Quanta, quanta guerra.... Mercè Rodoreda
n>
Quanta, quanta guerra...
1a edició: desembre de 1980
1a edició en aquesta col·lecció: setembre de 2019
Edició digital: març de 2021
© 2019 Institut d’Estudis Catalans pel text de la novel·la
© 2019 Jaume Coll Mariné pel text del postfaci
© d’aquesta edició: Club Editor 1959, S.L.U.
Coves d’en Cimany, 2 - 08032 Barcelona
El retrat de la primera guarda ens ha estat
amablement cedit per la Fundació Mercè Rodoreda.
Disseny d’Ángel Uzkiano
Correcció de Xavier Valls
Producció de l’ebook: booqlab
ISBN: 978-84-7329-270-2
Quaselvol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra només es pot realitzar amb el permís dels seus titulars, a part de les excepcions previstes per la llei. Adreceu-vos a CEDRO si necessiteu fotocopiar-ne o escanejar-ne fragments.
Mercè Rodoreda
Quanta, quanta guerra...
Amb un postfaci
de Jaume Coll Mariné
CLUB EDITOR
BARCELONA
PRÒLEG
Quanta, quanta guerra... va néixer una tarda al vestíbul de l’antic Publi Cinema on havia entrat a mirar les fotos de la pel·lícula que estaven passant: El manuscrit tr0bat a Saragossa del director polonès Has. Cada fotografia, cada paisatge, cada expressió en el rostre dels actors eren una pura meravella. Una de les pel·lícules més originals, més poètiques, més extraordinàriament fora del món que mai havia vist. Passeig de Gràcia amunt pensava si jo no podria fer una novel·la que arribés al grau de poesia i de misteri d’El manuscrit trobat a Saragossa. Havia de crear un personatge i llançar-lo a córrer món. ¿Un vagabund? No. Els vagabunds ja estan acostumats a anar pel món i el món no els sorprèn gaire. ¿Potser un soldat? Hauria de ser un noi encara amb la llet als llavis, que, com als poetes, tot el que veiés el deixés sorprès. Agafar-lo en ple desordre de la guerra perquè pogués fer el que volgués i anar on tingués ganes d’anar. Procurar-li aventures amb gent estranya. ¿Per què no una novel·la diguem-ne de guerra amb poca guerra? S’han escrit tantes novel·les sobre la guerra que una més no hauria afegit res a la col·lecció. I potser no hauria sabut fer-la. Repeteixo: ¿per què no una novel·la amb poca guerra però amb un fons continuat de guerra? Antonin Artaud comença el seu Heliogàbal així: “Hi ha, al voltant del cadàver d’Heliogàbal, el Déu solar, sacerdot del Sol vestit de porpra, vingut del Sol a l’Imperi Romà, mort sense tomba, degollat per la seva policia a les latrines del seu palau, una intensa circulació de sang i d’excrements.” Al voltant de la gent de la meva època hi ha una intensa circulació de sang i de morts. Per culpa d’aquesta gran circulació de tragèdia, en les meves novel·les, potser alguna vegada involuntàriament, poc o molt, la guerra hi surt.
Al cap de dos o tres anys d’aquella tarda al Publi Cinema, tot llegint la cartellera d’espectacles, vaig veure que al cinema Ars feien El manuscrit trobat a Saragossa. Necessitava tornar-lo a veure. Me n’hi vaig anar l’endemà a primera hora de la tarda amb el cor palpitant. La taquilla encara estava tancada. A l’entrada hi havia un senyor, no sé si l’amo o el gerent de l’Ars. Vaig donar un cop d’ull a les fotos i vaig veure anunciada una pel·lícula francesa, insubstancial, que ja havia vist feia temps a París. Vaig sortir al carrer a mirar el gran cartell de damunt del portal. Res. Ni rastre del Manuscrit. Em vaig atrevir a preguntar al senyor de l’entrada: ¿que no fan El manuscrit trobat a Saragossa? “Avui hem canviat el programa. Ara, que no ha perdut gran cosa. ¿Oi que la pel·lícula es diu El manuscrit trobat a Saragossa? Doncs Saragossa no hi surt.”
*
Vaig començar a escriure Quanta, quanta guerra... al cap d’un any d’haver sortit al carrer Mirall trencat. S’havia de dir El soldat i les roses. Fa pocs mesos, endreçant papers, vaig trobar un petit esquema que no recordava. “El protagonista es dirà Manuel. Descriure minuciosament la seva cara, totes les expressions de la seva cara. Cada gest. La manera de caminar, la manera de moure els braços, la manera d’assenyalar amb un dit les petites coses que el corprenen. La manera de dormir, la manera de riure. Tot ell exacte com la seva mare i tot, en ell, exacte com la seva mare. A l’acabament fer-li descriure la cara de totes les dones que haurà anat trobant pel camí i que l’hauran atret. Les cares que només haurà vist un moment, les cares que l’hauran fascinat, les cares que l’hauran enamorat i que seran la de la seva mare. La d’ell. Un malson. Tindrà l’obsessió de les roses. Al mig de cada rosa la cara de l’última dona. I a la darrera pàgina, en el moment de morir —perquè el matava d’un esquitx de metralla—, li donaré el benestar absolut per haver pogut veure tantes muntanyes, tants i tants camins, tantes i tantes argelagues i tantes romegueres.” I, naturalment, Manuel havia de ser un soldat voltat de tanta guerra com es vulgui.
Quanta, quanta guerra... l’he escrita tres vegades de dalt a baix. Això sol ja fa unes quatre-centes pàgines. Si comptem que abans de passar-la en net cada pàgina ha estat escrita, almenys, tres o quatre vegades, ens trobem amb un nombre bastant considerable de pàgines; per això passo tants anys per acabar una novel·la. Com que des de sempre he tingut el cervell bastant ennuvolat, les idees no se m’acuden de pressa; vénen, generalment, tot fent camí. I el camí mai no és dret, fa tortes i tortes i està ple de brolla; per fer-lo transitable i ben desbrossat no paro d’escriure i d’anar llençant paper i més paper a la santa paperera. És lluny aquell temps en què em pensava que, per escriure una novel·la, bastava saber català i saber escriure a màquina.
*
També m’hauria agradat fer una novel·la descrivint ben detalladament màquines de guerra com va fer Kafka amb la màquina infernal del seu conte “La colònia penitenciària”. Però m’hauria estat tan difícil que no l’hauria vista acabada ningú. Encallada per sempre.
*
Explicaré les fonts d’uns quants capítols.— El somni que pertorba la vida del senyor de la casa vora el mar, ve de lluny. A finals de l’hivern de l’any 1971, vaig haver d’anar a Viena a fer companyia a un malalt molt greu. A mitjanit del primer dia d’haver arribat, sortia de l’Allgemeine Krankenhaus der Stadt Wien-Universitäts Kliniken. No es veia ànima vivent. Anava pel carrer Garnison i no sé com va anar que tot d’una vaig trobar-me davant de la Votivkirche que encara no sabia com es deia. Vaig tornar enrera cap al carrer Garnison i caminant caminant em vaig trobar a la plaça Roosevelt. Després va venir el carrer Lazaret. Sabia que havia d’anar avall i no parava d’anar amunt. La casa dels amics on m’estatjava era a l’altra banda de Viena, a la vora del Belvedere. S’havia aixecat el vent. Desorientada, em vaig trobar a dintre d’un gran parc entre edificis molt grans. Palaus separats els uns dels altres que un excés de vegetació i les grans arbredes centenàries a penes em deixaven veure. El vent cada vegada era més fort. Les branques gemegaven. Un moment vaig tenir la sensació que no sortiria mai més d’allà dintre, que no hi havia camí que menés en alguna banda. Estava al mig d’una ciutat morta. No passava un cotxe, no passava un tramvia ni una persona, no es veia ni una mica de cel. I quan l’angoixa m’ofegava em vaig adonar que tot allò ja ho coneixia. Venia d’un somni que havia tingut feia anys. Un somni que venia de qui sap quines profunditats de la meva consciència. En el somni hi havia una ciutat poc coneguda, un parc sense sortida, palaus desconeguts, i, dintre meu, les mateixes ganes de xisclar. El somni l’havia tingut a París, podia recordar-ho, la nit de la primera tarda