Biografies mèdiques, sanitat municipal, educació sanitària i epidèmies en la Ribera del Xúquer durant el segle XX. AAVV
Bernabeu Mestre, Ciprià X. Teodoro i Carmel Ferragud; edició a càrrec d’Aureliano J. Lairón Pla i Carmel Ferragud, València, Alfons el Magnànim, en premsa.
12 Algunes reflexions sobre el tema es poden trobar al dossier «Biografías médicas, una reflexión historiográfica», en el volum dirigit per Rosa Ballester i Consuelo Miqueo en Asclepio, 57/1 (2005).
13 Thomas Söderqvist: «“No Genre of History Fell Under More Odium than that of Biography”: The Delicate Relations between Scientific Biography and the Historiography of Science», en Thomas Söderqvist (ed.): The history and Poetics of Scientific Biography, Aldershot, Ashgate, 2007, pp. 241-262 i pp. 252-256.
14 Des de 1993, la Royal Society of Medicine londinenca publica un conjunt de biografies de metges, i precisament no sempre coneguts. També hi ha diverses iniciatives de biografies col·lectives comentades en Àlvar Martínez Vidal i Josep Pardo Tomàs: «Les biografies mèdiques: entre l’hagiografia i la història», Gimbernat, 42 (2004), pp. 49-54. Aquests autors alerten sobre els perills del gènere, i que la pràctica de la medicina ha de ser estudiada des de la confluència de diversos actors socials que interactuen amb el rerefons de la malaltia.
15 José L. Fresquet Febrer: «El Instituto Médico Valenciano y su boletín (1841-1896)». En: <http://hicido.uv.es/IMV/IMV/instituto.html> (consulta: 6 de juny de 2016).
16 Tant el món de l’higienisme com el de les epidèmies han estat els més abordats, amb diferència, en els estudis sobre la Ribera, com ja s’ha comentat. No inclourem ací referències bibliogràfiques que es poden trobar en els treballs citats anteriorment.
EMILIO FERRAGUD FOLQUÉS (1896-1937), INSPECTOR PROVINCIAL DE SANITAT I DIRECTOR DE L’INSTITUT PROVINCIAL D’HIGIENE D’ALACANT
Josep L. Barona-Vilar
Institut d’Història de la Medicina i de la Ciència «López Piñero», Universitat de València
Josep Bernabeu-Mestre
Departament d’Infermeria Comunitària, Medicina Preventiva i Salut Pública i Història de la Ciència, Universitat d’Alacant
El juliol de 1925 es va posar en funcionament l’Institut Provincial d’Higiene (IPH) d’Alacant en aplicació d’un nou model organitzatiu que configurava la sanitat perifèrica. En el context de l’administració espanyola liberal del segle XIX basada en les províncies, els IPH havien de ser el centre de coordinació de les polítiques sanitàries provincials, dotats de les infraestructures necessàries per a practicar les exploracions, anàlisis i coordinació de campanyes sanitàries. Igual que en moltes altres províncies, quan es va crear l’IPH d’Alacant comptava amb seccions de química i de bacteriologia dirigides per personal tècnic sanitari especialitzat, i amb personal de suport: un practicant, un administratiu, un maquinista per a desinfeccions i un porter. A vegades la nova institució, fruit de fusions de laboratoris municipals previs, va iniciar el camí amb conflictes inevitables amb les elits polítiques i sanitàries de les capitals provincials, però generalment es va consolidar com a nucli clau de la gestió sanitària i de la introducció de les noves tècniques d’exploració de laboratori. El primer director de l’IPH d’Alacant va ser José Gadea (1861-1928), al qual va succeir el 1926 Aureliano Ximénez del Rey (1926), el qual prèviament havia exercit com a director de l’Institut Provincial d’Higiene de Lleida. Ximénez del Rey va liderar la primera etapa de consolidació i creixement de l’iph.1
Els nous instituts provincials d’higiene s’encarregaven de la lluita contra les malalties infeccioses, la investigació epidemiològica, les campanyes de desinfecció, el transport de malalts, les anàlisis clíniques, la lluita antipalúdica, les campanyes de vacunació, la formació de personal sanitari i les campanyes de divulgació higiènica i sanitària.2 El finançament procedia dels ajuntaments de la província, i també de la subvenció aportada per la Diputació, a més de l’import obtingut de les anàlisis i proves de laboratori realitzades per comanda dels municipis, hospitals, dispensaris, etc. Sota la direcció de Ximénez del Rey l’IPH va crear a Alacant un Hospital Antitracomatós depenent del mateix Institut Provincial d’Higiene per a fer front a una de les malalties prevalents més importants associades a la pobresa i manca d’higiene.3
Amb el pas del temps l’IPH d’Alacant va crèixer i va fundar extensions de la mateixa institució a Alcoi, Oriola i Villena, incorporant nou personal tècnic i subaltern, creant un dispensari antipalúdic en les comarques del Baix Segura, i assumint altres competències que feren de l’IPH una estructura fonamental per a les polítiques preventives i les campanyes de salut pública. Quan, per defunció de Ximénez del Rey, Emilio Ferragud Folqués va prendre possessió el 8 de març de 1930 procedent de Las Palmas, després d’haver estat director de l’IPH de Cantàbria i Zamora, l’IPH d’Alacant havia crescut i havia consolidat una important tasca de coordinació en les polítiques de salut pública al llarg de tota la província. Havien transcorregut cinc anys des de la seua creació i el pressupost de l’IPH s’havia incrementat considerablement, en passar de 90.000 pessetes el 1925 a 150.000 el 1931. La proclamació de la Segona República va canviar molts aspectes de l’organització administrativa de l’Estat i els IPH deixaren de dependre de les diputacions per convertir-se en unitats independents dirigides per una mancomunitat de municipis.4 Ferragud va dirigir la transformació del model sanitari en temps difícils i convulsos, i va pagar un preu molt alt en la seua biografia.
LES ARRELS SOCIALS I LA FORMACIÓ PROFESSIONAL D’EMILIO FERRAGUD FOLQUÉS (1896-1936)
Segons consta al certificat en extracte de la seua inscripció de naixement, Emilio Ferragud Folqués va nàixer el 10 de gener de 1896 a València, fill de José Ferragud i Emilia Folqués. Era el fill únic d’una família treballadora, d’origen humil, que va fer molts esforços per tal que Emilio pogués cursar els estudis de Medicina a la Universitat de València. Malgrat la seua filiació de naixement a València, la família vivia a Algemesí, on ha quedat en la memòria oral l’activitat de la mare, que cosia incansablement com a modista a casa per ajudar als ingressos familiars i així poder pagar els estudis del seu fill. Desconeixem les circumstàncies del trasllat de la família a la població de la Ribera.
Ferragud finalment va estudiar la carrera a València i va obtenir el títol de llicenciat en Medicina i Cirurgia el 20 de juliol de 1918, quan a penes tenia vinti-dos anys.5 Poc després, el Col·legi de Metges de la Província de València va acceptar el seu ingrés com a col·legiat i l’autoritzava per a l’exercici de la medicina el 30 d’abril de 1919,6 quan sembla que Ferragud vivia al carrer Pedrón, número 8, d’Algemesí, segurament el domicili familiar, on va començar a exercir la professió de metge, encara que per poc temps. Segons figura en el seu expedient acadèmic, el 20 de gener de 1920 va obtenir el títol de doctor, encara que no hem pogut conèixer el contingut del seu treball de recerca, que mai va ser publicat.
L’11 d’agost del mateix any de 1920, Emilio Ferragud Folqués va contraure matrimoni eclesiàstic amb María Rita Corts i Plaza.7 Emilio tenia aleshores l’edat de vint-i quatre anys i la seua esposa María a penes en tenia disset.8 La documentació que hem trobat a l’Arxiu Provincial d’Alacant indica que just després d’haver acabat la carrera de Medicina i dos anys abans de contraure matrimoni canònic a Algemesí, Emilio i Maria havien fugit a Barcelona on va venir al món la seua primera filla, María.9 L’esposa d’Emilio, María era filla de Salvador Corts i d’Úrsula-María Plaza. Havia nascut el 15 de juny de 1903 al carrer de Sant Josep de Calassanç d’Algemesí, en una de les famílies més poderoses i adinerades del poble, posseïdora de terres i del molí fariner. Tant és així que a Algemesí es recorda una dita popular de l’època que té a veure amb els seus orígens familiars: «Déu ens lliure dels gavatxos i dels blaus del Finestrat, de Bataller, Corts i Plaça, i del lladre de Gausach».10 Corts i Plaça eren els propietaris dels molins i d’un nombre important de terres, mentre Gausach sembla que