Parlar al món des de l'escola. Miquel Pagès
Miquel Pagès –llicenciat en història– i Marc Planas –llicenciat en filosofia i autor de la novel·la Decisions vinculants– són mestres de primària a l’escola Thau Barcelona.
Aquí ens expliquen l’experiència que ells mateixos van liderar de posar en marxa un canal de TV en línia. I ho fan amb tota l’emoció, però des del coneixement i el compromís pedagògic que permetran obrir nous horitzons a moltes altres escoles. El projecte Thau TV va ser escollit com la millor pràctica del certamen ITWorldEdu 2019.
La TV –i, per extensió, la pantalla digital– ens permet veure què hi ha més enllà del que tenim davant; podem trobar-hi traces del passat, anticipar el futur o superar els límits de l’espai. La tecnologia digital ens fa més lliures si sabem utilitzar-la. Per això l’escola no pot renunciar a educar en l’ús d’aquestes tecnologies.
Miquel Pagès i Marc Planas expliquen, en primera persona, l’experiència de posar en marxa una TV en línia a l’escola Thau Barcelona. A partir de l’interès per treballar la comunicació oral d’una manera motivadora, va anar prenent cos un projecte interdisciplinari i col·laboratiu, entre nois i noies de diferents edats, que fomenta la creativitat tant com les competències lingüístiques i digitals. Una experiència singular que pot servir a moltes altres escoles per projectar la seva veu al món.
L'edició d'aquesta obra ha comptat amb el suport
de la Institució Cultural de la ICCIC.
© Miquel Pagès i Marc Planas, 2020
© del pròleg, Salvador Alsius, 2020
© de la presentació, Agustí Olivares, 2020
© d’aquesta edició:
Eumo Editorial. C. Doctor Junyent, 1. 08500 Vic
www.eumoeditorial.com - [email protected]
—Eumo és l’editorial de la UVic-UCC—
Primera edició: abril de 2020
Disseny de la coberta: Natàlia González Vives
Maquetació: Calandra Edicions/Tallers Gràfics Alfa
ISBN: 978-84-9766-704-3
Queda rigorosament prohibida sense autorització escrita de l’editor qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra, que serà sotmesa a les sancions establertes per la llei. Podeu adreçar-vos a Cedro (Centro Español de Derechos Reprográficos, www.cedro.org) si necessiteu fotocopiar o escanejar algun fragment d’aquesta obra (www.conlicencia.com; 91 702 19 70 / 93 272 04 47). Tots els drets reservats.
Atents a la pantalla
A aquestes alçades de la pel·lícula, i mai millor dit, no hauria de ser necessari defensar la importància de l’educació mediàtica en el context escolar. Els nois i les noies viuen absolutament embolcallats per pantalles i la manera com els arriba el coneixement, agradi o no, passa majoritàriament pels continguts que hi troben.
Deixeu que m’afanyi a dir que el concerniment per l’educació mediàtica no hauria de ser motivat tan sols per aquest virus de la «pantallitis». Ara ens trobem, certament, davant d’una actitud reactiva respecte al medi digital. Però en altres èpoques ja hi ha hagut puntes de preocupació generalitzada. Recordeu que en els anys setanta de la televisió se’n deia «la caixa tonta»? Aleshores era l’enemic a abatre. Però abans ja ho havia estat el cinema. I, si m’apureu, al segle XIX hi havia ments benpensants molt amoïnades pels estralls que les novel·les podien causar en el jovent.
Res de nou, doncs, sota la capa del sol. I a partir d’aquí podem afirmar que l’educació mediàtica no hauria de ser només fruit d’una reacció, sinó que hauria de respondre a una actitud més proactiva de les persones i de les institucions que tenen al seu càrrec tasques educatives.
Però aquesta actitud proactiva mai no hi ha sigut d’una manera continuada. Ha anat apareixent aquí i allà de manera intermitent. I les administracions no li han prestat una atenció preferent. És clar, hi ha tanta matèria a la qual cal fer lloc als currículums… En tot cas, el que s’ha mirat amb certa veneració als centres educatius és l’ús de les noves tecnologies. Les que siguin, les que toquin en cada dècada. Això sí que ha estat un tòtem per als ministeris i per als dissenyadors de polítiques educatives: en un temps van ser els reproductors de vídeo, després els ordinadors personals, i ara les pissarres electròniques o les tauletes… I fa riure una mica, si no fes plorar, que un dels debats actuals sigui sobre l’ús dels mòbils.
Perdonin, eh? Quan parlem d’educació mediàtica no ens referim només a la ferramenta, que també hem de tenir en compte. Ens referim, sobretot, a l’aprenentatge de nous codis de comunicació i als llenguatges audiovisuals i els seus gèneres, que caldria estudiar com s’han estudiat els gèneres literaris, amb tots els honors curriculars. I ens referim, també, a formar consciència crítica a l’hora d’ingerir i de digerir els missatges que ens arriben per terra, mar i aire, siguin de caire informatiu, persuasiu o de pur entreteniment.
La majoria d’educadors hi estan d’acord: cal fomentar l’esperit crític davant del món que ens envolta. Però sembla que ens n’oblidem quan l’objecte a criticar és el contingut dels mitjans de comunicació, des de la ràdio i la televisió (de la premsa, francament, ja no goso parlar-ne) fins a les programacions audiovisuals a la carta o el món inquietant dels anomenats influencers que se les campen per YouTube. Resulta paradoxal que la nostra societat es preocupi de manera creixent per la dieta alimentària, allò que ingerim per la boca i que païm a l’estómac, i no mostri una preocupació com a mínim similar per la dieta mediàtica, és a dir, allò que ingerim per la vista i l’oïda i que metabolitzem al cervell.
Potser per allò de no perdre l’optimisme, cal esperar que en els pròxims anys aquest estat de coses canviï una mica. La Directiva sobre Serveis Audiovisuals, aprovada pel Parlament Europeu el novembre del 2018, és un raig d’esperança. És una mena de llei de lleis sobre la matèria, que substitueix una norma de deu anys enrere. Ha canviat tant aquest món en deu anys… La nova directiva fa recomanacions als estats membres sobre l’educació mediàtica, o la media literacy com s’anomena a escala internacional.
Inclou explícitament, ves per on, la noció d’educació crítica, i diu clarament que l’educació mediàtica no s’ha de referir només als aspectes tecnològics. I estableix —visca, visca i visca!— que la destinatària d’aquesta educació és tota la ciutadania. Tota. Això vol dir els infants i el jovent, però també els adults i, molt especialment, la gent gran. Els vells són els qui més pateixen l’«escletxa digital», és a dir, la dificultat creixent d’accedir a uns sistemes comunicatius que evolucionen de manera vertiginosa.
Doncs bé, aquesta nova Directiva Europea s’ha de concretar en les corresponents lleis audiovisuals de tots els estats membres. L’educació mediàtica haurà de ser obligatòriament emparada i regulada. Com es farà això aquí? Serà el motiu i el moment pels quals les autoritats educatives es belluguin una mica? Tant de bo.
De moment quedem-nos amb el que tenim, que no és pas poc. Perquè si del que hem escrit en els paràgrafs anteriors algú en dedueix que l’educació mediàtica ha estat un desert a Catalunya, va molt equivocat. Des de fa unes quantes dècades hi ha hagut mestres que han fet autèntiques meravelles a les aules amb el seu alumnat. Hem vist des de marrecs de P3 fins a estudiants de batxillerat elaborar productes audiovisuals d’alta qualitat professional. Per desgràcia, els professors i professores responsables d’aquestes iniciatives sovint han estat llops solitaris.
En alguns casos, tanmateix, el miracle s’ha produït, i escoles senceres han entès