El mas i la vila a la Catalunya medieval. Víctor Farías Zurita
de closa o tàpia.
2.3.4 Els prats
Els prats naturals (pratos) eren les parcel·les, apreciades i ben individualitzades en el registre toponímic, en les que creixia de manera artificial o espontània l’herba. Aquest terme sembla designar un conjunt d’herbes diverses que feien dels prats unes formacions vegetals permanents, a les que calia subministrar adob però a les que no s’aplicava un conreu profund i constant. Aquests prats, els marges dels quals estaven a vegades plantats d’arbres i ceps, no exigeixen un determinat tipus de sòl tot i que mostren una preferència pels sòls humits. Aquesta necessitat de l’aigua s’explica tant per la demanda específica de les herbes com per la major densitat i el prolongat cicle de vida de les espècies que composen els prats. La dependència d’un subministrament d’aigua determinava, a més, la distribució dels prats i explica la freqüència amb la que trobem els prats a la vora d’una corrent d’aigua i associats a les insulas, amb les que, a vegades, es confonen. Del que hem dit, es pot deduir que els prats ocupaven un lloc entremig entre el cultum i l’incultum. Es tractava de terres a les que es dedicaven cures diverses però no sistemàtiques. Es distingien, doncs, de les pastures de l’incultum (pascua), emplaçades als vessants del montuosum i la regeneració de les quals no preocupava gaire. L’explotació dels prats estava afectada essencialment al manteniment del ramat i podia realitzar-se de dues maneres: la primera era deixar els animals pasturar de manera vigilada sobre els prats; la segona era segar les herbes dels prats (amb la falç), bé per destinar-la al consum en verd bé per convertir-les en fenc. Al marge d’aquesta afectació, podem documentar també un conreu intermitent dels prats. A aquesta pràctica semblen remetre expressions com campos de prato, pecias de terra in prato, i les referències a llegums collides in prato. Estem, sembla, davant parcel·les de prat que eren conreades de manera alternant amb gramínies i llegums. A aquest conreu intermitent podrien referir-se així mateix les al·lusions als prats llaurats (pratos laboratos) i als prats romputs (pratos ruptos, tracturas de prato) i als rèdits que el senyor rebia dels prats que de novo sunt ad cultura redacta. La finalitat d’aquesta successió de cultures podria haver sigut la de restaurar els prats esgotats, una tècnica ja practicada pels agricultors romans.
2.3.5. Els farraginals
Amb el terme ferragenales es designen a les fonts aquelles parcel·les que es destinaven al conreu de les ferragine, això és, al conreu del farratge del ramat domèstic, específicament de les bestias grossas i dels animalia aratoria. Com possibles farratges poden considerar-se gramínies i llegums diversos. Tanmateix, a l’hora de referir-se als farraginals les fonts senyalen insistentment que en aquests es collia l’ordi (abans que els grans haguessin arribat a madurar), fet que manifesta una notable continuïtat amb la pràctica antiga. En relació al mas, el farraginal representa una de les cultures millor documentades i pot afirmar-se que era considerat un element indispensable de les seves pertinences: els establiments acostumen a destacar-lo entre la resta de pertinences, un reflex, sens dubte, de l’importància que s’atorgava al conreu del farratge en l’economia del mas: el manteniment d’una força de tracció per a l’arada depenia en bona mesura d’aquest conreu. El farraginal, per últim, acostumava a situar-se a prop de la casa i pot documentar-se com parcel·la plantada amb arbres. A vegades s’optava per emplaçar-lo al costat d’una rasa, d’un torrent o d’un rec, i alguns ens consten fins i tot com ferragenales subreganeos.
2.3.6. Les plantes industrials
Les plantes industrials representen diverses espècies de plantes conreades principalment per subministrar matèries primeres per a la confecció de diferents objectes d’ús quotidià. Els cannemares i linares eren les parcel·les dedicades al conreu del lli (linum) i del cànem (canabum), plantes que s’aprofitaven, sobretot, per les seves fibres i els seus talls. Aquests servien per l’elaboració de cordes (sogas) i sacs (saccos) i la fabricació de teles bastes (pannum lineum, drapos de lino).[64]Al costat del conreu del lli i del cànem es practicava també, tot i que en menor mesura, el conreu de la canya (arundines, cannetos), l’espart (esteparium) i la vimetera (vimenarios), les tiges de la qual s’empraven per la fabricació de cistelles (cistelles). El conreu de totes aquestes diferents espècies de plantes industrials requereix (l’espart al marge) uns sòls profunds, ben airejats, un emplaçament resguardat dels vents i un constant però moderat subministrament d’humitat. Per aquesta última raó trobem els llinars i canemars gairebé sempre a prop d’un corrent d’aigua natural o artificial. A vegades les parcel·les estaven dotades de recs. Les cultures en qüestió podien conrear-se de forma combinada i no és rar trobar-les plantades amb arbres diversos i associades a vinyes, horts i prats.
2.4 Les pertinences: els arbres
Tant la manedia, emplaçada al costa de les cases del mas, com les altres pertinences del mas estaven casi sempre plantades d’arbres d’espècies diverses.
2.4.1 Les nogueres i els glandífers
Entre aquests arbres podem distingir, en primer lloc, les nogueres (nogales) i els arbres glandífers (arbores glandiferos, quercos), és a dir, els diferents arbres del gènere Quercus (roure, alzina), portadors de glans (glandes). Tant les glans com les nous són fruits fàcilment conservables i transformables (farina) i poden dedicar-se al consum animal i humà. A més d’aquests fruits, els arbres glandífers i les nogueres proporcionen altres matèries primeres, entre les que cal destacar la fusta i la llenya.
2.4.2 Els arbres fruiters
Entre els arbres fruiters conreats sobre les pertinences del mas cal comptar els pomers (pomiferos, pomarios), les pereres (perarios), els pruners (prunarios), els magraners (malgranerios), les figueres (ficulneas), els cirerers (cerarios) i els codonyers (cotonarios). Les exigències d’aquests arbres fruiters quant al sòl són diverses, tot i que tots són bastant exigents quant al subministrament de fertilitzants i la irrigació és una necessitat en àrees amb un dèficit de precipitacions. Com requereixen també una abundant inversió en treball manual, els arbres acostumaven a situar-se als horts emplaçats al costat de la casa. Els arbres fruiters es conreaven sobretot per les seves infrutescències comestibles, la principal aportació de glucosa en la dieta quotidiana, tot i que també proporcionaven altres matèries primeres. Les fruites, tanmateix, depenen d’un consum immediat. El seu alt contingut en aigua les fa peribles i dificulten la seva conservació i el seu transport. A l’hora de seleccionar les espècies a conrear l’agricultor es veia, doncs, obligat a prestar atenció a la conservabilitat de la collita en detriment de la varietat i la disponibilitat, aspectes que prevalien a la producció hortícola. Això explica la preferència per aquelles fruites que (fresques, seques, cuites, posades en mel) es podien conservar amb facilitat i el predomini d’arbres com el pomer i la figuera. La figuera, en concret, proporcionava uns fruits fàcilment conservables. A aquest avantatge s’afegia la possibilitat de dues collites anuals. Per altra part, es tracta d’un arbre que gràcies al seu desenvolupat sistema radicular i la reduïda mida de les seves fulles està ben adaptat a condicions de semiaridesa i que creix bé en les pendents drenades i cobertes d’un sol fi.
2.4.3 L’olivera
Entre els arbres conreats sobre les pertinences del mas cal atorgar un lloc especial a l’olivera (olivaria, olivarium, oliver), si no per la freqüència amb la qual se l’esmenta com plantada a les pertinences del mas. Aquest arbre es conreava essencialment pels seus fruits: l’oliva (olivis), dels quals s’extreia, prèvia mòlta i premsa, l’oli (oleum). L’olivera constituïa un element bàsic de la civilització agrària mediterrània tant medieval com antiga.[65]Es tracta d’un arbre d’extraordinària longevitat, que creix bé en els climes d’estius secs i d’hiverns temperats i quelcom humits, adaptant-se fins i tot a les gelades si no es produeixen en els moments de brotada i floració. L’olivera te marcades característiques xeròfiles: el seu sistema radicular ben desenvolupat li permet resistir als mesos d’aridesa. Si bé els seus sòls preferits són els calcaris, porosos, secs i capaços de rescalfar-se, s’adapta bé a casi tota classe de sòls. Per altra banda, suporta malament els sòls poc profunds i els sòls argilosos i compactes que conserven una humitat excessiva