Una introducció a l'economia pública. Juan Carlos Dalmau Lliso
com a institució que es dóna en un lloc i en un moment precís, es desvia d’alguns dels requisits dels mercats en competència perfecta, es parla de fallades de mercat. Creiem, tanmateix, que aquest concepte pot designar massa situacions conceptualment distintes i que convé, per tant, parlar no solament de fallades, sinó també de limitacions i imperfeccions de mercat.
D’entrada, el terme «fallada del mercat» al·ludeix a una anomalia en el funcionament que el model teòric atribueix al mercat. És aquest model teòric de mercat el que garanteix l’eficiència paretiana global, com hem vist en aquest capítol. Quan la realitat del mercat amb què ens topem divergeix dels requisits que exigeix aquest model teòric de la competència perfecta, considerem més apropiat parlar d’imperfeccions del mercat. El terme fa referència al fet que el mercat «real» s’allunya del model considerat «perfecte» que es pren com a referència o fita a fi d’establir l’eficiència paretiana. Així, doncs, les divergències entre una configuració concreta del mercat i el model de la competència perfecta són un sinònim d’ineficiència. Aquest plantejament es presenta com una forma objectiva o tècnica per a analitzar la imperfecció d’un mercat.
Una altra perspectiva, tanmateix, és fixar-nos en les divergències entre els resultats que el mercat ofereix i els que els ciutadans n’esperen, d’aquest. Si la comparació de les demandes ciutadanes es fa amb una configuració concreta del mercat, en un lloc i en un moment determinats, anomenem les divergència falla-des del mercat. Però, si la comparació d’aquestes demandes dels ciutadans es fa amb el model teòric de la competència perfecta, les divergències no són fallades, sinó autèntiques limitacions del mercat, és a dir, límits d’allò que el mercat pot oferir, fins i tot en la seua versió més idealitzada de la competència perfecta, com a institució assignadora de recursos.
Distingirem tres tipus de deficiències del mercat: imperfeccions del mercat, o divergències entre el model teòric i la configuració concreta d’un mercat particular; fallades del mercat, o divergències entre les demandes ciutadanes i els resultats en l’assignació de recursos d’una configuració particular del mercat; i limitacions, o divergències entre el model teòric idealitzat del mercat competitiu i les demandes ciutadanes.
2.2.2 Les fallades del mercat com a condició necessària i suficient de la intervenció pública
Resulta si més no sorprenent el costum de dedicar un apartat en els manuals d’economia pública a justificar l’existència del sector públic i la seua participació en l’economia. Cap justificació d’aquest tipus no es trobaria en un manual de microeconomia o de teoria dels preus: ningú no veu necessari justificar l’exis-tència del sector privat.
Alguns autors, com Musgrave (1989), aborden la pregunta de per què és necessària l’existència d’un sector públic i en donen una resposta basada en les deficiències que acabem de definir i que veurem amb més detall en l’apartat següent. És a dir, conclouen que el mercat per si mateix no pot portar a cap satisfactòriament totes les funcions econòmiques d’assignació, distribució, esta-bilització i creixement que hem vist en el capítol 1 i que constitueixen les bran-ques o funcions de la hisenda pública, segons Musgrave. Per tant, és necessària la política pública per a guiar-lo, corregir-lo i complementar-lo en determinats aspectes. L’objectiu d’aquest enfocament és despolititzar la qüestió de la dimen-sió del sector públic que abordarem en aquest mateix volum, recolzant-se en les deficiències del mercat per concloure que la dimensió del sector públic serà una qüestió tècnica i no ideològica.
Uns altres autors, com Stiglitz (1988), consideren que la popularitat de l’enfocament basat en les deficiència del mercat ha portat a utilitzar-les per a justificar molts programes públics, però que una justificació d’aquest tipus no passa de ser en molts casos retòrica.
En definitiva, les deficiències pròpies del mercat porten a plantejaments distints davant la mateixa qüestió. Els plantejaments, els podem sistematitzar des d’un punt de vista lògic de la manera següent:
1. L’existència de les imperfeccions, les fallades i les limitacions del mercat són condició necessària per a la intervenció del sector públic en l’economia.
Es tracta d’una posició pròpia dels partidaris del principi de subsidiarietat del sector públic en l’economia. La presumpció, que admet prova en contra, és que, en principi, és millor l’actuació privada. Com hem vist, l’equilibri del mercat se suposa eficient en el sentit de Pareto, i solament si es demostra l’existència de les deficiències del mercat, i en funció de la magnitud d’aquestes, estarà legiti-mada l’actuació del sector públic per a corregir-les.
Caldria tenir en compte que fins i tot en el cas que no hi haguera fallades en l’assignació de recursos que fa el mercat, el sector públic pot haver d’interve-nir per a corregir l’estat de distribució de la renda i la riquesa que determina el mercat, o per a aconseguir una senda estable i desitjada de creixement econòmic, com hem vist en el capítol 1.
2. L’existència de les imperfeccions, les fallades i les limitacions del mercat són condició necessària, però no suficient, per a la intervenció del sector públic en l’economia.
Aquest plantejament parteix de la posició anterior, però afegeix que a més cal comparar, en tot cas, les deficiències relatives entre ambdós sectors, el públic i el privat. Apunta al fet a què ens referim en el darrer apartat, que no sempre la intervenció pública pot corregir la divergència observada entre el funcionament del mercat real i el model teòric o les demandes ciutadanes. El sector públic té també les seues pròpies limitacions i és incorrecte metodològicament comparar situacions reals i imperfectes, les del mercat, amb un sector públic idealitzat.
3. L’existència de les imperfeccions, les fallades i les limitacions del mercat no és condició necessària ni suficient per a la intervenció del sector públic en l’economia.
Els partidaris d’aquesta posició rebutgen qualsevol principi de subsidiari-etat en les relacions entre el sector públic i el sector privat. Ambdós sectors, junt amb el tercer sector, constitueixen mecanismes de decisió dels ciutadans d’una comunitat amb característiques, camps d’actuació i funcions pròpies. En aquest plantejament, no cal que els altres sectors tinguen deficiències per a justificar l’existència de cap sector. Es tracta de posar el sector públic al mateix pla que el sector privat.
El que sí que hi ha d’haver és una complementarietat aplicable a tots els mecanismes de decisió. És a dir, les deficiències d’un sector poden i han de ser corregides pels altres sectors. Així, el sector públic pot i ha de corregir les defi-ciències del sector privat, i a l’inrevés.
Ens sembla més atraient aquest tercer plantejament perquè ens permet abandonar una vella discussió que potser ha servit de ben poc i ha consumit molts recursos intel·lectuals, i també perquè, en última instància, tant les actuacions del sector privat, com les del sector públic, tenen com a legitimació les preferències ciutadanes.
2.3 Modalitats de fallades del mercat
Després d’analitzar el concepte de les deficiències del mercat, cal que abor-dem ara la tipologia d’aquestes deficiències. Són variats els criteris per a classificar aquestes deficiències, de manera que les agrupacions de deficiències que sorgei-xen poden canviar segons el criteri escollit. Nosaltres optem per presentar-les sense realitzar cap agrupació segons algun criteri, però sí que aclarim on rau la deficiència del mercat en cada cas i, per tant, donem al lector les indicacions de com es podrien agrupar en funció del criteri escollit. Les deficiències que hem triat, doncs, que no en suposen cap llista exhaustiva, són les següents:
1) Deficiències en la competència
2) Efectes externs
3) Béns públics
4) Necessitats tutelars
5) Informació imperfecta
6)