Educar millor. Carles Capdevila Plandiura

       A la Isabel i en Carles, els meus pares, els millors del món.

       I a l’Adela, en Josep Maria i la Bruna, els mestres de qui més he après.

      EN TAN BONA COMPANYIA

      Fa vint anys que sóc pare. De cada cop més fills, fins a quatre. I en aquestes dues dècades tan intenses, apassionants i ocupadíssimes, he introduït un mètode curiós de conciliació laboral i familiar: emportar-me la canalla a la feina. Literalment, quan puc, com feia el meu pare, a qui de nen jo observava al taller de fusteria i acompanyava a les reunions. I també en un sentit més metafòric. He escrit en clau d’humor sobre la paternitat, he impulsat programes de ràdio i televisió sobre educació, i quan vam fundar el diari Ara vaig tenir clar que el Criatures en seria el suplement estrella. Com més va estic més convençut, i en tinc força proves, que res és més transformador que parlar en positiu de la tasca educadora, desdramatitzar-la, fomentar que els que encarrilem la canalla tinguem més seguretat i alegria, i menys pors i complexos. Compartir batalletes, riure’ns dels nostres fracassos, aprendre dels altres.

      Aquest llibre va d’això. Intenta ajudar a educar millor, perquè millorar, com aprendre, són objectius essencials de la vida. I humilment pretén –només– fer companyia a famílies i mestres. No hi busqueu mètodes personalistes ni receptes màgiques ni solucions espectaculars. Hi trobareu, això sí que us ho garanteixo, la saviesa d’onze experts i un munt de pistes perquè sigueu vosaltres els que arribeu a les conclusions, ja que al capdavall sou els que prendreu les decisions. Són onze professionals de trajectòries diverses i amb visions diferents. De fet, la lectura d’aquestes pàgines és una invitació al debat, perquè en alguns aspectes hi trobareu punts de vista contraposats. Però els uneixen algunes virtuts bàsiques: passió per l’educació, experiència pràctica, contacte amb famílies i docents, i la ferma voluntat d’empoderar pares i mestres en lloc d’espantar-los o alliçonar-los.

      M’encanta conversar. I fer-ho sobre de quina manera eduquem em sembla extraordinari. La dialèctica és la base de l’educació, cal anar rodejant els temes, aproximar-s’hi, aprofundir-hi. He après tant d’aquestes onze persones que tinc la certesa que aquest llibre us pot ser molt útil, en el sentit pràctic, i molt enriquidor, en un sentit més intel·lectual. Són persones amb criteri, s’estimen la professió, que majoritàriament és la seva vocació, i transmeten ganes de fer-ho bé i un optimisme de la voluntat per aconseguir-ho. Cada conversa s’acaba amb un munt d’idees, amb el cap que bull sobre com abordar-les, i amb el cor obert a combinar la nostra missió tan delicada amb l’amor incondicional, que és l’essència educadora. Estimar el que tenim entre mans és el primer pas.

      El llibre vol servir pares i mestres. I avis i àvies, naturalment, i tiets i la gent que rumia si vol entrar en l’aventura de la procreació, que alguns insisteixen a pintar com un túnel fosc i d’altres pensem que és una font d’alegries i contradiccions. Res no ens enfronta tant a nosaltres mateixos com intentar encarrilar la mainada, fer-la espavilar i controlar-la, estimular-la i posar-li límits.

      Començo per Carme Thió perquè amb ella va començar tot. És la primera dels onze entrevistats que vaig conèixer, i l’estimo molt. Però també començo amb ella perquè, tot i que qualsevol ordre té un punt d’aleatori, he pretès que les primeres converses estiguin més enfocades a l’àmbit pràctic, i a la segona meitat hi hagi més reflexió sobre l’educació professional, sobre els mestres, sobre la necessitat d’innovació a l’escola. Però el llibre és prou flexible i els entrevistats són prou rics en idees perquè a cada conversa hi hagi reflexions per a qualsevol lector. A més, la frontera entre pares i mestres és molt porosa, quan la majoria de docents també tenen canalla a casa, i quan els pares i mares tenim en el professorat els nostres aliats i tot el que els afecta a ells també ens hauria d’afectar a nosaltres.

      Al llarg del recorregut veureu que busco verbs que siguin sinònims d’educar: impulsar, estirar, empènyer, provocar, estimular, escoltar, respectar… N’hi ha un munt i és un exercici molt interessant fer-ne la llista mental. Hi ha un verb clau, que és acompanyar. L’educador acompanya la criatura i per fer-ho ha de saber trobar la distància exacta. Ni massa a sobre, ni massa lluny. I ha d’anar modulant aquesta distància, fins a fer-se prescindible, que és l’èxit més gran.

      Per això he triat també aquest subtítol per al llibre. Acompanyar famílies i mestres és l’objectiu central, és el propòsit. Els educadors ens hem de fer companyia, donar-nos ànim, ajudar-nos. Si aquestes converses us fan rumiar i us ajuden a viure amb més seguretat i espontaneïtat la vostra tasca, els dotze que hi hem participat estarem contents i agraïts a la vida per deixar-nos dedicar al que ens fa més feliços, i en tan bona companyia.

      CARLES CAPDEVILA

      CARME THIÓ

      © Ruth Marigot Murillo

      Carme Thió de Pol (Barcelona, 1943) és psicòloga especialitzada en educació infantil. S’ha dedicat tant a l’orientació i a la formació de mestres com a l’assessorament familiar. Col·labora amb l’Institut de Ciències de l’Educació de la Universitat Autònoma de Barcelona i és autora de diversos llibres sobre l’educació dels infants, com ara Entre pares i fills

---

Скачать книгу