Ciberètica. Josep Lluís Micó
d’última generació és recomanable saber que un únic vídeo de YouTube reproduït en un telèfon intel·ligent equival a un milió de missatges de text simultanis. No obstant això, a escala internacional encara no hi ha una solució inequívoca.
Hi ha operadors de països de l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament (OCDE) que estan actualitzant les seves xarxes portant la fibra a domicilis, empreses i institucions (Marsden, 2010). Amb tot, l’ADSL segueix essent la tecnologia predominant de connexió. Renovacions com les del Japó o Corea del Sud són excepcionals.
Quant al nombre de connexions al món, la telefonia fixa ha estat superada per la mòbil, i això que aquesta és més recent. Hi ha dues raons que expliquen la situació: les xarxes de telefonia mòbil són més fàcils i barates de desplegar. La quantitat de línies mòbils continua creixent, malgrat que el grau de penetració en alguns països és prop de la saturació. De fet, a Europa la mitjana és del 120%, cosa que evidencia que hi ha més aparells que habitants.
Les xarxes de telefonia mòbil actuals possibiliten assolir velocitats mitjanes competitives amb relació a les de banda ampla en les xarxes fixes. Els internautes poden navegar sense problemes amb els dispositius portàtils. Tot i això, el ritme d’implantació de la tecnologia que sosté aquestes operacions és molt irregular (Benkler, 2006). La recerca aplicada a la telefonia mòbil ha ajudat a disminuir la grandària i el pes dels terminals, que, tot i tenir com a missió inicial la comunicació per veu, han incorporat funcions com ara l’agenda, la càmera fotogràfica i videogràfica, l’accés a internet, la reproducció de vídeo i so, el GPS, etc.
Però hi ha altres connexions. Quatre tecnologies distribueixen continguts de televisió, tant en la versió analògica com en la digital, tant en la gratuïta com en la de pagament. En primer lloc, la televisió terrestre, el mètode tradicional de difusió, efectuada per ones de ràdio transmeses per l’espai obert; en aquest apartat també hi hauria la televisió digital terrestre (TDT), la modalitat predominant a Catalunya. La segona classe és la televisió per satèl·lit, la qual, tal com indica la denominació, fa arribar el senyal als receptors via satèl·lit. La televisió per cable, la tercera fórmula, és una manera de proporcionar el senyal directament mitjançant un cable coaxial. Finalment, la televisió per internet tradueix els continguts a un format que pot ser transportat per xarxes IP –el protocol d’internet–; per això és coneguda com a TV IP. La televisió sobre terminals mòbils es va introduir el 2008 i encara està en desenvolupament.
A les llars cada vegada hi ha més aparells amb connectivitat. Els dispositius de caràcter personal, com ara les consoles de videojocs, els iPods o els iPads, també són habituals entre els membres de les famílies. La proliferació de les eines digitals normalitza la societat de la informació i, així, les xarxes, que es poden implementar a través de cables o bé sense fils (Wi-Fi), esdevenen equipaments necessaris en milions de cases (Doueihi, 2010). Programaris per fer videoconferències per internet, com Skype, han convidat una generació que no dominava les TIC a posar-se al dia per tenir la possibilitat de parlar amb parents (fills, néts, etc.) que viuen molt lluny.
1.4 La (relativa) derrota televisiva
Els terminals són el punt d’accés dels ciutadans a la societat de la informació. La innovació en aquests instruments va lligada a l’avenç en els serveis que proporcionen. Els progressos referits a la capacitat i a la miniaturització dels dispositius de memòria han donat lloc a un conjunt d’aparells portàtils que administren tota mena de continguts multimèdia.
A més, hi ha ordinadors per al menjador que centralitzen la difusió a casa, coneguts per les sigles HTPC (Home Theater Personal Computer) o per Media Center PC. La seva virtut és que agrupen funcions com ara l’enregistrament de programes en format digital, la possibilitat de veure la televisió amb facilitats de time shifting (control de l’emissió en viu com si fos una gravació) o la utilització del televisor com a monitor per a pàgines web.
Els receptors plans han deixat de ser articles de luxe. El volum d’usuaris que empra l’ordinador per mirar vídeos s’incrementa any rere any i ja supera el 50%. Amb tot, aquests internautes, més aviat joves, solen consultar portals com ara YouTube, veure sèries d’èxit o utilitzar l’ordinador com a reproductor de DVD. Els programes més extensos continuen tenint la televisió clàssica com a suport predominant.
El televisor és el dispositiu amb major grau de penetració en tots els estats de la UE, ja que més del 97% de les llars en tenen un (o més), i en tres països –Malta, Luxemburg i Xipre– la taxa arriba al 100%. Malgrat aquestes magnituds, al continent hi ha diferències d’origen cultural, sobretot entre la zona mediterrània i el nord. Suècia i Finlàndia ocupen les últimes posicions en aquest àmbit, just al contrari del que passa en tots els indicadors vinculats a la societat de la informació.
Durant molt de temps, polítics, professionals del sector i especialistes acadèmics van considerar que el televisor seria el dispositiu estrella d’entrada a la societat de la informació. No obstant això, la realitat s’ha decantat pel mòbil i l’ordinador. La seva convergència amb els televisors actuals –amb pantalles planes, alta definició, connexions sense fils, discs durs, ports USB, 3D, etc.– fa patent aquesta (relativa) derrota televisiva.
1.5 Ordinadors més personals
El 2008 es van superar els mil milions d’ordinadors al món, segons les dades de Gartner, una empresa especialitzada que gairebé s’ha convertit en un oracle. El 60% de les màquines són als mercats més madurs, com els Estats Units, Europa i el Japó. Malgrat la crisi econòmica, el creixement és al voltant del 16% anual, gràcies al moviment en potències emergents, com la Xina, l’Índia i el Brasil. El percentatge de domicilis del vell continent amb ordinador és molt alt, per sobre del 55%. La proporció de llars en què només hi ha un ordinador fix disminueix en els països amb un major grau de desenvolupament, com ara Dinamarca, Holanda, Suècia, Finlàndia i Luxemburg.
L’increment en la quantitat de portàtils està relacionat amb els hàbits d’uns usuaris que ja no entenen l’ordinador com un aparell comunitari, sinó com un dispositiu personal, com els iPads, els iPhones, els telèfons intel·ligents, etc. Si no hi hagués hagut una dràstica reducció en els preus dels portàtils, aquesta transformació no s’entendria. Els analistes de l’empresa d’investigació de mercats NPD destaquen que el moment clau en aquest canvi es va donar entre el juny del 2006 i el juny del 2008, quan el cost dels portàtils va disminuir un 25%, enfront de l’1% en els ordinadors de sobretaula.
També el 2008 es va popularitzar el concepte netbook, conegut com a netPC o ordinador ultraportàtil, que té l’origen en la iniciativa One Laptop per Child (OLPC), és a dir, “un ordinador per nen”, concebuda pel guru de la informàtica Nicholas Negroponte per fer accessible la societat de la informació als infants del Tercer Món mitjançant la fabricació d’ordinadors de baix cost. La comercialització d’equips a preus molt inferiors als habituals ha incentivat les companyies a lluitar per captar una porció d’un mercat incipient i de gran abast potencial. La nova categoria està integrada per petits portàtils amb els elements bàsics d’un ordinador, però amb una grandària notablement menor.
La majoria dels ordinadors i de les tauletes tàctils estan connectats a la xarxa. El PC no és un dispositiu aïllat: és la porta d’entrada més habitual a internet. El navegador té una importància enorme perquè és l’aplicació des de la qual s’accedeix als serveis del web (Lenard & May, 2006). L’Internet Explorer de Microsoft continua dominant, tot i que la seva quota s’ha reduït en favor d’altres, com ara Firefox, Safari (d’Apple) o Chrome (de Google).
La finalitat tradicional dels navegadors era presentar informació emmagatzemada en servidors. Amb el temps, han incorporat capacitats més complexes. Al principi no eren més que petites millores per als usuaris, però ara s’han convertit en programaris que competeixen amb les opcions clàssiques: processadors de text, fulls de càlcul, bases de dades, aplicacions complexes com el retoc fotogràfic o l’edició de vídeo, etc. D’aquesta manera,