Anton Txékhov. Natalia Ginzburg
germans, l’Ivan estudiava per ser professor, amb dedicació però amb una escassa fe en el futur. La Maria ajudava la mare en les tasques domèstiques i teixia xals que després venia. En Mikhaïl encara era un nen. L’Anton va decidir que la Maria i en Mikhaïl havien de continuar els estudis. Va concloure que era necessari traslladar-se a un lloc una mica millor. Així, van deixar aquell soterrani estret i humit i van trobar, al mateix carrer pobre i de mala fama, un apartament una mica més gran en un segon pis.
A dinou anys, l’Anton es va convertir en el cap de la família. D’entre tots els germans, era l’únic que tenia les idees clares. El pare s’entristia en les seves visites setmanals, sentia que li havien pres el domini de la casa. Encara volia imposar disciplina, pràctiques religioses, horaris que ningú no seguia, però sempre estava begut i gairebé sempre absent.
El 1881, a Sant Petersburg, va morir Dostoievski. Turguenev va morir dos anys més tard.
El 1881, el tsar Alexandre II va ser assassinat en un atac terrorista amb bomba. El va succeir el seu fill, Alexandre III, amb un govern força més opressiu que l’anterior. La vigilància policial va augmentar. Es van multiplicar els escorcolls i les detencions. La censura es va tornar més rígida. Quan anava a la universitat, Txékhov participava a les assemblees d’estudiants, on es debatien idees revolucionàries. Hi participava, però, només com a espectador. Creia en el progrés de la ciència i pensava que això tindria el poder de fer desaparèixer del món la misèria i la injustícia social.
Txékhov volia, aleshores, convertir-se en metge, i no tenia altres projectes. Quan va començar a enviar petits relats als diaris humorístics, com ja feia el seu germà Aleksandr, només volia guanyar alguns copecs. Durant un temps li van rebutjar els relats, però, finalment, un dia, al Cigala, a la secció «La bústia», va llegir aquest comentari d’una historieta seva entre les observacions destinades a escriptors novells: «No està gens malament. Publicarem el que ens heu enviat. La nostra benedicció per al vostre treball futur». El relat va sortir publicat dos mesos més tard. Txékhov l’havia signat com a «V». Era el 1880; aquell any li van publicar nou relats. L’any següent, tretze. Li pagaven cinc copecs per línia. Quan escrivia havia de tenir ben presents dues coses: la necessitat de ser breu, no superar mai el nombre de línies que li encarregaven, i les imposicions de la censura. Va adoptar diversos pseudònims: el més habitual era «Antosha Txekhonté». De vegades trigaven a pagar-li, o bé li pagaven amb entrades de teatre.
Els germans Txékhov eren uns grans apassionats del teatre. A Taganrog, de jovenets, recitaven davant un públic d’amics i parents les comèdies que l’Anton escrivia. Ell també recitava i suscitava aplaudiments i riures. Cap als tretze anys, a Taganrog, havia vist La bella Helena, d’Offenbach, i va quedar encantat. A continuació va veure amb èxtasi Hamlet i L’inspector de Gogol.
A Moscou, el 1880, va escriure una comèdia en quatre actes i sense títol. Estava plena de personatges i era molt confusa. Tenia lloc en una casa de camp on un grup d’ociosos somiaven, badallant, una vida millor. Un paràsit sense diners i cínic, anomenat Platonov, s’aprofitava del seu propi atractiu per treure profit de les dones. Finalment, però, tenia un moment de remordiment i en veu alta i davant de tothom deia que es menyspreava. L’ambientació i aquests personatges van tornar a aparèixer al teatre de Txékhov. Va fer que el seu germà Mikhaïl copiés la comèdia. Després, el mateix Mikhaïl la va portar al teatre Malyi perquè l’entreguessin a la famosa actriu Maria Iermolova. La comèdia va ser rebutjada. L’Anton, mortificat, la va destruir. No obstant això, molts anys després, quan ell ja era mort, van trobar una primera versió del text. La van titular Platonov. La van representar, amb alguns talls, a París. Sense talls, hauria durat més de set hores.
Amb la comèdia esparracada, Txékhov va tornar a les historietes còmiques. Va trencar la relació amb el Cigala. Enviava els seus contes a altres diaris, a El Despertador i a L’Espectador, que li pagaven una mica millor: sis copecs per línia. Un dia, a la tardor del 1882, passejava amb el seu germà Nikolai per un carrer de Moscou quan se’ls va aturar un carro al davant. En va baixar el poeta Palmin, a qui Txékhov coneixia, i amb ell, un senyor gras amb una espessa barba negra: era Leikin, director d’Estelles, un diari d’humor de Sant Petersburg. Palmin havia dit a Leikin: «Vet aquí dos germans amb molt d’enginy, un pinta i l’altre escriu». Leikin buscava col·laboradors per al seu diari. Tots quatre van entrar a una cerveseria. Leikin va oferir salsitxes i cervesa. Va proposar a l’Anton que li enviés relats i a en Nikolai que els il·lustrés. Els relats havien de ser breus, lleugers i còmics. També havien de tenir en compte la censura: calia evitar qualsevol menció de la duresa dels temps. Va establir la tarifa: vuit copecs per línia. L’Anton va prometre que li enviaria a Sant Petersburg un paquet amb manuscrits que estarien il·lustrats per en Nikolai.
Конец ознакомительного фрагмента.
Текст предоставлен ООО «ЛитРес».
Прочитайте эту книгу целиком, купив полную легальную версию на ЛитРес.
Безопасно оплатить книгу можно банковской картой Visa, MasterCard, Maestro, со счета мобильного телефона, с платежного терминала, в салоне МТС или Связной, через PayPal, WebMoney, Яндекс.Деньги, QIWI Кошелек, бонусными картами или другим удобным Вам способом.