No diguis res. Patrick Radden Keefe
de manera fervent la seva lleialtat a la corona britànica. El seu líder era un home corpulent i d’orelles prominents, de quaranta-quatre anys, anomenat Ronald Bunting, que havia estat professor de matemàtiques i també oficial de l’exèrcit britànic i que era conegut, entre els seus seguidors, com el Major. Tot i que en el passat havia defensat posicions progressistes, Bunting havia caigut sota l’influx del fanàtic pastor anticatòlic Ian Paisley, després que aquest assistís la mare de Bunting al llit de mort. Bunting era un orangista, un membre de la fraternitat protestant que molt temps enrere s’havia definit en contra de la població catòlica. Durant la marxa, ell i els seus seguidors es van dedicar a empènyer i a mofar-se dels manifestants, i a provar d’arrabassar-los les pancartes de protesta mentre onejaven la seva pròpia bandera: la Union Jack. En cert moment, un periodista va preguntar a Bunting si no hauria estat millor ignorar els manifestants i deixar-los estar.
—No pots tancar els ulls davant del dimoni, germà —va contestar ell.
Potser Bunting era intolerant, però algunes de les seves preocupacions eren àmpliament compartides. «La por bàsica dels protestants a Irlanda del Nord és que els catòlics de ritu romà els superin en nombre», havia dit aquell mateix any Terence O’Neill, el primer ministre del govern autònom d’Irlanda del Nord. Tampoc semblava gaire probable, en el cas que amb el temps els protestants fossin sobrepassats d’aquesta manera, que Londres acudís a rescatar-los. A l’Anglaterra «continental», la majoria de la gent tenia una idea molt vaga d’aquella província obstinada situada davant de la costa d’Escòcia; d’altres haurien renunciat alegrement a Irlanda del Nord. Al capdavall, feia dècades que la Gran Bretanya anava perdent les colònies. En paraules d’un periodista anglès d’aquella època, els unionistes d’Irlanda del Nord eren «una societat més britànica que els britànics, que no importa el més mínim als britànics». Això provocava que els «lleialistes» (com eren coneguts els unionistes especialment fervents) tinguessin una tendència a veure’s com els màxims defensors d’una identitat nacional que estava en perill d’extinció. En paraules de Rudyard Kipling, d’un poema seu del 1912 titulat «Ulster»: «Tots sabem, al capdavall, / que morirem si cedim».
Però potser el major Bunting tenia una raó més personal per sentir-se amenaçat per aquella marxa en concret. Entre els manifestants malgirbats, amb les seves cançons hippies i les pancartes benintencionades hi havia el seu propi fill. Alumne de Queen’s de patilles poblades, Ronnie Bunting s’havia anat implicant a poc a poc en la política, amb idees radicals, durant l’estiu del 1968. No era ni de bon tros l’únic protestant entre els manifestants. En realitat, hi havia una llarga tradició de protestants que creien en la independència irlandesa; un dels herois del republicanisme irlandès, Wolfe Tone, que havia comandat una rebel·lió violenta contra la dominació britànica el 1798, era protestant. Però en Ronnie era sense cap mena de dubte l’únic participant de la marxa amb un pare que era l’artífex d’aquella contraprotesta irritant i alhora el líder d’aquella colla de lleialistes que es dedicaven a emprenyar i a bramar consignes anticatòliques a través d’un megàfon. «El meu pare és allà baix fent el ridícul», es queixava en Ronnie, avergonyit, als seus amics. Però aquesta dinàmica edípica semblava que aguditzés encara més les determinacions respectives.
Com les germanes Price, Ronnie Bunting s’havia afiliat a People’s Democracy. En una reunió, va suggerir que potser valdria més cancel·lar la marxa sobre Derry, perquè tenia el pressentiment que passaria «alguna cosa dolenta». La policia havia aturat violentament diverses protestes anteriors. Irlanda del Nord no era precisament un baluard de la llibertat d’expressió. La por d’un alçament catòlic havia donat peu a una legislació draconiana, la Llei de poders especials, que datava de l’època de la divisió i que havia creat el que era el mateix que un estat d’excepció permanent: el govern tenia potestat per prohibir reunions i certes formes d’expressió, i podia escorcollar i arrestar persones sense ordre judicial i empresonar-les de manera indefinida sense judici. La Policia Reial de l’Ulster era aclaparadorament protestant, i comptava amb una tropa auxiliar a temps parcial, coneguda com els B-Specials, formada per unionistes armats que sovint també eren vehementment anticatòlics. Un dels seus membres, resumint com es reclutaven els B-Specials, havia dit: «Necessito homes, i com més joves i més salvatges siguin, millor».
A mesura que la marxa avançava per la ruralia, els manifestants anaven topant amb pobles protestants que eren baluards unionistes. Cada vegada que passava això, apareixia una turba d’homes armats amb pals per impedir l’accés als estudiants, i el cordó de policies que acompanyava la marxa els obligava a desviar-se i rodejar el poble en qüestió. Alguns homes del major Bunting caminaven al costat dels manifestants, per provocar-los. Un d’ells duia un tambor de Lambeg, conegut com «la gran bufetada», i els seus repics amenaçadors ressonaven pels turons verds i pels llogarets, tot animant altres robustos contramanifestants a sortir de casa seva.
Els estudiants se sentien preparats per si es produïa un enfrontament violent. De fet, a alguns d’ells, aquesta idea no els desagradava. La marxa de Selma havia provocat una repressió ferotge per part de la policia, i potser l’espectacle televisat d’aquella reacció violenta i exagerada, entre altres coses, havia desencadenat el canvi real. Els estudiants eren de l’opinió que les injustícies més espinoses es podien combatre mitjançant la protesta pacífica: era l’any 1969 i semblava que la gent jove d’arreu del món eren a l’avantguarda. Potser a Irlanda del Nord les línies de combat es podrien redibuixar perquè el conflicte deixés de ser entre catòlics i protestants, o entre republicans i lleialistes, i passés a ser un enfrontament entre joves i vells: les forces del futur contra les forces del passat.
En el quart i últim dia de la marxa, en una cruïlla a setze quilòmetres de Derry, un dels manifestants va cridar a través d’un megàfon:
—Ara hi ha moltes probabilitats que ens apedreguin!
Es veien a venir els problemes. Des que la processó havia sortit de Belfast, al llarg dels dies s’hi havien anat sumant més i més joves, i ara centenars de manifestants omplien la carretera. L’home del megàfon va cridar:
—Accepteu la possibilitat de resultar ferits?
—Sí! —van respondre els manifestants, com un sol home.
La nit anterior, mentre els manifestants dormien a terra en una sala municipal del poble de Claudy, el major Bunting havia reunit els seus seguidors a Derry, o Londonderry, com l’anomenava Bunting. A l’interior del Guildhall, un edifici enorme de pedra i vitralls a la riba del riu Foyle, centenars de lleialistes exaltats es congregaven pel que havia estat anunciat com una «reunió per a la pregària». Allà, preparat per rebre el seu ramat, hi havia Ian Paisley.
Paisley, una figura radical amb uns seguidors fanàtics, era fill d’un predicador baptista. Després de formar-se en una universitat evangèlica no oficial de Gal·les, havia fundat la seva pròpia església de línia dura. Amb el seu metre noranta d’alçada, Paisley era una figura imponent d’ulls estràbics i amb una dentadura desordenada, que s’inclinava sobre el púlpit, amb els cabells engominats cap enrere i les barres tremoloses, i declamava contra el «monstre del catolicisme romà». El Vaticà i la República d’Irlanda estaven secretament confabulats i tramaven un pla sinistre per derrocar l’Estat nord-irlandès, argumentava. Quan els catòlics haguessin refermat el seu poder i el nombre d’efectius, es convertirien en «un tigre preparat per destrossar la seva presa».
Paisley era un agitador, un flautista d’Hamelin a qui li agradava comandar els seus seguidors pels barris catòlics, provocant disturbis arreu on anava. Amb el seu to de baix profund, s’esplaiava dient que els catòlics eren escòria, que «pareixen com conills i es multipliquen com una plaga». Era una figura vistosament divisiva, un mestre de la provocació. De fet, era tan poc compassiu, tan cru en la seva intolerància, que alguns republicans pensaven que, en general, podia arribar a ser bo per al moviment. «Per què hem de matar Paisley?», havia dit la Chrissie, la mare de Dolours Price. «És el nostre millor actiu.»
Per bé que la població de Derry era eminentment catòlica, en l’imaginari simbòlic dels lleialistes la ciutat continuava sent un monument vivent a la resistència protestant. El 1689 les forces protestants lleials a