No diguis res. Patrick Radden Keefe

      Jean McConville amb els seus fills Robert, Helen i Archie i el seu marit, Arthur.

      En aquella època, per a la classe treballadora de Belfast l’educació de les noies no era una prioritat, així que, quan tenia catorze anys, la Jean va deixar l’escola i es va posar a buscar feina. En va acabar trobant una com a criada d’una vídua catòlica que no vivia gaire lluny, a Holywood Road. La vídua es deia Mary McConville i tenia només un fill, l’Arthur, que ja era gran i servia a l’exèrcit britànic. L’Arthur tenia dotze anys més que la Jean i era molt alt. Li passava un bon tros, a la Jean, que amb prou feines feia metre i mig amb les sabates posades. Ell provenia d’una llarga nissaga de militars i solia explicar-li històries de quan havia anat a lluitar contra els japonesos a Birmània, durant la guerra mundial.

      Quan la Jean i l’Arthur es van enamorar, el fet que fossin de bàndols diferents de la divisió religiosa no va passar per alt a les seves famílies. Les tensions sectàries no eren tan pronunciades als anys cinquanta com ho havien estat en el passat o com ho serien en el futur, però tot i així, les relacions «mixtes» eren poc freqüents. La raó d’això no era únicament la solidaritat tribal sinó que protestants i catòlics acostumaven a viure en mons restringits: habitaven en barris diferents, anaven a escoles diferents, feien feines diferents, freqüentaven pubs diferents. Pel simple fet d’entrar a treballar a casa la mare de l’Arthur com a empleada domèstica, la Jean havia traspassat aquestes línies. Quan es va emparellar amb l’Arthur, la mare d’ell s’ho va prendre com una ofensa. (La mare de la Jean tampoc devia estar gaire contenta, però va acceptar el matrimoni, per bé que un dels oncles de la Jean, membre de l’orde d’Orange, li va clavar una pallissa per la transgressió.)

      El 1952 els dos joves van fugir a Anglaterra i van viure als barracons de l’exèrcit on l’Arthur estava destinat, però amb el temps van tornar a Belfast i el 1957 es van instal·lar a casa de la mare de la Jean. La primera filla de la Jean, l’Anne, patia una malaltia genètica rara que va fer que passés gran part de la seva vida hospitalitzada. A l’Anne la van seguir molt aviat en Robert, l’Arthur (conegut com a Archie), la Helen, l’Agnes, en Michael (a qui tothom deia Mickey), en Thomas (a qui tothom deia Tucker), la Susan i finalment els bessons, en Billy i en Jim. Entre la Jean, la seva mare, el seu marit i els seus fills, a la petita casa d’Avoniel Road hi vivien embotides, més o menys, una dotzena de persones. A la planta baixa hi havia una petita sala i una cuina a la part del darrere, amb un lavabo a fora, una llar per cuinar i una pica amb aigua freda.

      El 1964 l’Arthur es va llicenciar de l’exèrcit amb una pensió i va muntar un petit negoci de manteniment d’edificis. Però li costava molt trobar feina. En va trobar una a la constructora Sirocco, però la va perdre quan els seus patrons van descobrir que era catòlic. Durant un temps va treballar en una fàbrica de cordes. Més endavant, els nens recordarien aquesta època (que va ser quan es va fer la foto) com un interval feliç. És clar que hi havia privacions, però només les habituals en una infantesa de classe treballadora al Belfast de la postguerra. Els seus pares eren vius. Tenien una existència que semblava estable. La seva vida restava intacta.

      Però durant els anys seixanta, la suspicàcia mútua entre catòlics i protestants es va anar intensificant. A l’estiu, quan els membres de l’orde d’Orange del veïnat duien a terme les seves marxes triomfals, sempre les començaven davant de la casa dels McConville. Feia anys que Ian Paisley exhortava els seus correligionaris protestants a localitzar i expulsar els catòlics que vivien barrejats entre ells. «Gent de Shankill Road, què us passa?», cridava. «Número 425 de Shankill Road, sabeu qui hi viu? Seguidors del papa, ni més ni menys!» Era una neteja ètnica al detall durant la qual Paisley recitava les adreces i els noms dels seus objectius: el 56 d’Aden Street, el 38 de Crimea Street, els propietaris de la gelateria del barri. Eren «papistes», agents de Roma, i calia fer-los fora. A la casa d’Avoniel Road no hi havia televisió, però a mesura que el moviment pels drets civils agafava força i Irlanda del Nord s’abocava a una època de disturbis cada cop més freqüents, la Jean i l’Arthur van agafar el costum d’anar a casa uns veïns per mirar les notícies del vespre, cada vegada més preocupats.

      El 1969, quan tot va esclatar, Michael McConville tenia vuit anys. Cada estiu, a Derry, un orde lleialista conegut com els Apprentice Boys (‘Aprenents’) feia una marxa per commemorar els joves protestants que havien tancat les portes de la ciutat per impedir l’entrada de les forces catòliques del rei Jaume el 1688. Tradicionalment, els participants en aquesta marxa acabaven la celebració enfilats a les muralles i llançant penics a les voreres i a les cases de Bogside, el gueto catòlic que quedava just a sota. Però aquell any la provocació no va quedar sense resposta i va donar peu a uns disturbis violents que es van escampar per tot Derry i que acabarien sent coneguts com la batalla de Bogside.

      Quan les notícies de l’enfrontament de Derry van arribar a Belfast, els disturbis es van propagar com un virus transmès per l’aire. Bandes de joves protestants van assaltar els barris catòlics, trencant finestres i llançant torxes dins les cases. Els catòlics s’hi van tornar, llançant pedres i ampolles i còctels Molotov. La RUC i els B-Specials van reaccionar davant dels aldarulls, però el gruix de les represàlies va caure sobre els catòlics, que també es queixaven de la inacció de la policia quan els lleialistes cometien els seus crims. Als barris catòlics es van aixecar barricades, la gent segrestava autobusos i furgonetes de repartiment de pa i els bolcava per bloquejar els carrers i crear fortificacions defensives. Els joves catòlics arrencaven les llambordes per afegir-les a les barricades o per llançar-les contra la policia. Alarmada per aquest esclat de fúria, la RUC va desplegar uns vehicles baixos blindats, coneguts com a Pigs (‘Porcs’), que es movien amb dificultat pels carrers estrets, amb les torretes armades girant en totes direccions. Una pluja de pedres acompanyava els moviments d’aquests vehicles. Els artefactes de gasolina esclataven contra les capotes d’acer i les flames blaves s’escampaven com si fossin el contingut d’un ou esquerdat.

      Hi va haver moments d’anarquia poètica: un buldòzer que algú havia deixat en una obra va ser alliberat per un parell de nois, que van seure al capdamunt d’aquella màquina enorme i la van portar alegrement per un carrer de Belfast Oest, entre grans visques i aclamacions dels seus compatriotes. En cert moment, els nois van perdre el control del cavall gegantí i es van estavellar contra un pal de telèfon; allà mateix algú va llançar una bomba de gasolina contra el buldòzer, que va esclatar en flames.

      Les bandes lleialistes van començar a fer incursions sistemàtiques a Bombay Street, Waterville Street, Kashmir Road i altres enclavaments catòlics, trencant finestres i llançant artefactes de gasolina a dins. Centenars de cases van ser destruïdes i els seus inquilins es van quedar al carrer. A mesura que es generalitzaven els disturbis, moltes famílies de tot Belfast clavaven taulons a portes i finestres, com si s’acostés un huracà. Apartaven els mobles vells de les habitacions del davant perquè hi hagués menys coses per cremar si alguna mena de material incendiari entrava per la finestra. Després s’apinyaven tots a la cuina, que donava al darrere, amb els avis aferrats als rosaris, a esperar que passés el caos.

      Aquell estiu a Belfast, gairebé dues mil famílies van fugir de casa seva, i una majoria aclaparadora eren catòliques. A Belfast hi vivien unes tres-centes cinquanta mil persones. En els anys següents, fins al deu per cent de la població va canviar de domicili. De vegades, una turba d’un centenar de persones s’ajuntava en una casa i forçava els seus habitants a anar-se’n. Altres vegades, arribava una nota a la bústia que indicava als propietaris que tenien només una hora per evacuar la casa. Les famílies s’encabien com podien dins dels cotxes i travessaven la ciutat cap a un lloc més segur: no era estrany veure vuit membres d’una família apilotats en un utilitari. En poc temps, milers de catòlics van començar a fer cua a l’estació de tren; eren refugiats que intentaven comprar un bitllet que els dugués cap al sud, a la República d’Irlanda.

      La turba no va trigar gaire a anar a buscar els McConville. Una banda d’homes del veïnat van anar a veure l’Arthur per informar-lo que havia de marxar. Va fugir aquella mateixa nit, protegit per la foscor, i es va refugiar a casa