Jo, en Watson i l'armari de la Jacqueline. Gemma Lienas
–No, però mira –diu ell. I gira la foto de les nenes–. Aquesta foto està feta en una plaça del barri.
–Què dius ara! Així ja sé per on he de començar: buscant la plaça.
–Jo t’hi portaré –diu ell–. Sé on és.
Aleshores, pam!, tinc una idea.
–No vols pas ser detectiu amb mi? –li demano.
Fa una estona se li han obert els ulls com tasses, però ara se li fan tan grossos que semblen plats de sopa.
–Uau! És la proposta més còsmica que m’han fet mai. És clar que ho vull.
I torno a tenir una altra idea.
–No volies tenir un nom especial?
Fa que sí amb el cap.
–Doncs podries dir-te Watson.
–Watson? Especial, especial ja ho és, però no entenc d’on ve.
–És el nom d’un detectiu famós. El que anava sempre amb en Sherlock Holmes.
–Ah, aquest sí que sé qui és. Doncs em sembla un nom guapíssim. Watson, em dic Watson –i m’ofereix la mà.
Fem una encaixada.
Just en aquest moment, sona una tonadeta inconfusible.
–Tens mòbil? –diu en Watson.
Ui! Si continua obrint tant els ulls li cauran de la cara!
–Tinc mòbil, sí. –M’estalvio d’explicar-li que forma part dels vells temps, de quan els pares anaven al Liceu i jo tenia un mòbil que podia fer servir per enviar missatges, per navegar per Google, per entrar a les xarxes... Ara ja només el puc fer servir perquè la família em localitzi si trigo massa o per fer una trucada en cas «d’extrema necessitat».
És l’àvia.
–Nena, on ets?
Li explico que en un banc, davant de l’escola, parlant amb un amic.
–Però tu saps quina hora és?
Doncs no. No ho sabia però per la veu de l’àvia ja hauria d’haver notat que és tardíssim.
Quan penjo, en Watson m’atrapa per la màniga com si no em volgués deixar anar mai més.
–Som amics? –diu.
–És clar. Bé..., si vols, sí.
–Sí que ho vull. I tant!
Se’l veu molt content. De fet, se’l veu com si s’hagués enfilat a dalt d’un núvol.
–He de tocar el dos –li dic–. Són les vuit.
–Les vuit! –fa cara de preocupació–. El meu avi deu estar enfadadíssim.
I ja torna a semblar un nen a reacció, tot i que ara no va enfilat al monopatí, sinó que el duu sota del braç.
–Adeu –diu i es posa a córrer.
–Ei! –li crido–. Espera’t. Quan i on ens trobem?
–Demà a les 10, al davant del Manyo –diu sense deixar de córrer.
El Manyo? I què dimonis és això del Manyo, voldria dir-li, però ja ha desaparegut.
Fico les fotos al sobre i el sobre dins del llibre, i me’n vaig a casa.
M’obre la porta la mare i em clava una bona esbroncada.
–Abans de les vuit et vull a casa, ja ho saps.
Li dic que sí, que sí, que m’ha passat l’estona sense adornar-me’n.
El Cretí encara no hi és. L’àvia prepara el sopar. I el pare, com sempre, està mig esfondrat damunt la taula del menjador, l’únic lloc on podem estar tota la família junta, cadascú assegut a la seva cadira.
–Au, renta’t les mans i para taula –diu l’àvia.
Empenyo la porta corredissa i entro al minúscul espai on hi ha la tassa del vàter i una pica súper petita. I tot i que hi ha ben poca cosa, no és fàcil encabir-s’hi.
Potser us demaneu on és la dutxa. La dutxa hi és i resulta molt enginyosa: tot l’espai ho és. O sigui, a dalt al sostre, hi ha una carxofa per on surt l’aigua, i el terra està inclinat, i al costat dels baixants del vàter hi ha un desguàs. Una bona idea que va tenir la meva àvia fa molt perquè estava tipa de rentar-se per parts, com deia ella.
Quan surto, ja ha arribat el cretí del meu germà i per variar està ratllant la meva mare.
–Sif! Sisplau, estic cansada. En podem parlar demà, que no he d’anar a treballar?
Ell continua insistint amb la seva matraca i jo el fulmino amb una mirada assassina. Però ni tan sols la capta. Continua burxant la mare.
El pare s’ha tapat les orelles amb les mans, tot i que no sé si li cal perquè últimament no sembla que senti res.
–Parsifal! –trona l’àvia–. Fes el favor de callar i no dir més bajanades!
El Cretí tanca la boca i es mou per desaparèixer però abans em clava un cop de colze.
–Ets imbècil o què? –li dic.
–O què!
I es fica al seu racó, que és l’espai que queda entre l’habitació de l’àvia, que ara també és la meva, i la cortina darrere de la qual dormen els pares.
El sento que desplega el llit, un somier articulat que es plega en quatre sota d’una lleixa de fòrmica i es dissimula amb una cortineta.
Paro taula. I per posar el plat i els coberts del pare li he d’enretirar cada cop mans i braços. Ja ho he dit abans: el pare, d’ençà que es va quedar sense feina, s’ha quedat també sense piles.
•3
I ARA, QUÈ?
EM LLEVO D’UNA REVOLADA. No tinc temps per perdre. Si vull resoldre el misteri abans no torni a començar l’escola, m’he d’afanyar. Vaig al menjador a buscar l’àvia, perquè m’ha d’explicar on és el Manyo.
Només hi trobo el Cretí mirant –no crec que el llegeixi– un còmic.
–On és tothom? –li demano.
–Bon dia. Es diu bon dia.
Ves a fregir espàrrecs, rei, m’agradaria dir-li, però no ho faig perquè necessito informació.
–Bon dia –li dic.
Somriu amb satisfacció fingida.
–Veus? Contribueixo a educar-te –m’engega.
–Sí, sí, molt... –li responc jo sarcàstica–. On és la família?
–El pare i la mare són al metge.
–Al metge? Qui està malalt?
En Sif em mira com si no hi fos tota. Mou el cap i diu:
–Però tu on vius, Mitja merda? En aquesta casa o què?
No contesto. Si ho faig ens embolicarem en una discussió i em quedaré sense saber què està passant.
El meu germà sospira i diu:
–No t’has adonat que el pare està sense forces, últimament?
–Sí. És clar,