Records de la meva inexistència. Rebecca Solnit
les dones que han vingut després de mi puguin evitar alguns vells obstacles. Amb una part dels meus escrits he volgut contribuir a aconseguir-ho; almenys hi esmento els obstacles.
2
Una altra anècdota de miralls: quan tenia gairebé onze anys, hi havia una sabateria on la mare em comprava les botes altes que em delia per posar-me quan intentava no ser una cosa menyspreada —una nena— i intentava tenir una aparença ben diferent: forta, preparada per a l’acció. Si recordo la botiga, però, és per un altre motiu. Si em posava davant els miralls col·locats als dos costats de l’espai central, podia veure la imatge de la imatge de la imatge de la imatge de mi mateixa, o de l’escambell o del que fos, cada imatge més esvaïda, més vaga, més llunyana, reflectint-se cap endins, més enllà, aparentment sense fi, com si hi hagués un oceà al fons del mirall i jo veiés cada vegada més lluny en les profunditats de les aigües. Llavors jo no mirava el meu jo, sinó el que hi havia més enllà.
Més enllà de cada començament hi ha un altre començament, i un altre, i un altre, però el meu primer trajecte amb l’autobús Fulton 5 podria ser el punt de sortida. És la línia que divideix la ciutat en dues parts; va des del centre, a la badia de San Francisco, cap a l’oest fins a l’oceà Pacífic, passant per Fulton Street. Els fets principals d’aquest relat s’esdevenen a la meitat d’aquesta ruta, a la meitat de la ciutat, però per un moment asseguem-nos a l’autobús que puja pel turó, passa per davant de l’església jesuïta —les seves torres reflecteixen la llum del matí—, voreja el parc immens situat al sud del carrer i enfila avinguda rere avinguda de cases, cada vegada construïdes més espaiades sobre terra, que en realitat és sorra, fins a arribar al tram arenós arran del Pacífic, l’oceà que cobreix una tercera part del planeta.
A vegades, tot el mar sembla un mirall d’argent martellejat, tan turbulent que n’ha quedat disminuïda la capacitat reflectora; la badia, en canvi, té el cel reflectit a la superfície de les seves aigües. Els dies més bonics, no tenim paraules per descriure els colors de la badia de San Francisco i del cel al damunt. A vegades, l’aigua reflecteix un cel que és alhora gris i daurat, i l’aigua és blava, és verda, és argentada, és un mirall del gris i el daurat, agafa la calidesa i la fredor dels colors amb les onades, és tots els colors i, alhora, cap d’ells, és tan subtil que el llenguatge que tenim fa curt a l’hora de descriure-la. A vegades, un ocell es capbussa al mirall de l’aigua, desapareix dins el seu propi reflex, i la superfície reflectora impossibilita veure el que hi ha a sota.
A vegades, al naixement i a la mort del dia, el cel opalí és d’un color per al qual no tenim mots, el daurat es torna gradualment blau sense la intervenció del verd, que es troba a mig camí entre aquests colors; els colors càlids pujats que no són l’albercoc, ni el daurat ni el carmesí, la llum els transforma cada segon, i el cel exhibeix més tons de blau dels que som capaços de comptar: el blau va perdent intensitat des d’on hi ha el sol fins al costat contrari del cel, on apareixen altres colors. Si apartem la vista un instant, ens perdem un to, per al qual no hi haurà mai cap mot, que es transforma en un altre to i en un altre. Els noms dels colors a vegades són gàbies que contenen el que no hi hauria d’anar, i això també passa sovint amb el llenguatge, amb paraules com ara dona, home, nen, adult, segur, fort, lliure, veritable, negre, blanc, ric, pobre. Necessitem els mots, però quan els utilitzem hem de ser conscients que són contenidors que contínuament vessen i es trenquen. Sempre hi ha alguna cosa més enllà.
3
A vegades, quan es fa un regal, ni el qui el dona ni el qui el rep no en saben les autèntiques dimensions; al principi sembla una cosa i al final n’és una altra. Com els començaments, els finals tenen tot un seguit de replecs, capes damunt capes, conseqüències que originen més conseqüències. Un diumenge d’hivern, quan era jove, ignorant, pobra i gairebé no tenia amics, vaig anar a mirar un pis per llogar. Havia trobat l’adreça als anuncis del diari, quatre ratlles d’informació a la graella grisa atapeïda de lletres. La majoria de les ofertes descrivien pisos que no estaven al meu abast. La gent se’n reia de mi quan els deia que buscava un pis per dos-cents dòlars al mes, fins i tot llavors un preu baixíssim, però, en el tercer any de la meva independència econòmica, no em podia permetre pagar més perquè encara estudiava (em faltava l’últim semestre de la meva educació universitària).
A l’època en què buscava pis, vivia en una habitació esquifida amb una finestra que donava a un celobert; malgrat això, era una cambra de luxe perquè disposava de quarto de bany, mentre que les altres habitacions d’aquell hotel apartament compartien un quarto de bany al final del passadís. Tot l’edifici compartia una sola cuina, mal il·luminada, on et robaven el menjar de la nevera o el trobaves ple d’escarabats o totes dues coses. Els altres hostes, pel que semblava, s’allotjaven allà perquè la seva vida havia anat per mal camí. Jo tenia dinou anys i la meva vida encara no havia agafat cap camí; em trobava a la fase inicial del procés de saber què volia ser i com arribar-hi, la recerca habitual en aquella edat. (Havia acabat l’institut als quinze anys, em vaig matricular a una universitat comunitària als setze i al cap d’un any em vaig canviar a una universitat de quatre cursos; als dinou anys feia el darrer curs a la San Francisco State University, la universitat de la classe treballadora, al sud-est de la ciutat, un indret fuetejat pel vent.)
Vaig agafar l’autobús Fulton 5 prop de l’ajuntament. Vam passar per davant d’habitatges socials, d’una església de Fillmore Street on un grup de negres amb cara seriosa i vestits amb terns s’aplegaven a l’exterior per a un funeral, per davant de velles cases de fusta decorades profusament i botigues de begudes alcohòliques; després vam pujar per Lyon Street, on vaig baixar. L’autobús va continuar fins al Pacífic. Vaig trobar la casa, un edifici amb una porta d’entrada enfonsada a la façana que, com molts edificis del barri, tenia un reixat de ferro forjat per reforçar la seguretat. La catifa de l’interior estava lligada a la ranura de la bústia amb una cadena rovellada i un pany. Vaig pitjar el timbre del conserge i, després que em deixés entrar, vaig pujar un ram d’escala i el vaig trobar a la porta del seu pis, a la primera planta. Em va enviar tot seguit a la segona planta, a veure el pis, situat damunt el seu.
La bellesa del lloc em va deixar bocabadada. Era un pis d’una sola habitació, a la cantonada, amb dues finestres mirador —l’una donava al sud i l’altra a l’est— per on entrava un devessall de llum. El terra de roure i daurat, sostre alt en forma de volta, parets de plafons rectangulars blancs amb motllures. Portes de plafons de vidre amb poms de cristall. Una cuina separada amb una altra finestra orientada a l’est que resplendiria amb la claror del matí quan el sol s’enlairés per damunt de la casa situada a l’altra banda del carrer. Era un pis lluminós, semblava d’un altre món, l’escenari d’un conte de fades. Era immens i preciós comparat amb els pisos d’una sola habitació on havia viscut gairebé sempre després d’anar-me’n de la casa dels pares als disset anys. M’hi vaig passejar una estona i en acabat vaig anar al pis de sota a dir al conserge que el volia llogar.
—Si el voleu, l’hauríeu de tenir —va respondre amb amabilitat.
Em delia per tenir-lo. Era més bonic que tot el que havia somiat que podria tenir, viure-hi em semblava un autèntic somni.
El conserge era un negre imponent, seixanta anys, alt, fornit, sens dubte molt guapo temps enrere; encara tenia un físic impressionant, amb una veu potent i greu. Si aquell dia anava guarnit com la majoria de les vegades que el vaig veure, devia dur una granota. Em va fer entrar a la seva sala d’estar. Aquell diumenge a la tarda un equip de futbol americà local jugava la Super Bowl i, quan anotaven un touchdown, de totes les cases del barri sortien xiscles; ell, en canvi, al seu televisor hi mirava homes negres que tocaven blues; el gran aparell estava col·locat sobre una taula per a ell tot sol, prop de la taula de pòquer de sis costats entapissada amb feltre verd. La llum exterior entrava filtrada per persianes velles de lamel·les amples. Quan em va allargar la sol·licitud de lloguer, em va fer un salt el cor. Li vaig dir que ja m’havia rebutjat la mateixa agència immobiliària que tenia el nom escrit a dalt de tot del formulari. Mentre jo el mirava, un dels empleats havia llençat despectivament la meva sol·licitud a la paperera al costat de la seva taula: jo no guanyava prou diners per satisfer