Quins somnis vindran. Ричард Матесон

      Introducció

      El manuscrit que estàs a punt de llegir em va arribar a les mans de la manera següent:

      El vespre del 17 de febrer del 1976, va sonar el timbre de casa i la meva dona va anar a obrir. Al cap d’un moment, va tornar al dormitori on miràvem la televisió i va dir que hi havia una dona que em volia veure. Em vaig aixecar i vaig anar al rebedor. La porta estava oberta i vaig veure una dona alta de cinquanta anys, dreta, al porxo. Anava ben vestida i duia a les mans un sobre voluminós.

      —Vostè és en Robert Nielsen? —preguntà.

      Li vaig dir que sí i em va allargar el sobre.

      —Doncs això és per a vostè —va dir.

      Me’l vaig mirar amb desconfiança i vaig preguntar què era.

      —Un missatge del seu germà —va respondre.

      Em vaig posar a la defensiva.

      —No, escolti... —vaig fer jo.

      —El seu germà Chris m’ha dictat aquest manuscrit —digué.

      Aquelles paraules em van fer enfadar.

      —No sé qui és vostè —li vaig dir—, però el meu germà va morir fa un any, cosa que ja deu saber, si mínimament el coneixia.

      La dona va sospirar.

      —Ja ho sé, senyor Nielsen —va dir ella, cansada—. Soc vident. El seu germà m’ha donat aquest material des de... —Es va aturar quan vaig començar a tancar la porta i tot seguit va afegir—: Senyor Nielsen, si us plau.

      El seu prec tenia un to urgent tan autèntic que me la vaig quedar mirant sorprès.

      —He passat sis mesos esgotadors transcrivint aquest manuscrit —em va dir—. No ho vaig triar jo, que ja tinc els meus propis problemes. Però el seu germà no m’hauria deixat tranquil·la si no hagués apuntat cada paraula del seu missatge i no li hagués promès fidelment que l’hi portaria —la seva veu va prendre un to desesperat—. Agafi-ho, si us plau, i torni’m la pau.

      Havent dit això, em va posar el sobre a les mans, va girar en rodó i va arrencar a córrer pel caminet fins a la vorera. Em vaig quedar mirant-la. Va pujar al cotxe i va marxar ràpidament.

      Mai més no l’he tornada a veure ni n’he sabut res. Ni tan sols sé el seu nom.

      * * *

      M’he llegit el manuscrit tres vegades i m’agradaria saber què n’he de fer.

      No soc religiós, però, com a tothom, m’agradaria creure que la mort és alguna cosa més que oblit. Així i tot, crec que és difícil, per no dir impossible, acceptar aquesta història al peu de la lletra. Continuo pensant que no és res més que això: una història.

      És cert, els fets hi són. Fets sobre el meu germà i la seva família que aquella dona no podia saber de cap manera —tret que acceptem la premissa que hagués passat mesos investigant intensament, i pagant, per esbrinar tot allò i poder escriure el manuscrit—. Però, en aquest cas, per a què? Què en trauria, de fer una cosa així?

      Tal com jo ho veig, les preguntes sobre aquest llibre són diverses. No les enumeraré, sinó que deixaré que sigui el lector qui es faci les seves.

      D’una sola cosa estic segur. Si aquest manuscrit és cert, millor que cadascú faci examen de consciència de la seva vida.

      Atentament,

      Robert Nielsen

      Islip, Nova York.

      Gener del 1978

      Un vessament d’imatges confuses

      «Comencem pel començament» és la frase. Però jo no puc. Començo pel final. El final de la meva vida a la Terra. Us ho explico tal com va passar i el que va venir després.

      Només un apunt, sobre el text. Has llegit el meu escrit, Robert. Aquest canal pot resultar estrany. La raó és que estic limitat per la meva transcriptora. Els meus pensaments han de viatjar a través d’ella. No puc fer-ho d’una altra manera. No tot el gra passarà pel garbell. Entén-me si et sembla que simplifico massa. Sobretot al principi.

      Tots dos fem el que podem.

      * * *

      Gràcies a Déu, aquella nit anava sol. Normalment, l’Ian venia amb mi, al cine. Dos cops per setmana, per la meva feina, ja saps com era. Aquella