El planeta dels simis. Pierre Boulle
espècie, com és l’exemple de la simbiosi entre el cranc ermità i l’anemone, en què aquesta és traslladada per aquell, asseguda en la seua conquilla, amb la qual cosa es beneficia de major camp per a trobar els petits éssers de què es nodreix, mentre el carranc, al seu torn, s’aprofita dels remolins que produeix el seu acompanyant per a obtenir també més aliments.
O bé l’ajuda mútua entre grans mamífers i aus desparasitadores que se’ls posen al llom i que, mentre s’alimenten de paràsits, queden protegides dels seus predadors. Un cas més semblant al dels humans, encara que entre insectes, és el de les espècies de formigues que pasturen ramats de pugons dels quals després, a la «mallada» del formiguer, extrauen el suc que emmagatzemen en determinades glàndules, a tall de munyida, per nodrir les larves.
L’espècie humana no n’és una excepció. L’evolució biològica ha fet que tinguem fortes limitacions físiques: mancança de pèl o una altra cobertura corporal, lentitud de desplaçament, feblesa per a treballs que exigesquen gran esforç, etc. I, per suplir aquestes limitacions, ha d’utilitzar unes altres espècies: cobrir-se amb pells d’animals (durant la quarta glaciació fou imprescindible); fer ús d’animals de càrrega per al transport (cavalls, camells i dromedaris, elefants); servir-se d’animals com bous, búfals i elefants per a realitzar treballs impossibles per a l’home.
Per tant, es pot considerar que la utilització d’uns altres animals per la nostra espècie és una cosa establerta per la natura, a semblança del que ocorre amb multitud d’altres ordres d’animals. Malgrat això, és interessant destacar, en qualsevol cas, que nosaltres podem modificar no sols els nostres hàbits, sinó fins i tot els nostres instints, cosa que no succeeix en els altres animals.
Aquest fet significa que els humans poden encunyar conceptes i realitzar pràctiques distintes a les lleis de la natura. Això és el que succeeix precisament amb les qüestions que tenen a veure amb l’ètica: parlem del respecte a la vida, de l’admiració i la conservació de la natura, rebutgem els conceptes de crueltat o d’abús... Aquestes qüestions només ens les plantegem, autoimposades, l’espècie humana. Aquest fet tan singular implica que, per raons ètiques, hem d’autoimposar-nos també límits a unes determinades accions.
Ja hem comentat que els altres animals ens són necessaris en l’alimentació i ens són molt útils en altres circumstàncies. A més, també utilitzem animals en usos que no són absolutament necessaris i que, de fet, són superflus: tenim animals de companyia, de defensa, usem animals com a ornament (cignes, paons...), en espectacles (circs, cinema, festes, bregues...), en esports (caça, pesca, curses...), en col·leccions (zoos, safaris fotogràfics...), o en indústries (pelleteria, cosmètica, primeres matèries...) i d’altres.
Amb la finalitat d’adoptar criteris d’autolimitació en l’ús i consum d’animals no humans, és convenient, per tant, tenir primer en compte si la utilització n’és necessària o no, per una banda, però també és imprescindible plantejar-se el dany que es causa a l’animal. De manera que podem establir, pel que fa a la utilització dels animals, quatre categories distintes:
1a. Ús no necessari, sense dany als animals no humans: en aquest cas, no hi ha un conflicte ètic (p. ex., animals de companyia, safaris fotogràfics...)
2a. Ús no necessari, amb dany als animals no humans: en aquest cas tenim un conflicte ètic evident, que es resol no utilitzant-los . És el cas de moltes festes populars en què es maltracten els animals (en tenim un clar exemple en l’anomenada fiesta nacional).
3a. Ús necessari, sense dany: no hi ha un conflicte ètic (ús d’animals per al transport, la vigilància...).
4a. Ús necessari, però amb dany: en aquest cas tenim un conflicte ètic que ens obliga a imposar-nos autolimitacions en l’ús dels animals no humans.
La següent pregunta que podem plantejar-nos és: en quina d’aquestes quatre categories se situa la investigació biològica? Vegem-ho: en la natura la utilització d’una espècie per una altra té com a finalitat la conservació o la millora dels individus d’aquesta última, és a dir, la protecció i el manteniment de tal espècie. Més encara, en les espècies sociables, com la humana, els individus no viuen aïllats autònomament, sinó que els uns es preocupen dels altres (eixams, ramats, hordes, canilles, tribus... societat).
Aquestes observacions ens porten a establir un principi que, a criteri de molts, sembla ferm: l’anomenat especisme consisteix en el fet que els individus d’una espècie usen els d’una altra per a protegir i conservar la pròpia. Hi ha qui considera que l’especisme és inadmissible però, com hem vist, és una cosa natural: està en el disseny mateix de la natura.
El cas de la investigació biològica en l’àrea biomèdica té com a objectiu indiscutible la protecció o la cura dels humans, la qual cosa redunda en benefici de la conservació de l’espècie. Seguint el criteri de l’especisme, es pot considerar que aquesta activitat és necessària. Ara bé, en la investigació amb animals no humans, se’ls produeix dany (dolor, patiment, mort). Per tant, la investigació biològica s’enquadra en la quarta categoria i requereix imposar autolimitacions per motius ètics.
D’una forma similar, la investigació biològica bàsica ha de catalogar-se d’igual manera, ja que el seu mateix nom indica que proporciona la base de coneixements que sustenten la investigació aplicada en àrees com la biomedicina.
La conclusió, per tant, és que si la biomedicina és necessària per a la humanitat, però produeix dany als animals que utilitza, està obligada a establir límits ètics a l’experimentació animal. De fet, en l’actualitat, en els cursos de formació d’investigadors en biologia, s’inclouen sistemàticament els temes d’ètica en l’experimentació animal i la legislació relativa a aquesta, que és abundant i s’ha generalitzat a tots els països desenvolupats.
Els principals criteris ètics que s’han de tenir en compte abans d’iniciar qualsevol experiència amb éssers vius són els següents:
– Ponderar les finalitats de l’experiència i la seua necessitat.
– Tenir en compte el grau de sensibilitat de l’ésser vivent que s’ha d’utilitzar.
– Planejar la forma més idònia de realització.
– Actuar, sempre , amb la màxima responsabilitat.
– Buscar i aplicar pal·liatius que minimitzen el dany.
– Prioritzar, sempre que siga possible, la substitució de l’experimentació en animals per una altra o unes altres metodologies que no demanen la utilització d’éssers vius.
La ferma voluntat de reduir fins als límits estrictament necessaris la utilització d’animals en la investigació biomèdica i la posada en pràctica de totes les solucions que s’hi puguen aportar, com ara són l’adopció de tècniques alternatives in vitro, l’escrupolós càlcul previ del mínim nombre d’animals suficient per a obtenir resultats vàlids en cada experiència, així com el perfeccionament de tècniques a fi d’obtenir igual o més informació amb un menor nombre d’animals (tal com s’acaba d’exposar, recorrent a mètodes basats en l’ús d’implants crònics o unes altres modalitats que conduesquen a la mateixa finalitat), no són suficients per a satisfer el deute contret per l’espècie humana amb els seus parents pròxims irracionals o, més exactament, de racionalitat menys desenvolupada. Aquest deute ha de ser completat amb una actitud especial amb els nombrosos animals que encara siga imprescindible seguir utilitzant i, fatalment, sacrificant.
Per una banda, els investigadors que facen dels animals l’objecte de la seua observació científica, estan moralment obligats a tenir-hi, almenys, tres tipus d’actituds: respecte, afecte i gratitud.
Respecte que els portarà a tractar en tot moment els animals amb la mateixa delicadesa, evitant totalment –durant el seu manteniment, manipulació, intervenció, experimentació, observació i sacrifici– qualsevol acció abusiva, prepotent o despectiva, tenint sempre present, com s’ha comentat anteriorment, que es tracta d’éssers vius, sensibles i amb un cert grau de raciocini,