdevenia ciutat de domini reialenc, era designat el primer corregidor de la governació. Fins aleshores, les funcions de corregidor de la governació es repartien entre un governador militar, representant de la jurisdicció reial, i un governador polític, defensor dels interessos senyorials.
3. AHD, Governació 417, Veredes 28, Vereda de 11 de junio de 1807.