Els bons fills. Rosa Ribas
mica picada:— I jo tampoc.
Un altre camió li va impedir saber si el seu pare havia percebut la seva molèstia.
—Bé, doncs a veure si aviat hi ha més sort.
Després de penjar, es va quedar un moment amb la mirada perduda en una de les fotos que la seva germana havia fet feia dos dies. L’objecte, l’Aleix Vidal, al carrer recollint alguna cosa que li allargava la seva amant, la Gemma Tàpies. Ella inclinava lleugerament el genoll, com fent una ofrena; ell semblava empipat.
L’Amàlia també ho estava pel comentari del seu pare, encara que volia ser generosa i concedir l’èxit a la seva germana.
Passes. La Nora va picar a la porta i va entrar. Amb la negror del passadís al darrere, se la veia fràgil. Continuava tan prima com quan l’havia trobada, l’únic que havia canviat era el cabell: el portava més llarg, recollit en una mena de monyo amb un passador amb motius gaudinians que es devia haver comprat en alguna botiga de turistes o en algun basar xinès. No coneixia ningú que parés menys atenció als objectes que feia servir. Si un llapis escrivia bé, tant li era que fos de publicitat d’una agència de viatges o d’una marca de beguda; mentre que hi havia col·legues que portaven blocs que imitaven els dels policies dels clàssics del gènere negre, ella prenia notes al primer quadern en blanc que trobava en algun calaix, no li interessaven les marques, no retia culte a cap objecte. Va recordar una baralla tremenda amb la mare, quan la Nora anava a l’institut, perquè la va enxampar berenant a la cuina amb una primera edició en català de Bearn, de Llorenç Villalonga, en una mà i un entrepà de pernil a l’altra.
—Què passa? Només és un llibre —va replicar la Nora, atònita davant del crit d’horror de la seva mare, que revisava les pàgines amb ànsia per comprovar que no hi hagués deixat cap empremta de greix.
La mare va sortir de la cuina amb el llibre als palmells de les mans, com demanant perdó a algun déu bibliòfil per l’heretgia de la seva filla. La Nora la va seguir:
—No em pots deixar així, a mitja novel·la.
La mare li va donar diners perquè anés a una llibreria a comprar-ne un altre exemplar.
—Però llavors en tindrem dos.
—Doncs en tindrem dos! Té. —I li va donar més diners—. Posats a fer, compra’n un altre per a en Marc.
—Però aleshores també haurem de comprar-li’n un a l’Amàlia.
Era una altra escaramussa entre elles dues. Que aquella vegada va acabar bé, perquè la mare li va permetre continuar llegint el llibre, però només a l’estudi. I la Nora li va tornar els diners.
La seva germana portava un simple quadern escolar, de fulls quadriculats, amb la paraula BLOC escrita amb grans lletres blanques, no quedava clar si per falta de confiança en el producte o en els usuaris.
—Com et va anar ahir? —la va saludar des del darrere de la taula del despatx.
—Gairebé el tenia. Anava a passar les notes abans que arribessis, però m’he quedat adormida.
—Quin tros d’analògica que arribes a ser! Si vols, me les dictes i així anem més de pressa.
La Nora va fer un pas endavant i va ensopegar amb la vora de la catifa. I se la va quedar mirant, preguntant-se si havia estat sempre allà. L’Amàlia voldria haver dit a la Nora que a ella també li havia passat una cosa similar, que quan va haver de tornar a la casa durant una temporada, ja no se la va sentir seva, que els fills retornats no recuperen el seu lloc del tot, però no trobava les paraules.
I, malgrat tot, tots tres continuaven dient «casa» a la casa dels pares. Casa, sense possessius, sense atributs; ni tan sols li feia falta cap article. On ella vivia es deia «casa meva», o «el pis de l’Ayala» quan es preguntava quant més duraria la seva relació. Però aquella era «casa», no hi havia cap ambigüitat en preguntes com ara: «Dinaràs a casa?», «Vas cap a casa?», «Tens les claus de casa?».
La Nora li va deixar el bloc a la taula.
—Llavors saludo la mama i preparo uns cafès. No trigo.
Va sortir del despatx.
«Això, no triguis», va pensar mentre copiava les fotos a la carpeta del cas. I, tanmateix, ja estava trigant; trigant a tornar a ser ella. No sabia especificar què era, però a la seva germana li faltava alguna cosa.
Li observava tots els gestos i totes les reaccions, però potser estava massa a prop, com quan es mira un insecte amb una lupa i es creu que el moviment reflex d’una poteta és una salutació.
10
L’Amàlia també la vigilava amb atenció perquè no tornés a caure en l’espiral obsessiva que l’havia arrossegada a tot el que havia fet, i que l’havia portada fins a quedar ingressada al sanatori psiquiàtric de Sant Sebastià, on l’havia trobada. Nom fals, i papers i informes mèdics també falsificats.
—Avantatges de la nostra formació —li havia dit la Nora durant el viatge de tornada, més silenciós del que segurament desitjaven les moltes preguntes que tenia sa germana.
Quan se’n va anar, es va dir a si mateixa que si algú de la família la podia trobar, malgrat haver esborrat bé les seves petjades, només podia ser l’Amàlia, la intel·ligència tenaç de l’Amàlia. Només ella havia estat capaç de trobar els papers que havia acumulat durant anys. Les seves investigacions familiars, causa i efecte del que ara, després de mesos al sanatori, veia com una malaltia.
L’autocar amb què havien tornat cap a Barcelona anava mig buit. Elles dues s’havien assegut al mig; la gent que té preferències clares ocupa els seients del davant o del darrere, i se sol distribuir per edats, els joves al final i la gent més gran a prop del conductor i de la porta. Tot i així, parlaven en veu baixa.
—Et donen medicació?
—No. Ja no —va matisar sense entrar en detalls—. Ara tenia converses amb la meva psiquiatra i teràpia de grup.
—N’hi havia més, com... com tu?
—No exactament, eren pacients amb algun tipus d’obsessió.
—I els vas explicar el que et passava? Els vas explicar que eres detectiu i que durant anys, des de l’adolescència, havies estat investigant la teva família?
—No exactament amb aquestes paraules.
Però sí que havia explicat que no es tractava només d’una obsessió, sinó també d’infringir una de les regles paternes, en realitat, un manament: «la família no s’investiga».
—I saps d’on et ve?
—No m’ha donat temps d’esbrinar-ho.
La seva germana ho va entendre com un retret.
—T’hauries pogut quedar allà, si haguessis volgut. Jo m’hauria limitat a dir a tothom que estaves bé. —L’Amàlia es va tombar cap a la finestra.
—No t’enfadis; si no ho volgués, no tornaria...
—No en tinc cap dubte.
—Feia dies que pensava que potser no volia arribar tan a fons...
—I en cap d’aquells moments de dubte se’t va acudir trucar-nos, trucar-me a mi?
—Que no ho sàpiga no vol dir que no ho intueixi. A veure, d’on et sembla que em pot haver vingut una cosa així? Per això havia de tallar amb tot d’una manera tan radical.
—I, doncs, per què tornes?
—Perquè m’has vingut a buscar.
Li va agafar la mà.
Però l’Amàlia no es deixaria enganyar per aquella frase sentimental.
—Va, ara de debò, per què?
—També