Esperit d'associació. Francesc-Andreu Martínez Gallego
llibertari i el règim de transició, exposa un concepte d’autonomia obrera en què juntament amb el sindicat es desenvolupen cooperatives i lligues de productors, lligues de consumidors i d’inquilins, relacionats segons el principi federatiu. L’anarcosindicalisme espanyol de la Segona República, en particular el moviment trentista i el Partit Sindicalista d’Àngel Pestanya, on el valencià Marín Civera, el murcià Juan López Sánchez i Higinio Noja Ruiz, de Huelva, mestre a Alginet, van assumir aquells principis. Aleshores, cooperativisme i mutualitat no tenien significat social en si mateixos. Després d’un segle, havien ingressat en la neutralitat sistèmica i la seua valoració depenia del projecte social i polític al qual estiguera unit. Potser per això, de l’ampli, variat i multiforme moviment associatiu popular anterior a 1936, el cooperativisme i el mutualisme van ser salvats del naufragi que va suposar la destrucció de la societat civil pel franquisme. Es van liquidar les entitats socialistes, sindicalistes, republicanes, laiques avançades. Es van reconvertir algunes, poques, d’aquestes últimes, es van conservar els sindicats agrícoles confessionals, prèvia integració en les germandats de llauradors i ramaders, les cooperatives catòliques, els economats d’empresa, les empreses basques de règim cooperatiu fomentades des d’àmbits confessionals a partir de 1956 fins a donar lloc a l’actual imperi de la Corporació Mondragón. I el falangisme es va permetre en una de les escasses realitzacions nacionalsindicalistes, promoure alguna cooperativa de serveis, com va succeir amb la Societat Anònima Laboral de Transports Urbans de València. La SALTUV es va fer càrrec del transport urbà el 1964 i va ser la primera d’aquestes característiques creada a Espanya. En l’organització va prendre part l’economista i falangista irredempt Velarde Fuentes, fou assessorada jurídicament pel jove catedràtic de dret mercantil Manuel Broseta i, per estrany que resulte, tenia enla direcció antics dirigents de la CNT de la tendència sindicalista, alguns d’ells s’havien passat al sindicat vertical i d’altres havien eixit de la presó o tornat de l’exili, a continuació de les negociacions dutes a terme el 1965 entre la direcció del Sindicat Vertical, sota els auspicis del ministre José Solís, i la CNT, com era el cas de l’exministre Juan López, que va acceptar la direcció de relacions públiques de l’empresa. L’experiència va ser oferta com a modèlica.
Va haver-hi un primer cooperativisme teòric i utòpic, al qual s’encomanà l’emancipació del proletariat i es creia que podia aconseguir-se per mitjà de l’organització autònoma del treball, prescindint d’una direcció centralitzada que emanava del propietari del capital, de la disciplina jeràrquica i la supressió de l’explotació a través de la fórmula de retribució íntegra del producte del treball al treballador. Aquesta darrera tesi, proudhoniana, tindria un llarg recorregut i va ser sotmesa a crítica per Marx, ja que l’autor confonia el treball realitzat amb la força de treball emprada en el procés de producció i ometia els costos i la reposició dels restants factors emprats. Després se succeirien els cooperativismes pràctics que serien desqualificats o acceptats a contracor pel moviment obrer revolucionari, però que va arrelar entre demòcrates, socialistes, sindicalistes i catòlics. Els pioners de la història social del treball a Espanya van començar per prestar una particular atenció a les societats de socors mutus: Manuel Núñez de Arenas –en les Notas sobre el movimiento obrero español, que es va publicar el 1916 com a apèndix al llibre de Georg Renard, Sindicatos, Trade Unions y Corporaciones– i Manuel Reventós –en el seu llibre sobre els moviments socials catalans, de 1925–, van dedicar nombroses pàgines al mutualisme i al cooperativisme. La historiografia posterior no seria tan generosa i des de perspectives maximalistes revolucionàries va ometre el fenomen, el va reduir a la prehistòria necessària però insuficient del moviment obrer conscient, va destacar-ne la subordinació al clergat i a les patronals, amb la qual cosa es va quedar només amb una de les seues vessants, el va desqualificar per desviació dels interessos proletaris i, més inquietant encara, perquè difícilment es dedueix de l’extensió i la continuïtat, per una pretesa ineficàcia suposadament desconeguda pels seus promotors i afiliats.
Per fortuna, aquest panorama ha canviat i l’associacionisme de la naturalesa que descrivim mereix en els últims anys un interés creixent que comença per donar compte dels fets i buscar interpretacions plausibles. Francesc Martínez Gallego pertany a la classe d’historiadors que no es conforma amb les caracteritzacions que gaudeixen de sòlids consensos, en aparença inamovibles, traçats per alguna força còsmica, i prefereix pensar per ell mateix, tant més quant els indicis conviden a replantejar els temes, a indagar en les fonts, a construir nous interrogants, a oferir noves interpretacions. Per aqueixa via ens va proporcionarun llibre, Desarrollo y crecimiento, en el qual oferia el mapa més complet fins a la data de la industrialització valenciana entre 1834 i 1914, on desfeia no pocs tòpics. En Conservar progresando. La Unión Liberal (1854-1868), aportava a propòsit del País Valencià l’anàlisi social i política millor traçada sobre la segona etapa del règim isabelí. Amb el llibre sobre Lluís Mayans ens proposava una de les escasses biografies de què disposem sobre els patricis del segle XIX. En aquest cas, entre els més il·lustres i avui en dia desconegut, en un país on amb tant d’aplom com reiteració s’afirma que els valencians van comptar poc en la política espanyola del vuit-cents. I així, fins a arribar a l’encertada codirecció de la Gran Historia de la Comunidad Valenciana.
Historiador social i polític, expert historiador de la comunicació social, Martínez Gallego, Francesc, ha desenvolupat una línia particularment fructífera, la que va de la desintegració de les relacions gremials i les certeses que els eren inherents, al naixement de les noves relacions i les experiències socials i polítiques a què van donar lloc. Diversos articles i capítols d’obres col·lectives, breus però substanciosos, donen compte d’això. «Tocata y fuga de la fábrica urbana: colisión artesana y disciplina obrera (Valencia, 1840-1880)», publicat per primera vegada el 1993 en la revista Sociologia del Treball, ha estat recentment seleccionat com un dels textos més representatius de la història social del treball de les dues últimes dècades per a la compilació que el 2007 es va editar a Nova York amb el títol A Social History of Spain Labour. New Perspectives on Class, Politics and Gender. «Disolución gremial i constitución societaria: los términos del vínculo. Valencia, 1834-1868», va formar part del llibre coordinat per Santiago Castillo, Solidaridad desde abajo, i ha acabat sent un dels més citats d’aquest clàssic sobre els estudis mutualistes. De grans síntesis a monografies territorials, d’un balanç sobre l’obra d’Eric Hobsbawm a una anàlisi microsocial, ens ha anat demostrant que una adequada combinació de l’objecte de coneixement i de la profunditat de camp de l’observador, pot proporcionar resultats excel·lents. Va succeir amb el treball, només en aparença modest, sobre el cooperativisme a l’Alcúdia, Agricultores solidarios, on era possible trobar els traços de la continuïtat societària d’una comunitat agrícola de la Ribera. I es corrobora en el llibre que el lector té davant seu, Esperit d’associació: cooperativisme i mutualisme laics al País València, 1834-1936.
En efecte, Esperit d’associació indaga, exhuma i analitza un món de relacions associatives, parcialment conegudes, majoritàriament ignorades, despatxades, si és el cas, amb etiquetes que qualifiquen però a penes ens diuen res sobre la matèria d’estudi: les experiències de nombrosos valencians en l’àmbit del comunitarisme cooperatiu que la tradició ha assimilat amb excessiva freqüència iescàs rigor a posicions confessionals i instrumentalitzades, o als remots inicis de l’obrerisme, quan, segons demostra el nostre autor, fins a 1936 van pertànyer majoritàriament a l’esfera cívica, laica, i de cap manera tampoc ha de ser reduïda al sector agrari, encara que siga en aquest on ha gaudit de major continuïtat. La qüestió de l’esmorteïment no pot imputar-se només a les insuficiències de la historiografia, l’acció política després de 1939 va tindre prou a veure en això. Que servesca aquest llibre, minuciós, ben documentat i millor resolt per a descobrir-nos una realitat que romania oculta i ens explica millor com ha anat creixent la societat de la qual som legataris. Que servesca també per a indagar en les fronteres del comunitarisme i en els beneficis que es dedueixen de les pràctiques solidàries.
JOSÉ A. PIQUERAS ARENAS
Catedràtic d’Història Contemporània
Universitat Jaume I
ASSOCIACIÓ I COOPERACIÓ EN PERSPECTIVA HISTÒRICA