Quins somnis vindran. Ричард Матесон

      Somiar que somies

      Em vaig asseure bruscament al llit, rient. Només havia estat un somni! Em sentia molt despert, tenia tots els sentits amplificats. «És increïble —vaig pensar— que real que pot arribar a semblar un somni».

      Però tenia alguna cosa a la vista que no acabava d’anar bé. Ho veia tot borrós al meu voltant. No hi veia més enllà de tres metres.

      L’habitació era la meva; les parets, l’estucat del sostre. Quatre per tres metres. Les cortines eren de color beix amb ratlles marrons i taronges. Vaig veure un televisor instal·lat a prop del sostre. A la meva esquerra, una cadira entapissada d’escai, de color taronja pujat, amb els braços d’acer inoxidable. La moqueta era del mateix taronja vermellós.

      Ja sabia per què les coses semblaven borroses. L’habitació estava plena de fum. Però no feia pudor; vaig trobar que era estrany. No era fum; de cop i volta vaig canviar d’idea. L’accident. M’havia fet mal als ulls. No estava adolorit. L’alleujament de saber que encara era viu era superior que això.

      Anem a pams, vaig pensar. Primer de tot havia de trobar l’Ann i dir-li que estava bé, acabar amb el seu patiment. Vaig deixar caure les cames per la dreta del matalàs i em vaig alçar. Hi havia una tauleta de nit metàl·lica, pintada de beix, amb la part de sobre com la de la nostra cuina. Lletra per lletra. F-ò-r-m-i-c-a. També hi havia una mena d’alcova amb una pica. Les aixetes semblaven la pala dels pals de golf, saps? Hi havia un mirall penjat a sobre de la pica. La meva visió era tan borrosa que no m’hi veia reflectit.

      Vaig acostar-me a poc a poc cap a la pica, però vaig haver de parar. Entrava una infermera. Va caminar directament cap a mi i em vaig apartar. Ni tan sols em va mirar, però va esbufegar i es va precipitar cap al llit. Vaig girar-me. Hi havia un home estirat al damunt, amb la mandíbula fluixa i la pell d’un gris pastós. Estava embenat pertot arreu i li sortien tot de tubs de plàstic del cos.

      Em vaig tornar a girar sorprès quan la infermera va sortir disparada de l’habitació. No sentia el que cridava.

      Vaig acostar-me més a l’home i em vaig adonar que probablement era mort. Però com és que hi havia algú més al meu llit? Quina mena d’hospital posava dos pacients al mateix llit?

      Que estrany. Em vaig inclinar ben a prop per observar-lo. La seva cara, clavada a la meva. Vaig fer que no amb el cap. Allò era impossible. Vaig donar un cop d’ull a la seva mà esquerra. Portava un anell de noces exactament igual que el meu. Com podia ser això?

      Aleshores vaig començar a notar un fred dolorós a l’estómac. Vaig intentar treure-li el llençol del damunt, però no vaig poder. D’alguna manera, havia perdut el sentit del tacte. Vaig continuar intentant-ho fins que vaig veure com els meus dits travessaven el llençol, i aleshores vaig enretirar la mà de sobte, marejat. «No, no soc jo», em vaig dir. Com podia ser si encara era viu? Fins i tot em fa mal el cos. Prova positiva de la vida.

      Vaig fer un pas enrere així que un parell de metges van entrar tot de pressa a l’habitació perquè arribessin al cos.

      Un d’ells va començar a bufar dins la boca de l’home. L’altre duia una xrg... Lletra per lletra: x-e-r-inga, sí. Vaig veure com clavava l’agulla a la carn d’aquell home. Llavors va entrar una infermera corrent, empenyent una màquina sobre rodes. Un dels metges va prémer els extrems de dos elèctrodes gruixuts contra el pit nu de l’home i es va contreure. Així vaig saber que no hi havia cap relació entre aquell home i jo, perquè no vaig notar res de res.

      Els seus esforços van ser en va. L’home era mort. «Llàstima», vaig pensar. La seva família patiria. La qual cosa em va fer pensar en l’Ann i els nens. Havia de trobar la manera de tranquil·litzar-los. Especialment l’Ann; sabia que estava terroritzada. La meva pobra Ann, que dolça! Em vaig girar i vaig caminar cap a la porta. A la meva dreta hi havia un bany. Hi vaig donar un cop d’ull, vaig veure un vàter, un interruptor i un botó amb una bombeta vermella al costat amb la paraula «Emergència» escrita a sota.

      Vaig arribar a l’entrada i ho vaig reconèixer. Sí, és clar. La targeta de la cartera deia que em portessin aquí en cas d’accident. L’hospital del cinema de Woodland Hills.

      Em vaig aturar rumiant. Hi havia hagut un accident i m’havien portat aquí. Per què no era al llit doncs? Però ja hi havia estat, al llit. En aquell on hi havia el mort. L’home que se m’assemblava. Havia d’haver-hi una explicació, de tot això. Només que no la trobava. No podia pensar amb claredat.

      Finalment vaig trobar la resposta. No estava segur que fos la correcta, però no podia ser res més. Havia d’acceptar-ho, de moment; què hi farem.

      Jo estava anestesiat, m’estaven operant. Tot passava dins del meu cap. Aquesta havia de ser la resposta. Qualsevol altra cosa no tenia sentit.

      «I ara què?», vaig pensar. Malgrat l’angoixa del moment, allò em va fer somriure. Si tot passava a la meva ment, en ser-ne conscient, no podria controlar-ho?

      «D’acord», vaig pensar. Faria exactament el que pensés. I el que pensava fer era trobar-me amb la meva Ann.

      Així que ho vaig haver decidit, vaig veure un altre metge que venia corrent pel passadís cap a mi. Expressament, vaig fer el gest d’aturar-lo, però la meva mà estesa li va travessar l’espatlla mentre ell passava a corre-cuita. «Tant és», em vaig dir. En essència, estava somiant. En un somni podia passar qualsevol ximpleria.

      Vaig començar a caminar pel passadís. Vaig passar per davant d’una habitació i vaig veure una targeta verda amb lletres blanques: NO FUMEU: BOCA D’OXIGEN. Quin somni més estrany, vaig pensar, perquè mai no havia pogut llegir res en somnis; les paraules sempre s’ajuntaven quan ho intentava. I aquell rètol era completament llegible malgrat la difuminació general, que no cessava.

      «No és ben bé un somni, és clar», em vaig dir, mirant de trobar-hi una explicació. Estar anestesiat no és com dormir. Vaig assentir, satisfet amb aquell argument, i vaig continuar caminant. L’Ann devia ser a la sala d’espera. M’havia ficat al cap d’arribar fins a ella i consolar-la. Vaig notar el seu patiment com si fos meu.

      Vaig passar per davant del despatx d’infermeria i vaig sentir que xerraven. No vaig fer l’intent de parlar-hi. Tot allò era dins del meu cap. Havia de conformar-m’hi, acceptar les regles. «D’acord, no és un somni bengué (b-e-n b-é)», però era més senzill d’imaginar-m’ho com si ho fos. Un somni doncs; sota els efectes de l’anestèsia.

      «Un moment —vaig pensar, i vaig aturar-me—. Somni o no, no puc anar amunt i avall amb la bata de pacient». Em vaig mirar a mi mateix, i em vaig endur la sorpresa de veure’m vestit. Portava la mateixa roba de quan havia tingut l’accident. «On és la sang?», em preguntava. Vaig recordar una imatge, instantània: jo inconscient entre les restes de l’accident. La sang havia sortit a raig.

      Em vaig sentir ecs! No! Perdó per la impaciència: e-x-u-l-t-a-n-t. Per què? Perquè, malgrat l’entorpiment del meu cervell, havia aconseguit raonar. No podia ser de cap manera aquell home del llit. Ell portava bata, estava embenat, estava connectat a uns tubs. Jo estava vestit, no tenia cap bena enlloc i em podia moure. Una diferència total.

      Un home amb roba de carrer va apropar-se a mi. Jo esperava que passés de llarg. En canvi, per sorpresa meva, em va posar una mà a l’espatlla i em va aturar. Sentia la pressió dels seus dits, un per un, sobre la meva carn.

      —Ja saps què ha passat? —va preguntar.

      —Passat?

      —Sí —amb el cap, assentia—. Que t’has mort.

      Me’l vaig mirar amb repugnància.

      —Això és absurd —vaig fer jo.

      —És veritat.

      —Si estigués mort, no tindria