Víctor Català, l'escriptora emmascarada. Margarida Casacuberta

      1

       Víctor Català:

      una obra d’art total

      Un dia de l’any 1965, Baltasar Porcel, un jove escriptor i ja reconegut periodista literari, arribava a l’Escala disposat a fer la que havia de ser una de les darreres entrevistes a Caterina Albert, que vivia des de feia temps reclosa a la casa familiar. Tot i el capteniment afable de l’escriptora, el text que finalment en va resultar és una antientrevista, la constatació d’un fracàs per part d’aquell jove mallorquí que s’apropava a l’autora de Solitud carregat d’hipòtesis i de preguntes i disposat a desvelar els secrets de Víctor Català, i en sortia, permeteu-me l’expressió, amb un pam de nas.

      Com sol ocórrer en aquests casos, més que un exercici de memòria, el que es produeix és una representació, per part de la persona entrevistada, de la màscara que s’ha construït durant els anys. La feina de l’entrevistador, per tant, consisteix a treure les màscares i aconseguir mostrar el que hi ha al darrere. Amb prop de noranta-sis anys i més de seixanta de portar-la posada, és evident que s’havia produït el que l’escriptor i caricaturista anglès Max Beerbohm explica a la narració L’hipòcrita santificat i que la intel·lectualitat noucentista, sense aconseguir-ho, havia intentat d’aplicar a la Catalunya de començament del segle xx: que la màscara acabi emmotllant la realitat i, per tant, convertint-se en realitat.

      Víctor Català, doncs, esperava el jove escriptor mallorquí en un escenari perfectament dissenyat per fer el paper de Caterina Albert:

      La casa de Víctor Català és extensa, una mica inhòspita. El vestíbul és una sala d’emblanquinat vell, amb trossos descloscats, amb uns quants seients de tisora, de tela apagada. Hi deambula una minyona respectuosa. Una escala mena a dalt. A l’esquerra deixem dues habitacions amb llibreries de vidriera, taules com de bufet, quadres amb retrats ovalats: tot és descolorit i vagament polsós, com si ningú mai no hi habités. M’expliquen que, d’ençà de la mort de la seva mare, fa no sé quants lustres, l’escriptora no ha volgut que es reformés ni s’arreglés res. A la dreta, una altra cambra, amb la finestra oberta, per on entra la llum lívida de la tarda cendrosa. Aquesta cambra és regular, també emblanquinada, amb un gran llit al fons. Per les parets, fotografies modestament emmarcades que representen unes mig tenebroses coves marines i la novel·lista amb visites il·lustres; un diploma laudatori; un grapat més de petites fotografies, on hi ha un nen molt repetit o molts de nens; diverses imatges religioses; una sèrie de làmines de dibuix idealista i colors llepats, representant famosos i literaris amants: Otel·lo i Desdèmona, Romeu i Julieta... Els altres mobles, una taula i cadires, són simples. Per la finestra es veuen unes teulades i alguns metres de cel. Sota la finestra, regalims d’aigua d’un groc de tonalitats corruptes.

      El llit és immens, de capçalera de color de noguera i treballada. El cobertor, immaculadament blanc, net, de coloració primfilada, sense ni una arruga. El llit domina la cambra: n’és el tot. Les altres coses, petites i sense cap relleu, s’esborren davant aquest llit impol·lut i ample. Dins ell, recolzada, Víctor Català observa com entro. Hom diria que Víctor Català ha estat una actriu de caràcter ferm, d’un control absolut de l’expressió