Quins somnis vindran. Ричард Матесон
d’acariciar-li la closca, no me’n sabia avenir. Desitjava amb totes les meves forces que l’Ann fos allà amb nosaltres.
No va ser fins al cap de molt que vaig veure la casa.
Em preguntava com és que no me n’havia adonat; amb prou feines era a cent metres. Era la mena de casa que l’Ann i jo sempre havíem somiat fer-nos algun dia: de fusta i pedra, amb finestres enormes i una terrassa amplíssima amb vistes al camp.
M’hi vaig sentir atret de seguida, no sé per què. Em vaig posar dret i vaig començar a caminar cap allà. La Katie va fer un bot i va venir al meu costat. La casa s’alçava en una clariana envoltada d’arbres ferms: pins, aurons i bedolls. No hi havia cap mena de mur ni tanca. Per sorpresa meva, vaig veure que tampoc no hi havia porta d’entrada i que el que havia pres per finestres només eren obertures. També em vaig adonar que no hi havia tubs ni cables, ni caixes de fusibles, ni canaleres ni antenes de televisió; la forma de la casa harmonitzava amb l’entorn. Se’m va ocórrer que Frank Lloyd Wright ho hauria aprovat. Vaig somriure, divertit. «Potser la va dissenyar ell, Katie», vaig dir. Em va llançar una llambregada i, per un instant fugaç, vaig tenir la impressió que m’entenia.
Vam entrar a un jardí que hi havia a tocar de la casa. Al mig hi havia una font aparentment de pedra blanca. Vaig atansar-m’hi i vaig enfonsar les mans en aigua cristal·lina. Era fresca i, com el tronc de l’arbre i el bri d’herba, emetia un flux d’energia balsàmica. En vaig beure un glop. No havia tastat mai una aigua tan refrescant. «En vols, Kate?», vaig preguntar, mirant-la.
No va fer ni un gest, però vaig tenir una altra impressió: ja no la necessitava, l’aigua. Em vaig tornar a girar cap a la font i vaig agafar una mica d’aigua fent cassoleta amb les mans, i em vaig rentar la cara. No m’ho podia creure: les gotes van desaparèixer de les mans i de la cara com si tot jo fos impermeable.
Astorat per cada nou descobriment d’aquell lloc, em vaig acostar, amb la Katie, a una jardinera i em vaig inclinar a ensumar les flors. Feien una olor suau, encantadora. A més a més, tenien una varietat de colors com un arc de Sant Martí, però encara més irisats. Vaig passar les mans per una flor daurada rivetejada de groc i de seguida em va pujar pels braços un formigueig d’aquella energia. Vaig anar fregant amb els dits una flor rere l’altra. Cada una desprenia un delicat corrent de vigor. Sorprès, vaig començar a adonar-me que també emetien sons suaus i harmònics.
«Chris!».
Em vaig girar de cop. Una aurèola de llum entrava al jardí. Vaig fixar-me que la Katie remenava la cua i tot seguit vaig tornar a observar la llum. Quan els ulls se’m començaven a habituar a aquella lluïssor, va començar a esvair-se. Aquell home que havia vist..., quantes vegades?, no me’n recordo, s’acostava a mi. No havia parat mai atenció a la seva roba; duia una camisa blanca de màniga curta, pantalons blancs i sandàlies. Venia somrient, amb els braços ben oberts. «He sentit que eres a prop de casa meva i he vingut de seguida —em va dir—. Ho has aconseguit, Chris».
Em va fer una càlida abraçada i en acabat es va apartar sense deixar de somriure. Me’l vaig quedar mirant. «Tu no ets... l’Albert?», li vaig preguntar.
«Exacte». Va assentir amb el cap.
El nostre cosí, Robert; sempre li dèiem Buddy. Feia una cara extraordinària; tal com el recordava quan apareixia per casa quan jo tenia catorze anys. Corregeixo. Semblava molt més robust.
«Se’t veu molt jove —vaig dir—. No te’n faria més de vint-i-cinc».
«És l’edat perfecta», va respondre. No vaig entendre què em volia dir.
Quan es va inclinar per saludar la Katie i amanyagar-la —em preguntava com és que la coneixia—, vaig observar una cosa que no t’he dit d’ell. Seguint el contorn de la seva forma, tenia una radiació blava, refulgent, on lluïen petites guspires blanques.
«Hola, Katie, estàs contenta de veure’l, oi?», feia ell mentre li acariciava el cap. Tot seguit, es redreçà amb un somriure.
«T’intriga la meva aura», em va dir.
Vaig respondre amb un somriure, vaig dir «sí».
«Tothom en té —em va explicar—. Fins i tot la Katie. —Va assenyalar cap a ella—. No te n’has adonat?».
Vaig mirar la Katie amb sorpresa. No ho havia vist, però ara que l’Albert ho deia, era obvi. No era tan viva com la seva, però es veia perfectament.
«Ens identifiquen», va dir l’Albert.
Em vaig mirar a mi mateix. «On és la meva?», vaig demanar.
«Ningú pot veure la seva pròpia aura —va dir—. Això ens inhibiria».
Això tampoc no ho vaig entendre, però en aquell moment tenia una pregunta més urgent. «Per què no et vaig reconèixer de seguida, després de mort?», vaig interrogar-lo.
«Estaves massa confós —va contestar—. Mig despert, mig adormit; estaves en una mena d’estat crepuscular».
«Eres tu, a l’hospital, que em deia que no em resistís, oi?».
Va fer que sí amb el cap. «Però et resisties massa per escoltar-me —va dir—. Lluitaves per la vida. Te’n recordes d’una figura borrosa que estava al costat del llit? Segur que la vas veure tot i tenir els ulls tancats».
«No era real?».
«Intentava obrir-me camí —em va revelar—. Volia fer-te el trànsit menys dolorós».
«Suposo que no hi vaig ajudar gaire».
«No podies ajudar-te a tu mateix —em va donar un copet d’esquena—. Era massa traumàtic per a tu. Va ser una llàstima que no fos més fàcil. Normalment, l’acollida es fa de seguida».
«I amb mi per què no?».
«Perquè no hi havia manera d’arribar a tu —va dir—. Estaves tan decidit a parlar amb la teva dona!».
«Havia de fer-ho; és el que sentia —li vaig explicar—. Estava destrossada».
Va assentir amb el cap. «Molt bonic per part teva, però això et va deixar atrapat en un territori de frontera».
«Va ser horrible».
«Ja ho sé —em va posar la mà a l’espatlla per tranquil·litzar-me—. Però podia haver estat molt pitjor. T’hi podies haver quedat durant mesos o anys, fins i tot segles. No és una cosa tan estranya. Si no haguessis demanat ajuda...»
«Vols dir que fins que no vaig demanar ajuda tu no podies fer res?».
«Bé ho vaig intentar, però tu em rebutjaves cada vegada —va dir—. Fins que no va arribar la vibració del teu crit, no vaig tenir cap esperança de poder-te convèncer».
De sobte hi vaig caure; no sé com és que havia trigat tant. Vaig mirar al meu voltant esmaperdut. «Així doncs... això és el cel?».
«El cel, la pàtria celestial, el lloc on trobem la recompensa, el món de les ànimes... —va fer—. Digue’n com vulguis».
Potser era una rucada preguntar-ho, però ho havia de saber: «I és una... terra? Un estat?».
Va somriure. «Un estat mental».
Vaig alçar la vista. «Doncs no hi ha àngels», vaig dir mig en broma.
L’Albert va riure. «Pot haver-hi res més emprenyador que unes ales enganxades aquí, a les pales de l’espatlla?», va preguntar.
«Doncs així no hi ha coses d’aquestes?». Una vegada més, em sentia càndid de fer aquesta mena de preguntes, però tenia massa curiositat per reprimir-me.
«N’hi ha si hi creus —va contestar, cosa que em va tornar a confondre—. Ja t’he dit que això és un estat mental. Què diu el lema que tens penjat sobre la teva taula de treball? Allò en què creus és el teu món».
Em