Viatjer lleuger. Gabriele Romagnoli
ty-line/>
Gràcies per comprar aquest ebook. Esperem que gaudeixi de la lectura.
Volem convidar-lo a subscriure's a la newsletter d'Àtic dels Llibres. Rebrà informació sobre ofertes, promocions exclusives i serà el primer a conèixer les nostres novetats. Només ha de clicar en aquest botó.
Pàgina de crèdits
Viatjar lleuger
V.1: abril del 2020
Títol original: Solo bagaglio a mano
© Gabriele Romagnoli, 2015
© de la traducció, Elena Rodríguez, 2018
© d'aquesta edició, Futurbox Project, S. L., 2020
Tots els drets reservats, inclòs el dret de reproducció total o parcial en qualsevol forma.
Correcció: Gerard Malet i Graus
Disseny de coberta: Taller de los Libros
Imatge de coberta: John & Lisa Merrill - Getty Images | AnnaTamila - Shutterstock | CribbVisuals - Istockphoto
Publicat per Àtic dels Llibres
Carrer d’Aragó, 287, 2n 1a
08009, Barcelona
www.aticodeloslibros.com
ISBN: 978-84-17743-87-1
THEMA: VS
Conversió a ebook: Taller de los Libros
Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra només pot ser efectuada amb l’autorització dels titulars, amb excepció prevista per la llei. S’ha de dirigir a CEDRO (Centro Español de Derechos Reprográficos) si necessita fer servir algun fragment d’aquesta obra (www.conlicencia.com; 91 702 19 70 / 93 272 04 47).
Contingut
Portada
Pàgina de crèdits
Sobre aquest llibre
3. La metàfora de la bossa de viatge
6. Els afortunats fills de Sting
Viatjar lleuger
Un manifest perquè perdis la por a perdre
A la vida et passaràs 23 anys dormint, 20 anys treballant, 6 anys menjant, 5 anys esperant, 4 anys pensant, 228 dies rentant-te la cara i les dents i tindràs 46 hores de felicitat. Això és el que Gabriele Romagnoli va aprendre tancat en un taüt a Corea del Sud quan va simular el seu propi funeral.
En qualsevol moment, en qualsevol lloc, els amors s’acaben, els diners es perden, les condicions de vida canvien; però si viatges lleuger i perds la por a perdre, naixeran altres passions, noves fortunes i maneres esplèndides de seguir vivint.
Aquest llibre és per a tots aquells que recorren el viatge de la vida i desitgen afegir alguns minuts més a aquestes 46 hores de felicitat.
«Romagnoli és un nòmada defensor d’una nova espècie més lleugera. Una generació capaç de perdre coses i batalles sense perdre’s.»
Ima Sanchís, La Contra de La Vanguardia
«Una lliçó de vida i de la màgia que porta el futur.».
Vanity Fair
«Pàgines que desborden històries, anècdotes, cadàvers i maletes, amics d’infància, psicòlegs libanesos, trobades i ironia.»
La Stampa
«Manual per al perfecte viatger, però no per a qui vol viatjar bé per la Terra, o almenys no només per a això: és per a qui vol viatjar bé per la vida.»
La Repubblica
Vaig estar al meu funeral…
Vaig anar al meu funeral i vaig aprendre algunes coses sobre la vida. Van ser poques coses, però quan vaig tornar al món, les vaig tenir en compte i vaig aconseguir viure millor.
La cerimònia va tenir lloc a Naju, a la part meridional de Corea del Sud, un matí de finals de novembre. Va acabar amb aquestes paraules: «Has tingut una vida difícil, és hora que descansis». Després van tancar el meu taüt, van clavar els claus amb quatre cops de martell, van tirar un grapat de sorra sobre la tapa i se’n van anar. Em vaig quedar en la foscor del temps pensant en el que havia estat, en el que ja no tornaria a ser acceptant-ho, com havia acceptat acabar, acabar de debò, allà.
El viatge havia començat el juliol en un avió. A bord, fullejant el Financial Times, vaig llegir que Corea del Sud és el país amb l’índex de suïcidis més alt del món: una mitjana de trenta-tres diaris. I que, amb l’objectiu de descoratjar els coreans de treure’s la vida, s’havien inventat els funerals falsos. Grans empreses com Samsung o Allianz pagaven perquè els seus empleats passessin una jornada no a la feina, sinó acomiadant-se d’ells mateixos, amb l’esperança que després no se suïcidessin de debò. Una empresa, Korea Life Consulting, s’encarregava d’organitzar-ho tot. Ja havia celebrat cinquanta mil rituals funeraris. Mentre aterràvem vaig pensar que jo volia ser el número cinquanta mil u. No havia tingut la temptació de suïcidar-me, tampoc crec que la tingui mai. Més aviat volia esbrinar si, encara que fos una posada en escena, la sensació que t’ha arribat el final ajuda a comprendre alguna cosa, tot i que només sigui una mica, del banalitzat «sentit de la vida», si ofereix alguna instrucció d’ús.
I