La Mallorca de 1812 i el pare Traggia. Valentí Valenciano López
Aquesta publicació no pot ser reproduïda, ni totalment ni parcialment, ni enregistrada en, o transmesa per, un sistema de recuperació d’informació, en cap forma ni per cap mitjà, sia fotomecànic, fotoquímic, electrònic, per fotocòpia o per qualsevol altre, sense el permís previ de l’editorial.
© Del text: Valentí Valenciano López, 2010
© D’aquesta edició: Universitat de València, 2010
Coordinació editorial: Maite Simon
Fotocomposició i maquetació: Textual IM
Correcció: Pau Viciano
Coberta:
Il·lustració: Francisco de Goya, Que se rompe la cuerda (c. 1810-1815). Madrid, Biblioteca Nacional
Disseny: Celso Hernández de la Figuera
ISBN: 978-84-370-7623-2
Depósito legal: M-3729-2010
ePub: Publidisa
Capítol 1
INTRODUCCIÓ
La relació de Manuel Traggia Uribarri amb Mallorca no ha estat estudiada amb profusió. Només ha interessat a la historiografia mallorquina alguna que altra referència de la seva publicació a Palma el 1812 El Amigo de la Verdad. Però, per exemple, no s’ha elaborat cap treball d’anàlisi únicament i exclusiva del seu paper periòdic. Tampoc no s’ha intentat conèixer més a fons el personatge que es va refugiar a l’illa. Així, més bé el seu estudi sempre ha estat circumstancial, en relació a les altres publicacions de l’època i al debat polític que es produí a l’illa durant la Guerra del Francès o Primera Revolució.
Miquel dels Sants Oliver no ens aporta molta informació sobre l’hoste de la cartoixa de Valldemosa. Tan sols ens ha transmès una part d’allò que va escriure el carmelita descalç a les seves publicacions a l’illa. Si fa no fa, els altres investigadors illencs han seguit l’estela del campanater. Per altra banda, malgrat ser un personatge conegut a la seva època a la seva terra, tampoc no ha estat objecte d’un estudi exhaustiu des del punt de vista periodístic i polític. Sobre el P. Manuel Traggia comptam amb la tesi doctoral publicada d’Alberto Pacho Polvorinos, Del antiguo régimen a la España moderna: Manuel Traggia, protagonista e intérprete del tránsito (Pacho, 1979). Aquesta analitza més detingudament la seva vessant teològico-religiosa i recull allò més significatiu del llibre de José Navarro Cabanes, El padre Traggia. Memorias autógrafas ineditas de este célebre fraile carmelita aragonés, con notas bibliográficas. I també comptam amb el llibre de Pedro Pascual sobre la influència de Traggia sobre les guerrilles amb el seu Pla de Croades (Pascual, 2000).
Per entendre la tasca del P. Traggia i les seves opinions sobre la gent de Mallorca, en primer lloc, convé conèixer com era l’illa a l’època, abans de la seva arribada el gener de 1812. De la Mallorca de l’època sí que comptam amb més referències i estudis, malgrat que la historiografia tampoc no sigui tant abundant com requereix. Per això, la primera part d’aquest treball serà una aproximació a la Mallorca de llavors, i s’hi introduiran alguns elements nous que obliguen a discrepar en algunes de les valoracions fetes per alguns historiadors. En segon lloc, es passarà a exposar una breu biografia del P. Traggia i una anàlisi del seu paper periòdic que publicà a Mallorca, El Amigo de la Verdad. I finalment es transcriurà el seu manuscrit, Intriga filosófica contra el P. Traggia; o memoria para la historia de la rebolución de España contra la religión y sus ministros año 1812 y 1813, seguit d’un estudi del mateix.
No totes les persones que han investigat la història mallorquina han comptat amb la mateixa visió sobre nosaltres en aquesta època. Per una banda, en certa manera, hi trobam els que mantenen l’opinió de Miquel dels Sants Oliver, i una part de la nostra historiografia, d’una societat fonamentalment tancada, aïllada i tradicional. Per aquests, la visió que ens descriuen de la Mallorca de la fi de l’Antic Règim, del final del XVIII i principi del XIX, és la d’una illa on la vida econòmica estava determinada per l’autosuficiència, amb unes comunicacions precàries i insegures, amb una infraestructura molt endarrerida i una economia anquilosada, la qual havia rebut una empenta modernitzadora per part de la Societat Econòmica Mallorquina d’Amics del País (SEMAP). I un dels estendards d’aquesta Mallorca tradicional era la ciutat de Palma, la qual
voltada de muralles, simbolitzava l’esperit tancat dels seus habitants dividits en classes socials hermètiques, sobre les quals els convents exercien, ni que fos aparentment, una influència dominant. El que era circumstancial i intranscendent tenia més importància que tot el que significàs anar endavant, i eren lleis els costums tradicionals i formes pecatti tots els altres (Barceló, 1964: 8).
Un dels millors treballs sobre aquesta època és el de Lluís Roura i Aulines, L’Antic Règim a Mallorca. Abast de la Commoció 1808-1814. En certa manera, aquest autor també segueix les tesis conservadores. Referint-se als liberals de l’època, en un dels paràgrafs assegura:
En línies generals ens trobem, doncs, davant un grup que presenta més les característiques d’una «élite» progressista, en el marc d’una societat no renovada, que no pas les d’un ferment de transformació social (Roura, 1985: 286).
És a dir, perllongant les opinions de Miquel dels Sants Oliver, la gent de Mallorca no es prenia el primer liberalisme seriosament, ja que per mor de l’aïllament la gent donava suport íntegrament a les tesis reaccionàries. Com deia Oliver,
Y Mallorca, por su aislamiento, por su falta de comunicaciones, por el mismo carácter de sus habitantes, reacio a la novedad y a la lucha, persistió con mayor firmeza que las regiones peninsulares (Oliver, 1901: 215).
Emperò, d’altra banda, i sobretot per part dels historiadors que investiguen el funcionament de l’economia de l’època, no es té la mateixa percepció d’aquest anquilosament tan aclaparador. Per exemple, en el treball més recent sobre una Història de les Illes Balears, Miquel Deyà tanca el capítol sobre l’economia mallorquina de l’Antic Règim amb les següents paraules:
Cal concloure que l’economia mallorquina del segle XVIII no sols presenta gran vitalitat, sinó que molt possiblement arribà al màxim productiu que es podia aconseguir sense reformes estructurals que suposessin la fi de l’Antic Règim. Qualitativament el pes de la tradició era molt més fort que el de les novetats, però per continuar amb el creixement era indispensable un autèntic desenvolupament (entesos creixement i desenvolupament amb l’accepció que fou emprada per P. Vilar), de manera que la vella economia seguia vigent però no garantia el futur (Deyà, 2004a: 32).
Així que ens reflecteix una societat no tan hermètica, que ha sabut aprofitar al màxim les oportunitats del seu sistema econòmic i alhora –fet important– se n’adona de la necessitat d’un canvi per acarar el futur. És a dir, la necessitat que la llavor de la renovació germini.
Carles Manera, quan analitza la importància del capital comercial mallorquí a la seva Història del creixement econòmic a Mallorca (1700-2000), va una mica més enllà i assegura:
La conseqüència més evident de la funció del capital comercial és el poder decisiu, de caràcter eminentment econòmic i financer, que assoleix la Mallorca del segle XVIII: impostos, negociació de mercaderies clau, formes de transport, mecanismes crediticis, capital circulant i una part considerable de les produccions principals de l’economia insular es troben, de forma directa o indirecta, en mans dels comerciants. No es gaire arriscat pensar que la visió del pes hegemònic de la noblesa, social i econòmic, presentat com a característica quasi inamovible de la formació social mallorquina, és molt més feble d’allò que en un principi es podria suposar (Manera, 2001: 107).
O sigui, que l’estabilitat i compartimentació social inamovible, de fet, s’havia mogut. Això sí, sense gaire enrenou.
Per tant, constatam diferents opinions sobre l’època en què nasqué i s’arrelà el liberalisme a Mallorca. Aquestes dues visions es poden veure reforçades, o debilitades, en funció també de l’opinió dels personatges de l’època. Per això, en la primera part d’aquest estudi, s’aprofundeix en la visió de la Mallorca de l’època, des del 1800 fins el 1812 –moment en què arriba