No diguis res. Patrick Radden Keefe
tenia família i un aire de responsabilitat, però estava pendent dels membres del seu equip. Una nit d’hivern en què s’havia desencadenat una violenta batalla a trets a Ballymurphy, alguns dels joves voluntaris van agafar les armes i van anunciar que s’unien al combat. «Ni parlar-ne», els va dir McClure. Els soldats britànics estaven entrenats per combatre de nit, a diferència dels voluntaris, va assenyalar. «Disparareu al buit», va dir. «No en teniu ni idea, no tenen cap mena de pietat. Us aniquilaran.» Poc després, els membres dels Unknowns van ser conduïts a una zona rural per rebre entrenament especial. Els van allotjar en una masia apartada i els van fer passar per proves tan diverses com avançar per un riu mentre un instructor disparava ràfegues de foc real a l’aigua que els envoltava.
La responsabilitat de transportar Joe Lynskey a l’altra banda de la frontera per sotmetre’l al consell de guerra i a una probable execució va recaure en els Unknowns, i a un membre de la unitat en concret: Dolours Price. S’havia unit al grup amb el seu amic Hugh Feeney, el noi amb ulleres que era fill del propietari d’un pub. Marian Price també hi va ingressar. Per bé que l’alto el foc d’aquell estiu havia durat amb prou feines un parell de setmanes, la Dolours havia gaudit de la pausa en la violència. Havien estat uns dies festius i vertiginosos: els soldats britànics es passejaven sense les armilles antibales, els nens del veïnat muntaven en els jeeps. La Dolours flirtejava amb les tropes i això li produïa una satisfacció maliciosa. En una ocasió, els soldats, amb les seves boines, li van demanar si podia posar amb ells per a una foto, i ella s’hi va avenir. Hi havia un oficial britànic, Ian Corden-Lloyd, que anava a veure-la a la casa d’Andersonstown per xerrar amb ella. Probablement sabia, o com a mínim sospitava, que ella era membre de l’IRA, però tots dos discutien amigablement sobre política com si fossin un parell d’estudiants universitaris i no pas rivals en una guerra de guerrilles sagnant. En cert moment, Corden-Lloyd li va dir que li encantaria tornar-la a veure al cap de deu anys, «i aleshores ens podrem dir l’un a l’altra tota la veritat».
Tradicionalment, l’IRA matava per donar exemple: l’execució d’un traïdor de manera pública era un mitjà per reforçar les normes socials. Però en el cas de Joe Lynskey, els Provos van trencar aquesta tradició. Un bon dia, Lynskey, simplement, va desaparèixer. No hi va haver cap declaració sobre el veredicte del consell de guerra. No es va abandonar cap cadàver en una cuneta. I tampoc es va donar cap explicació a les bases dels Provos sobre la identitat real de la persona que havia disparat contra Joe Russell, ni sobre el sòrdid rerefons del tiroteig del Cracked Cup. Ningú va dir res.
Com que la tasca de Lynskey feia que sovint passés llargues temporades fora de casa, quan va desaparèixer l’agost del 1972 la seva família no va ser conscient que alguna cosa no acabava de rutllar. Corria el rumor que en Joe era a Amèrica, que hi havia anat a començar una nova vida, com tantes persones en aquella època. Però es tractava d’una campanya deliberada de desinformació. En certa ocasió, un nebot de Lynskey era a Nova York i es va trobar amb un republicà irlandès de la ciutat que li va dir: «No has coincidit amb en Joe de ben poc. Va ser aquí mateix la setmana passada». I quan la mare de Lynskey va morir, tres anys més tard, continuava convençuda que el seu fill vivia sa i estalvi als Estats Units.
En aquells moments, feia molt temps que era mort. En un gir que tant es podia interpretar com un amable detall o com una terrible crueltat, a en Joe li va arribar la mort de la mà d’una amiga seva. Dolours Price va arribar a casa de la germana de Lynskey per endur-se’l a l’altra banda de la frontera. En cap moment va comunicar a Lynskey que l’estava portant al lloc de la seva execució. Li va dir que hi havia una reunió a la República a la qual havia d’assistir.
Lynskey va baixar les escales, acabat de dutxar i afaitar i amb una bossa de viatge a la mà, com si anessin a passar el cap de setmana al camp. Van pujar al cotxe i van anar en direcció sud, cap a la República. Lynskey no va parlar gaire, però Price comprenia que sabia perfectament on es dirigien. Al cotxe només hi anaven ells dos. Ell era més fort que ella; la podria haver immobilitzat. Però es va limitar a seure dòcilment, subjectant la bossa, que portava a la falda. En cert moment, ell va provar d’explicar-li el que havia passat i ella li va dir: «No ho vull saber, Joe. No ho vull saber. He de fer una cosa molt difícil».
Ell seia al seient del darrere i ella el va mirar pel retrovisor. El duré al ferri, va pensar. El duré al ferri i diré que ha fugit. S’escaparia a Anglaterra i no tornaria mai més. Però la noia va seguir conduint. Per què no salta del cotxe?, es preguntava. Per què no em clava un cop al cap i se’n va corrents? Per què no fa res per salvar-se? Però a mesura que avançaven per la carretera, es va adonar que ell no podia fer res per salvar-se per la mateixa raó que ella no podia fer res per salvar-lo. El compromís de tots dos amb el moviment no ho permetia. Ella havia jurat obeir totes les ordres i semblava que Lynskey havia decidit acceptar el seu destí.
Quan van arribar al comtat de Monaghan, just a l’altra banda de la frontera, un grup d’homes els esperava sota un fanal. Lynskey li va donar les gràcies per haver-lo portat i li va dir que no es preocupés. Va allargar la mà i l’hi va donar.
—Ja ens veurem, Joe —va dir Price. Però sabia que això no passaria i es va passar tot el viatge de tornada plorant.
9
Orfes
Un dia de gener del 1973, un equip de televisió de la BBC va desembarcar a St. Jude’s Walk. Volien parlar amb els germans i germanes McConville. Ja havia passat més d’un mes des que la Jean havia desaparegut. La premsa local s’havia assabentat de la història després que se’n publiqués un primer article al butlletí de notícies de l’Associació pels Drets Civils d’Irlanda del Nord. Amb el titular ON ÉS JEAN MCCONVILLE, l’article explicava que la dona, vídua i mare de deu fills, estava desapareguda des del 7 de desembre, «quan la van treure de casa seva sense contemplacions». Partint d’aquesta primera crònica, el Belfast Telegraph va publicar un article breu el dia 16 de gener, UNA MARE SEGRESTADA DESAPAREGUDA FA MÉS D’UN MES, que remarcava que cap dels fills havia denunciat el segrest de la seva mare a la policia. L’endemà, el mateix diari feia una crida per resoldre la «misteriosa desaparició».
L’equip de la BBC va descobrir que la Helen i els seus germans petits vivien sols al pis. Quan les càmeres van estar instal·lades, els nens van seure amuntegats al sofà, emmarcats per un fons de paper de paret de ratlles grogues, i van descriure el seu tràngol.
—Quatre noies joves van entrar a la cuina. Van ordenar a tots els nens que pugéssim les escales i després van entrar i van agafar la mama —va dir l’Agnes, amb un fil de veu—. La mama va sortir a la sala, es va posar l’abric i se’n va anar.
—Què va dir la teva mama, quan va marxar? —va preguntar l’entrevistador.
—Va fer un xiscle molt fort —va respondre l’Agnes.
—Sabeu per què es van endur la vostra mare?
No ho sabien. La Helen era una adolescent de trets agradables, amb el mateix rostre blanc i prim de la seva mare i els cabells foscos pentinats amb la ratlla al mig. Seia al sofà amb en Billy a la falda i no parava d’apartar els ulls de la càmera, nerviosa. Els nois tenien la pell blanca i eren pèl-rojos. Tot i que era ple hivern, en Tucker seia a la falda de l’Agnes amb un jersei de coll alt i uns pantalons curts que deixaven al descobert uns genolls protuberants. Tots es mostraven inquiets i miraven cap a totes bandes. En Michael estava assegut al costat de la Helen i gairebé quedava tallat, fora del pla. Mirava la càmera i parpellejava.
—Helen, tinc entès que ets l’encarregada de tenir cura de la família —va dir el periodista—. Com te n’estàs sortint?
—Bé.
—Quan creus que tornaràs a veure la teva mare?
—No ho sé.
—Ningú s’ha posat en contacte amb vosaltres?
L’Agnes va mencionar que havien vist l’àvia McConville.
—Deu ser ja una senyora molt gran —va dir el periodista.
—És