Cap altre amic que les muntanyes. Behrouz Boochani

      Un cop llegit el llibre, si no el vols conservar, el pots deixar a l’abast d’altres, passar-lo a un company de feina o un amic a qui pugui interessar.

      L’editorial expressa el dret del lector a la reproducció total o parcial d’aquesta obra per a ús personal.

      Per a Janet Galbraith,

       que és un ocell

      Prefaci

      Cap altre amic que les muntanyes mereix ocupar un lloc al prestatge de la literatura de presons al costat d’obres tan diverses com De profundis, d’Oscar Wilde; Quaderni del Carcere, d’Antonio Gramsci; Into the Smother, de Ray Parkin; The Man Died, de Wole Soyinka; i Letter from Birmingham Jail, de Martin Luther King, Jr.

      Que existeixi aquest llibre, escrit en persa pel jove poeta kurd Behrouz Boochani en condicions de reclusió, turment i patiment prolongats, és un veritable miracle de coratge i de tenacitat creativa. Boochani no el va escriure en paper ni amb un ordinador sinó teclejant en un telèfon, i el va treure de l’illa de Manus d’amagat per mitjà de milers de missatges de text.

      Per fer-nos el càrrec de l’abast de la proesa de Boochani, hem de ser conscients de la dificultat del poeta per crear, del fet que gairebé era impossible que aquesta obra pogués existir. El nostre Govern ho ha fet tot per deshumanitzar els demandants d’asil. Ens n’amaguen els noms i no en sabem res. A Nauru i a l’illa de Manus aquestes persones viuen en un zoològic de crueltat. Els han arrabassat el sentit de la vida.

      Tots aquests presos eren persones que van ser empresonades sense càrrecs, sense condemna ni sentència. És un destí totalment kafkià que sol tenir l’efecte tan cruel d’anorrear tota esperança, l’objectiu dels carcellers australians.

      I així, el crit de llibertat es va transformar en carn carbonitzada quan Omid Masoumali, un noi de vint-i-tres anys, es va immolar calant-se foc en un acte de protesta; i també en els crits de Hodan Yasin, una noia de vint-i-un anys, quan també es va immolar.

      En això ens hem convertit nosaltres, Austràlia.

      En els precs desatesos d’una dona violada a Nauru.

      En una noia que es va cosir els llavis.

      En un nen refugiat que es va gravar un cor a la mà sense saber per què.

      Behrouz Boochani es va rebel·lar d’una altra manera. Perquè l’única cosa que els carcellers no podien destruir-li era la fe que tenia en les paraules, en la seva bellesa, en la necessitat dels mots, en la possibilitat que oferien, en el seu poder alliberador.

      I així, mentre va estar empresonat, Behrouz Boochani va començar una de les trajectòries més singulars del periodisme australià: informar del que passava a l’illa de Manus mitjançant piulades, missatges de text, vídeos de mòbil, trucades i missatges electrònics. D’aquesta manera, va desafiar el Govern australià, que maldava per impedir que s’escampessin les versions dels refugiats i que intentava constantment negar l’accés a l’illa de Manus i a Nauru als periodistes, fins a l’extrem que, durant un temps, va aplicar el draconià article 42 de l’Australian Border Force Act (Llei de la Força Fronterera d’Austràlia), pel qual es podien empresonar durant dos anys els metges o assistents socials que fessin públics casos de pallisses, d’abús sexual a criatures, de violacions o d’un tracte cruel.

      Les paraules de Boochani van aconseguir arribar arreu del món, es van sentir a l’altra banda dels oceans, malgrat els crits estridents dels nombrosos propagandistes a sou. Amb només la veritat i un telèfon a la mà, un refugiat detingut va alertar el món del greu crim d’Austràlia.

      Behrouz Boochani ha escrit un llibre estrany i terrible que descriu el destí d’un home jove que ha passat cinc anys a l’illa de Manus, presoner de les polítiques sobre refugiats del Govern australià, unes polítiques en les quals els dos partits majoritaris han competit públicament en crueltat.

      Aquest llibre és de mal llegir per a qualsevol australià. Presumim de ser un país decent, bondadós, generós, en el qual hi ha igualtat de drets. Cap d’aquestes qualitats és evident en el relat de Boochani, que ens parla de fam, misèria, pallisses, suïcidis i assassinats.

      Mentre llegia les descripcions del comportament dels guàrdies australians de Manus, em va venir al cap el record dolorós de les descripcions que el pare feia de la manera com els tractaven els comandants japonesos dels camps de presoners de guerra en què tant van patir ell i molts altres presos.

      Com ens hem tornat, si ara som nosaltres qui cometem aquesta mena de crims?

      Cal passar comptes pels fets que es descriuen en aquestes pàgines. Algú ha de respondre per aquests crims. Perquè si ningú no ho fa, la història ens ensenya que, sense cap mena de dubte, algun dia a Austràlia es repetirà la injustícia de l’illa de Manus i de Nauru a una escala molt més gran i infinitament més tràgica.

      Algú és responsable del sofriment del qual aquest llibre és un testimoni pertorbador, i és aquest algú, i no pas els innocents, qui hauria de ser a la presó.

      Però aquest llibre és molt més que un j’accuse. És la profunda victòria