No diguis res. Patrick Radden Keefe
perquè s’havia vist implicat en un problema completament diferent.
Just abans de l’alto el foc, una nit que Hughes era a Belfast, un dels seus homes el va informar que un Provo anomenat Joe Russell havia resultat ferit de bala. Hughes va anar immediatament a veure Russell i el va trobar tapant-se la ferida amb la mà. No havia anat a l’hospital perquè era massa arriscat, i per això encara tenia la bala allotjada a la panxa. Hughes va fer gestions perquè Russell fos traslladat a l’altra banda de la frontera, a un hospital de Dundalk conegut per oferir tractament als republicans ferits, «sense fer preguntes».
Però hi havia un misteri per resoldre: Qui l’havia disparat? En aquells moments Russell era a casa seva. Un home havia trucat a la porta i, quan ell havia anat a obrir, l’home havia disparat i havia fugit corrents. Russell va explicar a Hughes que creia que el seu agressor era un membre dels Stickies, l’IRA Oficial. Aquesta era la teoria que defensava també Joe Lynskey, l’afable agent d’intel·ligència dels Provos a qui la gent anomenava el Monjo Boig.
En l’època dels Troubles, arreu de Belfast van obrir, sense llicència, nombrosos clubs per consumir begudes alcohòliques. Aquests establiments eren coneguts com a shebeens, bars clandestins. Molts pubs tradicionals havien estat incendiats o bombardejats i en aquella ciutat tan notòriament assedegada, era normal que proliferessin abeuradors informals com aquells per satisfer la demanda. Aventurar-se fora del recer del propi enclavament ètnic s’havia fet tan perillós que els bars clandestins que obrien en barris residencials (sovint en antigues cases que havien estat abandonades) proporcionaven una alternativa perfecta. A finals del 1972, hi havia uns dos-cents bars clandestins funcionant a tot Belfast. Estaven oberts set dies a la setmana, sense horaris fixos. L’alcohol procedia sovint de camions segrestats i els guanys es destinaven sovint al grup paramilitar que controlés el barri en qüestió.
Un cert nombre d’aquests bars clandestins estava controlat per l’IRA Oficial, i als membres dels Oficials els agradava congregar-s’hi. Un d’ells era el Burning Embers. (Brendan Hughes l’havia incendiat en una ocasió i solia fer broma dient que havia cremat les Brases Ardents.) Un altre bar clandestí dels Oficials era el Cracked Cup, un local de Leeson Street anomenat així perquè ocupava una antiga botiga de vaixelles de segona mà. L’establiment no era gran cosa. Els taulons de fusta de terra s’estaven podrint, la il·luminació era escassa i els clients seien en cadires raquítiques, arraulits al voltant de les pintes de cervesa. A la paret hi havia fotos de la Verge Maria i de Patrick Pearse.
En la seva recerca de l’home que havia disparat contra Joe Russell, Hughes va enviar un escamot al Cracked Cup. Els homes van irrompre al local, empunyant les armes, i van barrar l’entrada. Un dels parroquians d’aquella nit era un home anomenat Desmond Mackin. Havia sortit a celebrar el Dia del Pare amb la seva dona, la Margaret, i la seva mare, de setanta anys. Mackin no era membre de l’IRA Oficial; de fet, tenia un fill que acabava d’allistar-se als Provos. Però quan els homes de Hughes van ordenar que tothom s’agenollés a terra i van empènyer la dona i la mare de Mackin, aquest va cometre l’error de resistir-se. Els trets d’una arma de foc van il·luminar la sala i una bala va foradar la cuixa de Mackin.
L’autor dels trets era un jove Provo que amb prou feines arribava als vint anys. Més tard es va saber que, quan els milicians van irrompre aquella nit al Cracked Cup, és probable que anessin força beguts. La dona de Mackin es va llançar sobre el cos del seu marit, cridant. Però els Provos no van permetre que ningú truqués a una ambulància, per por d’alertar les autoritats. Durant quinze minuts interminables, tothom es va quedar dins del Cracked Cup mentre Desmond Mackin es dessagnava fins a morir.
La premsa va descriure el tiroteig d’aquella nit com una «lluita de poder» entre els Oficials i els Provos i, a simple vista, és cert que semblava exactament això. Un diari donava a entendre que l’incident podia ser l’espurna que provoqués una «guerra sense quarter». Però al capdavall, Desmond Mackin era només un espectador innocent, un dany col·lateral en una operació mal executada. I quan Hughes va seguir investigant qui havia estat l’autor de l’atemptat contra Joe Russell, va fer una descoberta molt alarmant. No havien estat els Oficials. Ben al contrari, ho havia fet un dels seus homes.
De totes les convencions socials que els Troubles van capgirar, una de les menys comentades era la de les relacions romàntiques. Amb la seva combinació de cultures catòlica i presbiteriana escocesa, la de Belfast sempre havia estat una societat opressivament beata. Però a mesura que la violència deformava la vida quotidiana, els costums tan llargament establerts van començar a relaxar-se. L’omnipresència d’un perill mortal va fer que algunes persones visquessin la vida amb una intensitat nova i, de vegades, temerària.
Joe Lynskey, el Monjo Boig, havia ingressat al monestir quan només tenia setze anys. Quan va abandonar el sacerdoci, amb més de vint, va tornar a Belfast i va trobar una feina en una fàbrica de seda i raió de la zona de Clonard. Aviat va començar a recuperar els anys de joventut que havia perdut en benefici de la pregària i la contemplació. Li agradava, en paraules d’un familiar seu, «empaitar les dones i fer les coses normals que hauria fet una persona jove». Al monestir, Lynskey havia rebut una educació sòlida. Era un estudiós de la història i, en especial, de les injustícies patides pels catòlics de classe treballadora a Irlanda. No provenia d’una família republicana; el seu pare era un home tímid que no hauria volgut que els seus fills s’involucressin en aquesta mena d’activitats; el seu germà gran pertanyia a la Marina Reial. Però Lynskey va decidir finalment ingressar a l’IRA. Va fer amistat amb Dolours Price, que apreciava les seves maneres maldestres però amables. «Era un home madur, però en els aspectes més mundans era força immadur», va dir ella posteriorment. Brendan Hughes sempre havia considerat Lynskey «un paio estrany», un producte sobrer d’una generació anterior. Era intel·ligent i erudit, fumador empedreït, i a la butxaca hi duia un llibre sobre el seu heroi, el revolucionari irlandès Michael Collins. Però de vegades també era una mica distant. El que Hughes no sabia sobre Joe Lynskey era que mantenia un afer amb la dona de Joe Russell.
Després del tiroteig del Cracked Cup, els Provos van dur a terme una investigació interna i van descobrir que Lynskey havia ordenat a un jove milicià de l’IRA que matés el seu camarada (i marit de la seva amant) Joe Russell. El noi va dur a terme la missió donant per fet, perquè és el que li havia dit Lynskey, que Russell treballava de confident per a les autoritats. Però quan Russell va obrir la porta de casa seva, el milicià, víctima dels nervis, va disparar precipitadament i va fugir cames ajudeume. En la recerca inicial de l’autor dels fets, quan Hughes i els seus homes van començar a fer preguntes, van recórrer a l’oficial d’intel·ligència de la brigada, Joe Lynskey. En comptes de confessar que havia estat ell qui havia encarregat l’assassinat del seu rival amorós, Lynskey en va culpar els Stickies.
Tot i ser un grup amb una tendència alarmant a matar gent de manera accidental, l’IRA disposava d’un elaborat mecanisme intern per determinar si era adient matar algú a propòsit. Lynskey s’hauria d’enfrontar a un consell de guerra per haver intentat matar un dels seus companys, i per haver encobert el seu delicte de tal manera que havia costat la vida a un altre home innocent. Es tractava d’un procés dissenyat i pensat per dur una mena de comptabilitat interna presumptament menys arbitrària que una bala al clatell. Però els consells de guerra de l’IRA no eren precisament famosos per absoldre els acusats. I en vista de la gravetat dels crims de Lynskey, el seu destí semblava sentenciat.
En el si dels Provisionals, s’havia creat un nou escamot. Com si formés part d’un programa d’operacions secretes del govern, es tractava d’una unitat que aparentment no existia; una petita cèl·lula d’elit anomenada els Unknowns (‘Desconeguts’). El comandant dels Unknowns era un agent petit i seriós anomenat Pat McClure, un home a qui Brendan Hughes anomenava Wee Pat (‘Pat el Petitet’). McClure tenia més de trenta anys, i per als estàndards dels Provos d’aquella època era força gran. Tenia experiència militar real i estava més familiaritzat que ningú amb l’enemic, ja que havia servit a l’exèrcit britànic abans de l’esclat dels Troubles. McClure mantenia un perfil escrupolosament baix. Però tots els que el coneixien el consideraven un soldat extremadament capaç i compromès.
Els Unknowns no encaixaven del tot en l’organigrama regimentat