Nunc dimittis. AAVV

      Presentació

      EL MESTRATGE D’ANTONI FERRANDO

       Vicent J. Escartí

      Universitat de València / IIFV

      El moment de la jubilació d’Antoni Ferrando com a docent de la Universitat de València, el 2018, ha vingut ràpidament eclipsat pel seu nomenament com a catedràtic emèrit de la mateixa institució; i això és un fet important per al Departament de Filologia Catalana, al qual es troba adscrit: de cap manera hem perdut un catedràtic de relleu destacadíssim, sinó que hem guanyat un emèrit inigualable. I aquesta lloança es queda ben curta, quan mirem l’extensa i destacada trajectòria docent i investigadora de Ferrando i, més encara, si la completem amb la seua dedicació al nostre país i a la nostra llengua més enllà dels àmbits acadèmics, on també ha sabut aportar –quan no iniciar, incentivar i mantenir– el seu treball constant i incansable.

      Però ara em toca, més que no presentar les bondats d’un intel·lectual de sobres conegut pels qui s’acostaran a aquest llibre, tractar d’explicar per què i com va nàixer la idea del volum que tenim entre mans i en què s’ha concretat aquest primer recull de textos –perquè estic segur que en vindran més– dedicats a qui ha estat i és un dels mestres més importants de la Filologia Catalana al País Valencià. Antoni Ferrando, deixeble directe de Manuel Sanchis Guarner –que va ser el seu director de tesi doctoral–, ha format i «orientat» d’una manera o una altra, un nombre elevadíssim dels qui actualment treballem la filologia de la nostra llengua en terres valencianes i, especialment, en disciplines com la història de la llengua –la seua especialitat–, la història de la literatura medieval i moderna i, encara, l’edició de textos. La seua curiositat d’humanista l’ha portat a treballar també autors del segle XIX i, ja en menor mesura, autors contemporanis, malgrat que, fins i tot en aquest espectre temporal s’ha ocupat dels grans fautors de la nostra lingüística, com demostra el seu recentíssim llibre, Fabra, Moll i Sanchis Guarner. La construcció d’una llengua moderna de cultura des de la diversitat (València, PUV, 2018).

      Aquest volum va ser pensat com un recull d’estudis que tracta de mostrar, en pràcticament tots els casos, el seu mestratge en els camps en què els autors ací aplegats han fet les seues aportacions. La iniciativa d’aquesta publicació va nàixer del desig d’Emili Casanova –director del Departament de Filologia Catalana en aquell moment a qui ha seguit Jesús Jiménez, que també s’ha implicat–, entre altres coses perquè, com és ben sabut, podem considerar Antoni Ferrando, en bona mesura, el constructor d’aquesta insti tució al si de la Universitat de València. Si bé Sanchis Guarner havia creat una estructura bàsica, entre el 1977 i el 1981, va ser Ferrando qui hagué d’encarregar-se de fer-lo créixer durant els nou anys que es va ocupar de la direcció (1983-1992), un període en què començaven a consolidar-se, de fet, els estudis de Filologia Catalana dins la nostra universitat. Amb tenacitat i perseverança, Ferrando va lluitar per dotar de bons fonaments un departament destinat a ser emblemàtic, no sols en l’àmbit universitari, sinó per al conjunt de la societat valenciana, en tant que hauria de ser el formador dels futurs docents de la nostra llengua en l’ensenyament mitjà –amb tota la responsabilitat que això comporta–, i també dels professionals dedicats a la correcció lingüística en l’admi nistració pública, el sector editorial i l’empresa privada en general. A aquesta tasca titànica de configurar un departament pràcticament des de zero, caldria afegir que Ferrando va ser el primer director de l’Institut de Filologia Valenciana –després del seu creador, també Sanchis Guarner, el 1978– i qui va aconseguir convertir-lo en interuniversitari –amb el desig de fer confluir els esforços de les tres universitats valencianes que llavors tenien estudis de català en el seus plans docents: la de València, la d’Alacant i la Jaume I de Castelló.

      Tant des del Departament –en qualitat de director i en qualitat de docent– com des de l’IIFV –fent la funció de director o com a membre actiu en moltes de les responsabilitats de l’ens–, Ferrando ha estat i és un model per a tots aquells que ens hi hem acostat amb voluntat d’aprendre. Un mestre que, si cal posar-li un adjectiu, jo diria que seria el de «generós»: Antoni Ferrando sempre ens ofereix tot el que sap, sempre ens aporta tot el que pot i, encara, es preocupa pels nostres treballs com si fossen els seus. Amb una generositat –insistesc– que no és freqüent i que tots els qui tenim el privilegi d’estar a prop d’ell li agraïm de tot cor.

      Per això, de bell començament els membres de la comissió que es va crear per tal de coordinar els treballs d’aquest volum –Emili Casanova, Eulàlia Miralles, Miquel Nicolás, Manuel Pérez Saldanya, Rafael Roca i jo mateix–, hem volgut que els articles que es confegissen per a aquest aplec d’estudis fossen, preferiblement, treballs descendents dels ensenyaments que tots hem rebut del mestre, no sols a les classes o als estudis reglats en què molts dels qui hi participem hem gaudit del seu saber, sinó també a través de la seua obra escrita, que és pràcticament ineludible per a qualsevol filòleg valencià que vulga treballar temes de la nostra llengua i de la nostra cultura al País Valencià i, encara, en altres territoris de la nostra comunitat lingüística.

      Avalats pels membres del comité científic, que cobrien tots els flancs a què s’ha dedicat Ferrando, hem estat capaços d’aplegar una vintena de treballs elaborats per membres de Departament de Filologia Catalana que hi són professors, ara, o que ho han estat en el passat i, encara, uns altres treballs que, encarregats des de la comissió, pretenen fer aproximacions més o menys directes i primeres a la figura i l’obra immensa del nostre homenatjat i mestre.

      Aquestes aportacions ara esmentades són obra de reconeguts especialistes que s’han centrat en alguns dels vessants que es poden detectar en la trajectòria intel·lectual de Ferrando. Emili Casanova, catedràtic del nostre Departament, amb les seues paraules sobre la publicació més recent de Ferrando, revisa les seues aportacions sobre la tasca codificadora dels grans mestres de la Filologia Catalana –Fabra, Moll i Sanchis Guarner– i ens aporta, alhora, una visió més personal del seu col·lega i amic. El catedràtic (i exrector) de la Universitat de Girona, Josep Maria Nadal, ens ofereix una sèrie de reflexions sobre les llengües i els parlants, una línia on es poden incardinar clarament alguns dels treballs de Ferrando. Per la seua banda, el catedràtic de la Universitat de València, Rafael Ramos Alfajarín, aporta un treball centrat directament en l’obra de Ferrando, tot incidint en el model lingüístic, des de l’òptica de la Història de la llengua. Des de la Universitat de Girona, també, Albert Rossich ha fet una ullada ben incisiva a la producció de Ferrando relacionada amb l’edat moderna, un espai cronològic de la nostra història literària menystingut en terres valencianes, com també a la resta del nostre domini lingüístic i que Antoni Ferrando ha estat pioner a revaloritzar. Finalment, Rafael Roca, professor també del nostre Departament de Filologia Catalana, ha tractat un tema tangencial de la producció de Ferrando, però que pot resultar paradigmàtic pel que respecta al compromís social i cultural de Ferrando amb el nostre poble: la seua relació amb la revista Saó, la publicació periòdica degana en valencià i d’ideologia religiosa progressista, que ens mostra la vinculació del professor universitari amb una part de la societat on la nostra llengua demana, encara, una major presència.

      A banda d’aquestes cinc aportacions que giren al voltant de l’obra de Ferrando,