Records de la meva inexistència. Rebecca Solnit
oceà i la llarga platja de sorra eren una altra mena de llar i una altra mena de refugi, i en aquella immensitat, els meus neguits i les meves angúnies em semblaven poca cosa en comparació del cel, el mar, l’horitzó llunyà, els ocells salvatges que volaven. El pis de Lyon Street era el meu refugi, la meva incubadora, la meva conquilla, la meva àncora, la meva línia de sortida, i el regal d’un foraster.
1
Una amiga em va regalar un escriptori poc després d’instal·lar-me al pis. Un escriptori petit de dona o un tocador, el mateix on encara escric ara. És un moble elegant d’estil victorià, amb dos calaixos estrets a cada costat i un de més ample al mig, sobre l’espai per estirar-hi les cames, i una ornamentació variada: les potes, fixades amb espiga, tenen unes protuberàncies com genolls i més adorns circulars, els calaixos tenen la part inferior fistonada i els poms en forma de borla o llàgrima.
Sota els calaixos laterals hi ha dues parelles de potes al davant i dues al darrere. Malgrat la refinada decoració, aquest escriptori antic és fonamentalment sòlid i resistent, una bèstia de càrrega de vuit potes que durant dècades ha portat moltes coses a sobre, o potser dues bèsties de càrrega acoblades pel tauler. Aquest moble ha canviat de domicili amb mi tres vegades. És on he escrit milions de paraules: més de vint llibres, ressenyes, assajos, cartes d’amor, milers de correus electrònics a la meva amiga Tina durant els anys d’intercanvi epistolar gairebé diari, molts més correus —uns quants centenars de milers—, panegírics i necrologies, incloent-hi les dels meus pares; en aquest escriptori vaig fer els deures quan era estudiant i em vaig preparar les classes quan era professora; ha estat una porta oberta al món i un trampolí tant per llançar-me cap a l’exterior com per endinsar-me en el meu interior.
Més o menys un any abans de regalar-me l’escriptori, un exnòvio havia clavat quinze punyalades a la meva amiga. Era la seva manera de castigar-la perquè l’havia deixat. Ella va estar a punt de morir dessagnada, li van fer transfusions d’urgència i va quedar amb el cos recobert de llargues cicatrius. Quan les vaig veure, no vaig reaccionar, tenia esmorteïda la capacitat de sentir, potser perquè a casa m’havia acostumat a la violència o potser perquè ens deien que teníem l’obligació de prendre’ns-la amb calma i mantenir-nos impertorbables, anys enrere, quan ben poques de nosaltres teníem un llenguatge per parlar d’aquesta classe de violència o un públic disposat a escoltar.
La Tina va sobreviure. Li van donar la culpa del que havia passat; en aquella època era habitual culpar les víctimes. L’aspirant a assassí no va haver d’afrontar conseqüències jurídiques. Ella se’n va anar a viure lluny de l’escenari dels fets; va treballar per a una mare soltera, que havia estat desnonada i que li va pagar amb l’escriptori en comptes de diners. I després me’l va regalar a mi. Es va traslladar a un altre lloc i vam estar molts anys sense contacte. En acabat el vam restablir i em va explicar la història sencera, una història que cala foc al cor i congela el món.
Algú va provar de silenciar-la. I ella em va regalar un trampolí per fer sentir la meva veu. Ara em pregunto si amb els meus escrits he volgut fer de contrapès a aquell intent de reduir una dona jove al no-res. Tots els meus textos tenen el seu origen, en el sentit literal de la paraula, en aquest escriptori.
Mentre treballo en aquest llibre, asseguda a l’escriptori, consulto el web de la biblioteca pública de San Francisco, que té un arxiu de fotografies de la ciutat, amb l’esperança de recordar l’aspecte que tenia el meu barri. La quarta fotografia del carrer on vaig viure és del 18 de juny de 1958; s’hi veu una casa una travessia i mitja més enllà de la meva, amb el peu: «Transeünts encuriosits contemplen un carreró prop de Lyon Street, 438, on avui han trobat el cos de Dana Lewis, de vint-i-dos anys, nu excepte uns sostenidors negres. La policia, després d’un primer examen, ha dit que els blaus al coll de la víctima indiquen que la devien escanyar amb una corda». És evident que la seva mort també és un espectacle per al diari, perquè en fa una descripció excitant i qualifica els transeünts d’encuriosits, no pas de trasbalsats per la visió del cadàver.
Dana Lewis també era coneguda pel nom de Connie Sublette. La premsa es va fer ressò de la notícia. La majoria dels articles la culpaven de la seva pròpia mort perquè era una dona jove sexualment activa que es movia pels ambients bohemis i, a més, bevia. MARINER PARLA DE MORT ACCIDENTAL, deia un titular, amb l’afegitó: VÍCTIMA: UNA PLAYGIRL. Un altre titular: ASSASSINAT POSA FI A SÒRDIDA VIDA DE PLAYGIRL, on «sòrdida» sembla que vulgui dir que tenia relacions sexuals, aventures i preocupacions, i «playgirl» significa que es mereixia aquell final. Tenia, segons els diaris, vint o vint-i-quatre anys. El seu exmarit vivia a Lyon Street, 426, i ella hi havia anat a buscar consol després que el seu xicot, un músic, hagués caigut mort en una festa.
Al Sublette no era a casa, o no va contestar. Ella es va quedar plorant a l’escala fins que el propietari li va dir que se n’anés. Un mariner, segons va explicar ell mateix, es va oferir a demanar-li un taxi i, en canvi, la va matar. Els diaris, això és el que sembla, es van creure la seva versió: l’assassinat va ser un accident i, encara que aclaparada per la pèrdua del músic, Connie Sublette havia accedit a tenir relacions sexuals amb ell en un carreró. NOIA BEATNIK ASSASSINADA PER MARINER A LA RECERCA D’AMOR, deia un altre titular, com si matar una dona escanyant-la fos una manera normal de buscar amor. «Ho veia tot de color rosa i sempre es volia divertir», va dir el seu exmarit. Allen Ginsberg, que havia fet fotos d’Al però no de Connie Sublette, va esmentar la seva mort, sense afegir-hi cap comentari, en una carta a Jack Kerouac, el 26 de juny de 1958. Ella era coneguda, però no la va plànyer gairebé ningú.
No sé pas què va passar a Lyon Street, 438, però sí que sé que la poeta i escriptora Maya Angelou va viure no gaire lluny d’allà, en la direcció nord-est, quan era jove, una mica després d’estar muda durant cinc anys com a reacció al fet de ser violada moltes vegades quan en tenia vuit. I també sé que uns quants carrers en l’altra direcció del meu, a Golden Gate Avenue, 1827, hi ha el pis on van ficar en un cubell d’escombraries de cent quinze litres Patty Hearst, l’hereva d’un imperi periodístic, després de ser segrestada, al principi del 1974, a punt de complir vint anys, per l’Exèrcit Simbiòtic d’Alliberament, un grupuscle de sonats amb pretensions revolucionàries. Segons el seu testimoniatge, la van tenir lligada i amb els ulls tapats durant setmanes en un armari d’aquell pis, i abans en un altre, i dos dels seus segrestadors la van violar. Els diaris van esbombar aquestes dues notícies. Però no es fan ressò de la majoria de fets semblants o bé els redueixen a una informació anodina de les pàgines del darrere.
N’he presenciat alguns. Una nit, bastant tard, de la finestra de casa estant vaig veure un home que amb un ganivet enorme acorralava una dona a l’entrada de la botiga de begudes alcohòliques, a l’altra banda del carrer. Quan va aparèixer silenciosament un cotxe de la policia i els agents van enxampar l’home amb el ganivet a la mà, ell va llençar l’arma a la vorera i, mentre se sentia el soroll de l’acer rebotant sobre el formigó, va dir: «No passa res. És la meva nòvia».
L’escriptor Bill deBuys va començar un llibre amb aquesta frase: «Hi ha una forma innegable d’esperança en la possibilitat de veure una cosa, un fenomen o una essència tan clarament i tan totalment que la llum de la comprensió il·lumini la resta de la vida». I tot seguit comença amb l’escriptori de pi on està assegut i, a partir de la descripció de les vetes i el color de la fusta, s’envola cap als arbres i els boscos i després parla de l’amor, la pèrdua i l’encís d’alguns llocs. És un viatge fascinant. Em puc imaginar molts boscos on m’agradaria anar a partir del meu escriptori, fet d’arbres tallats abans que nasquessin les meves àvies, en comptes d’endinsar-me en la violència contra el meu gènere.
Però l’escriptori on estic asseguda me’l va regalar una dona que un home va intentar matar, i em sembla que ja és hora que expliqui el que per a mi va significar créixer en una societat on molta gent preferia que les persones com jo fossin mortes o callessin; també explicaré com vaig trobar una veu i com per fi va arribar el moment de fer-la servir —la veu que s’expressa millor quan sec tota sola a l’escriptori enraonant en silenci a través dels dits— per narrar les històries que fins llavors