Els bons fills. Rosa Ribas
a l’exterior feia que es veiés a si mateixa reflectida al vidre de la finestra i, encara que la blancor de la tassa li robava protagonisme en la imatge, no va poder evitar posar-se trista. Va canviar de postura i va seure de manera que podia observar el portal sense haver de veure’s de perfil. Una fiblada a la templa li va anunciar el mal de cap. Va deixar la càmera a mà.
Una hora més tard, ja s’havia fet de nit. Per què no sortia d’una vegada? «Vinga, home, que a la teva edat i amb la pallissa que t’has fotut al gimnàs tampoc pot ser que un clau et duri tant.» El mal de cap se li aguditzava. Va començar a odiar aquell paio. Per culpa seva era allà asseguda, bevent-se un cafè que no se li havia posat bé. Només tenia ganes d’aixecar-se, sortir del bar i anar-se’n cap a casa. Potser aquell home s’havia adormit. Pel que es veia, no pensava sopar a casa. Va mirar el rellotge. Les set. Potser sí que soparia a casa i diria a la seva dona que tornava molt cansat de la feina. Mentrestant, la dona faria veure que continuava ignorant-ho tot i, dolguda i ressentida, esperaria les proves que li permetessin anar a l’advocat. «Descansa, amor meu, pobret, treballes massa. Descansa. Tu, que t’ho mereixes tot. Tot el que et passarà.»
El seu reflex al vidre imitava l’expressió que imaginava a l’esposa enganyada. Abans que la dona del bar l’odiés massa per ocupar-li la millor taula amb una consumició tan pobra, va demanar un altre cafè i una aigua amb gas.
Tot just estava aixafant la rodanxa de llimona contra el fons del got que es va il·luminar la llum del portal. Es va posar en guàrdia.
L’home sortia de l’edifici, però ho feia sol. En qualsevol cas, el va fotografiar. I estava a punt d’abaixar la càmera quan va aparèixer la dona. Pel que es veia, ell s’havia descuidat alguna cosa, un objecte petit que ella li lliurava amorosament i ell rebia amb una reserva previnguda. Ella feia un passet per acostar-l’hi i ell retrocedia, apartava el cos i allargava la mà. Potser li feia por que algun veí els veiés, o potser que els estiguessin vigilant. Una reacció paranoica, un símptoma del sentiment de culpa. La dona buscava un darrer gest afectuós.
—Vinga, fes-li un petó, imbècil.
Però no ho va fer. I se’n va allunyar mentre es desava a la butxaca de l’americana el que li havia donat la dona, que va tornar cap a l’interior de l’edifici.
Amb aquella imatge no n’hi havia prou. Caldria continuar amb la investigació, una feina sense sobresalts previsibles, gairebé de manual, com si al seu pare li fes por carregar-la més del compte o l’hagués enviada a classes de repàs. Va somriure. I el cap, desagraït, li va enviar una altra fiblada de dolor. Se’n va venjar premsant la rodanxeta de llimona fins que l’aigua es va omplir d’uns cossets translúcids que es va empassar com si fossin un medicament.
3
Quan en Mateo, apressat per l’Amàlia, va preguntar a en Constantin si li podria dissenyar una pàgina per a l’agència, el rus li va dir que no era la seva especialitat.
—Però tinc un nebot que és dissenyador de pàgines web.
Tothom té un nebot que dissenya pàgines web, fins i tot en Constantin, que no tenia família. I tampoc semblava tenir passat. Feia uns deu anys que havia obert un negoci de venda i reparació d’ordinadors a Fabra i Puig, a prop del Club de Natació, i va passar a ser «el rus dels ordinadors». En una altra època i en un altre lloc haurien dit que era un espia, un d’aquells agents grisos del bloc de l’Est, sense humor ni glamur, però a Sant Andreu era el rus dels ordinadors.
Mentre l’esperava, en Mateo va contemplar el vell fullet publicitari que havia trobat abans amb la seva filla. Potser era l’últim. Si l’estripava i el llençava, no en quedaria cap testimoni. En dos anys, l’agència compliria vint anys, ja que l’havia fundada el 1999. Va buscar a internet. Noces de porcellana. Ja era mala sort! Però vint anys són vint anys.
De moment, tocava tenir una bona pàgina web i el timbre anunciava que en Constantin ja havia arribat amb les seves propostes. Va guardar el fullet al calaix de l’escriptori.
El rus no era gaire alt i tenia una mirada de furot enfadat que li recordava Vladímir Putin, però en Mateo se’n guardaria molt de dir-l’hi, ja que, com Putin, era molt susceptible.
Va cridar l’Amàlia, que era al despatx del costat.
En Constantin va seure davant de l’ordinador i els va ensenyar uns quants dissenys. L’Amàlia, a la seva esquerra, i ell a la dreta.
—Aquest no —va dir la seva filla immediatament quan va veure el primer.
—Doncs jo no el trobo malament.
—Papa, això no es veu professional.
En Constantin en va obrir una altra versió.
—No! Constantin, el seu nebot no ho té gens clar —va dir l’Amàlia encara més contundent—. No en volem saber res, de jocs, ni de lupes, ni de Sherlocks, ni de paios amb gavardina.
En Mateo, que per la cara del rus començava a sospitar que l’orgullós creador dels dissenys de les pàgines web era ell mateix, i que el nebot era tant una defensa com una manera de cobrar-li més, va intentar mitjançar.
—Doncs es veu simpàtica.
—Papa. No volem ser simpàtics. Som detectius professionals.
—I ni tan sols som simpàtics —va afegir ell, per suavitzar, mentre es mirava el rus.
En Constantin va assentir amb vehemència.
—Us ensenyo la tercera.
En Mateo va tancar els ulls un moment abans de mirar la pantalla. A veure què diria ara la seva filla.
—M’agrada.
—Encara sort —se li va escapar.
—Papa, tinc la impressió que no et prens això seriosament. La pàgina web no és per acontentar-me. És una qüestió de...
—Això no ha dit ningú.
—Doncs és el que em sembla a mi.
Assegut entre tots dos, en Constantin es va tirar enrere, impassible. La mà dreta acaronava el ratolí. «Tranquil, tranquil, continuem de seguida.»
—És només que tu tens més criteri —va dir en Mateo.
La mà va saber que podia continuar i amb un clic va fer tornar les mirades a la pantalla.
En Mateo va deixar que l’Amàlia anés fent correccions i, fins i tot, li va portar la contrària una vegada perquè es notés que s’hi implicava.
Sòbria, informativa, professional, així va quedar finalment, segons les paraules de la seva filla.
—Doncs ja hem acabat —va dir en Constantin.
No pas del tot. En aquell moment es va recordar del fullet refugiat al calaix. El va treure. I, abans que la seva filla pogués dir res, va demanar a en Constantin que afegís un lema a sota d’Hernández Detectius: «Cent per cent d’èxit en la recerca de persones desaparegudes».
El rus, concentrat en la seva feina, no es va adonar que, mentre introduïa i col·locava les paraules, la cara de l’Amàlia reflectia estupor, però ella no discutiria res al seu pare davant d’un estrany.
—Fantàstic, Constantin —va concloure en Mateo.
—Doncs ara mateix ho poso online.
En Mateo va veure el gest de l’Amàlia de reüll i, com si el volgués aturar, va aixecar un dit admonitori: no t’oblidis de qui és que mana en aquesta agència.
—És que... —va arribar a dir la seva filla.
El rus ho va interpretar com un excés d’humilitat de l’Amàlia. I es va girar cap a ella.
—La falsa modèstia és antipàtica, és una de les pitjors formes d’arrogància.
—Bé, jo..., és que...