Asmodeu. Albert Toldrà i Vilardell
p id="ulink_6263cd9c-5d66-5be6-933a-e811115d48e2">
ASMODEU
DONA, DIMONI I SEXE A L’EDAT MITJANA
Albert Toldrà i Vilardell
UNIVERSITAT DE VALÈNCIA
Aquesta obra ha obtingut el Premi Joan Coromines d’Investigació filològica, històrica o cultural (2009), convocat per la Societat Coral El Micalet amb la col·laboració de la Universitat de València. El jurat va estar integrat per Max Canher, Ferran Carbó, Gustau Muñoz i Josep Guia.
Aquest llibre ha comptat amb una ajuda de la Generalitat de Catalunya.
|
|
Aquesta publicació no pot ser reproduïda, ni totalment ni parcialment, ni enregistrada en, o transmesa per, un sistema de recuperació d'informació, en cap forma ni per cap mitjà, sia fotomecànic, fotoquímic, electrònic, per fotocòpia o per qualsevol altre, sense el permís previ de l'editorial. |
© Del text: Albert Toldrà i Vilardell, 2011
© D’aquesta edició: Universitat de València, 2011
Coordinació editorial: Maite Simon
Maquetació: Textual IM
Coberta:
Il·lustració: La serp, amb aspecte de sirena, tempta Eva. Il·lustració del manuscrit Speculum humanaesalvationis, segle XIV (Viena, Österreichische Nationalbibliothek, cod. ser. n. 2612)
Disseny: Celso Hernández de la Figuera
ISBN: 978-84-370-8026-0
Disseny i maquetació de ePub: produccioneditorial.com
A Ana
Dona molt clara,
a mi molt cara
Non sono omini al mundo che sappiano
amare e ben trattare le donne, si non catalani.
MASUCCIO SALERNITANO
The way I like it
is the way it is.
JAMES BROWN
Índice
INTRODUCCIÓ: AMOR, SEXE I CULTURA
EVA
LA BELLESA FEMENINA
LES BRUIXES
LA INTERVENCIÓ DEL DIMONI
LA TEMPTACIÓ
LA LUXÚRIA
ÍNCUBES I SÚCUBES
BIBLIOGRAFIA
INTRODUCCIÓ: AMOR, SEXE I CULTURA
A l’edat mitjana totes les manifestacions de la vitalitat humana són excessives, desmesurades. És un tret cultural. La gent que va viure a l’Europa occidental entre els segles XI i XVI tenia un paràmetre mental comú: l’exageració; tot, d’una manera hiperbòlica, molt bèstia: el penediment i la penitència –les angoixes–; però també el pecat, la vida. L’amor i l’odi, la venjança, la violència i la crueltat, l’emoció, la pietat i l’heretgia proliferen en la cultura medieval com en cap altra; el dolor i el plaer són summament intensos.
Els grans pecadors i els grans místics són intercanviables: els mateixos escriptors fan els poemes religiosos més exaltats i els versos més obscens. És la seua època el que els estira violentament entre tots dos extrems. A les mateixes esglésies romàniques i gòtiques conviuen juxtaposades la mística sublim i la brofegada grollera, en capitells, gàrgoles i mènsules.
En parlar de l’edat mitjana segurament ens ve al cap la idea d’un temps tenebrós, violent, de pors, amb tots els aspectes de la vida dirigits i controlats per una religió tètrica i inquisitorial. Efectivament, la vivència del propi cos i de la sexualitat són marcades de prop pel pensament religiós, teològic: el sexe i la dona reben determinades concepcions que inunden la societat.
El contrast entre la moral sexual de l’antiguitat pagana grecoromana i la del cristianisme no pot ser més gran: la primera valora el cos humà absolutament; la segona el rebutja no menys absolutament; l’acte sexual, en si mateix, rep conceptualitzacions semblants; les relacions homosexuals són acceptades pels primers, dràsticament rebutjades pels segons. Però hi havia al pensament grec, ja des del segle V aC fins als estoics romans, una tendència al puritanisme –sexualitat únicament reproductiva– que després, combinada amb les creences jueves i gnòstiques, desembocaria en l’antisexualisme cristià: el nou model desitjable per a tota la societat serà el del monacat.
El pensament cristià sobre el sexe no ha canviat gaire; només és legítim quan s’encamina a la reproducció, sempre dins del matrimoni, per descomptat heterosexual, en l’única manera –postura– lícita, i sense trencar cap prohibició. Tota transgressió –i és ben fàcil transgredir ací– és pecat, que comporta una culpa que s’esborra amb el penediment, la confessió i la penitència. I si no, és una càrrega sobre l’ànima, el dia de la mort, davant el tribunal diví. La temptació, el desig, fins i tot els somnis eròtics són també pecaminosos, obra del dimoni.
No sols és l’Església qui reprimeix; malgrat que hi haja una àmplia tolerància de facto o la institucionalització de la prostitució, els poders públics –el rei, la ciutat, el senyor– fan una tasca repressiva. I la gent, òbviament. S’ha dit que la societat medieval era perseguidora, sempre assotada per desgràcies, sempre cercant un boc emissari a qui culpar dels mals col·lectius. Són sancionades les conductes de promiscuïtat evident, adulteri públic, homosexualitat, avortament
o infanticidi. Brutalment castigades, però el mateix vigor de la repressió revel·la que no és suficient per acabar amb elles.
Tanmateix, més que falsa, aquesta descripció és incompleta: a l’edat mitjana també hi ha llum i cultura, alegria i amor. Un amor que, malgrat uns quants segles d’esforços eclesiàstics, és ben lluny de deixar-se sotmetre als dictats dels teòlegs. La luxúria és el primer pecat medieval. Al llarg d’aquest llibre ens anirem sorprenent, si pensàvem que era una societat estreta o tancada. No és, ni de bon tros, tan cínica com altres èpoques posteriors –des de Trento fins a la burgesia–, en què es continua fornicant però es guarden les formes. Malgrat la vigilància religiosa, l’edat mitjana s’engresca amb molta facilitat; «tot o volen tastar, hoc mores e juhyes, bèsties, hòmens ab hòmens», diu indignat l’iracund sant Vicent Ferrer de la superba voracitat sexual dels seus contemporanis.1
Un deliri sexual desfermat, associat a una mentalitat de gaudiment intens de la vida, que és curta –aleshores molt més que ara. Hi ha una consciència, augmentada per la predicació