La cultura a la Universitat de València. Del segle XIX a 1985. José Garcelán Muñoz
(citat per Mancebo, 1994: 230).
M. Fernanda Mancebo, en el seu estudi sobre la Universitat de València, assenyalava també altres espais de desenvolupament cultural que la institució oferia durant la dictadura de Primo de Rivera, període en què Patronat, Consell, Claustre ordinari i Junta de Govern eren els òrgans que regirien la Universitat fins a la República. S’establí també el «negociado de información», una mena d’oficina que controlava els alumnes i també informava els pares i els tutors de la seua marxa acadèmica.
La missió principal d’un d’aquests òrgans, el Patronat, consistia en la creació d’un col·legi major. En la recerca del seu espai, va aparèixer la proposta del pare Luis Urbano, qui havia oferit a la Universitat un col·legi major dirigit pels dominics, la primera pedra del qual havia estat posada ni més ni menys que pel dictador Primo de Rivera el 28 d’abril de 1926. José Maria Zumalacárregui examinà la proposta i aprovà la petició, ja que el col·legi defensava el «fomento de la educación y del arte».
D’altra banda, l’any 1918, la Facultat de Dret impulsà un dels projectes més importants de l’època: l’Instituto de Idiomas. Aquesta Facultat era la més preocupada per la formació en llengües estrangeres. Però el professorat de les quatre facultats era conscient de l’«escasísima preparación lingüística de los alumnos que ingresan en la Universidad». S’acabaven de posar en marxa els contactes amb l’estranger a través de la Junta para la Ampliación de Estudios i la Junta de Pensiones Universitarias, però el mal tenia el seu origen en la deficient i equivocada orientació dels estudis i mètodes de l’ensenyament secundari (Mancebo, 1994: 64-66). En Las Provincias trobem un comentari sobre el tema:
Con el fin de contribuir a la ampliación de la cultura, los profesores de nuestra Universidad Literaria celebraron una reunión y acordaron en ella la creación del Instituto Universitario de Idiomas, para la enseñanza del griego, latín, árabe vulgar, francés, inglés, alemán e italiano, entre los alumnos y ex-alumnos de las cuatro facultades, mediante una matrícula muy económica. En los planes del nuevo instituto entraba el dar cursos de verano y conferencias de ampliación sobre cuestiones filológicas.10
Així, es van crear cursos de grec clàssic i modern, llatí, àrab vulgar, alemany, francès, anglès i italià, i s’inclogueren llengua i literatura llatines i ampliació del llatí, que es desenvolupaven des de la Facultat de Filosofia i Lletres, a la qual, per definició, corresponia l’ensenyament d’idiomes. El 15 de gener de 1919 s’inauguraren les classes en l’Instituto de Idiomas, «una nueva institución creada por dignísimos profesores de dicho centro, y el objeto de la cual es la enseñanza de varias lenguas en condiciones ventajosas para los alumnos».11 L’obertura del curs següent, el 19 de novembre 1919, ja es va celebrar amb certa solemnitat, amb una conferència del catedràtic Adolfo Bonilla al Paranimf de la Universitat. En el curs 1920-21 fins i tot s’hi afegí una Càtedra d’Esperanto, que va subsistir fins als anys republicans (Mancebo, 1994: 66).
En l’obertura del curs de l’Instituto també participaren diverses personalitats, per pronunciar conferències de caràcter cultural i científic. Per posar un altre exemple, el 28 de novembre de 1921, amb aquest motiu, vingueren a València el ministre d’Instrucció Pública, César Silió, acompanyat del seu fill, del subsecretari Pío Zabala i del senador Rafael Altamira. Van visitar la patrona de la ciutat i a continuació hi hagué una recepció a la Universitat. Després, al Paranimf, el professor Puig-Espert va llegir unes quartilles de salutació al ministre, on reclamava l’autonomia universitària. La vesprada del mateix dia es va celebrar oficialment l’obertura, amb discursos del rector, del catedràtic Riba, de l’alcalde de València i del ministre Silió. De fet, aquell mes ja s’hi pronunciaren diverses conferències sobre l’ensenyament d’idiomes, a càrrec del professor Wilkins.12
Un altre sentit té la Càtedra de Valencià, que fou creada a petició de la Diputació i del Centro de Cultura Valenciana en 1917. La seua inclusió en l’Instituto de Idiomas reforçà en la Universitat tant el moviment valencianista de dretes com també la influència dels jesuïtes, que s’accentuà en la dictadura. El professor encarregat d’aquesta càtedra fou el franciscà Lluís Fullana, membre també de l’associació Lo Rat Penat, que probablement, per la seua postura dialectalista, degué causar confusió entre l’estudiantat (Mancebo, 1994: 67). Fora com fora, personalitats com Adolfo Bonilla, César Silió, Pedro Sáinz o González Oliveros foren el punt d’enllaç entre el moviment confessional i el valencianisme, amb realitzacions tan importants com aquesta Càtedra de Valencià en l’Instituto de Idiomas o la Càtedra Lluís Vives, de la qual parlarem més endavant. En tot cas, la memoria de l’institut reconeixia l’extraordinària competència del pare Lluís Fullana, que fins i tot seria, anys més tard, corresponent de l’Acadèmia de la Llengua.
Els cursos de la Càtedra de Valencià de l’Instituto de Idiomas eren semestrals i voluntaris, i podien matricular-s’hi no només professors i alumnes de la Universitat, sinó també totes aquelles persones, homes i dones, que tingueren algun títol o grau acadèmic, professionals o amb algun càrrec civil, militar o eclesiàstic. Els grups eren de deu a quinze alumnes, i les classes s’impartien en la Facultat de Dret, a un preu de quaranta pessetes per a la gent aliena a la Universitat, i de trenta per als universitaris. A més, hi havia algunes matrícules gratuïtes que costejava l’Ajuntament (20), la Diputació (5), la Fundación Olóriz (10) i el Centro de Cultura Valenciana o l’Ateneo Mercantil, des de 1920. Durant els primers cursos, l’Instituto tingué un gran èxit, i tenia recolzament tant de la Universitat com també de la ciutat (Mancebo, 1994: 67). La llengua més sol·licitada era l’anglès, seguit pel francès i l’alemany. Les llengües clàssiques tenien una matrícula escassa, probablement perquè estaven complementades per les assignatures de lletres. És curiosa l’assistència a l’esperanto, i que l’italià no tinguera més importància, però cal destacar l’esforç i la modernitat de dotar la societat valenciana, i no només l’àmbit universitari, d’un instrument de cultura i de treball que era cada vegada més necessari.
Aquest Instituto de Idiomas va funcionar satisfactòriament fins a l’aparició d’un decret de 18 de febrer de 1927, pel qual, prenent com a exemple València, s’ampliava a totes les universitats l’establiment d’aquests instituts, en la línia de la modernització i de la reforma universitària que la dictadura proposava, però també va suposar un major intervencionisme del Ministeri en la Universitat de València, i això provocà complicacions en el funcionament.
L’adaptació de València a les normes del decret fou aprovada al mes de juliol següent. En els vuit anys de funcionament havia augmentat molt el nombre d’alumnes, encara que els títols ni tan sols tenien validesa oficial, i des de la institució se sol·licitava, entre altres coses, que fora respectat el professorat que fins aquell moment impartia els ensenyaments i que es reconeguera la validesa i l’oficialitat dels certificats que s’hi expedien. L’Instituto de Idiomas, des del decret de 1927 fins al del 19 de maig de 1928, fou un tema recurrent en les actes de la Junta de Govern.
Amb la reforma de Callejo es van produir modificacions importants, com la supressió de la Càtedra de Valencià i dels estudis esperantistes. La primera donà origen a la petició del Centro de Cultura Valenciana, informada pel seu president, José Sanchis Sivera, que es recuperara, i la resposta fou que no hi hauria problemes per al curs següent, el 1930-31. Pel que fa a l’esperanto, es contestà que s’informaria a la Facultat de Filosofia i Lletres. En tot cas, com veurem, la instauració de la República va donar un nou gir a l’Instituto. Una altra de les activitats impulsades des de la universitat en aquests anys fou la Cátedra Luis Vives. Concretament, un grup de professors catòlics va utilitzar la figura de l’humanista per crear, semblant a la Cátedra Vitoria de Salamanca, l’associació i càtedra que porta el seu nom. Un dels principals instigadors fou Carlos Riba, així com també l’Academia Valencianista del Centro Escolar y Mercantil (CEM) de la qual ens ocuparem més tard.
La creació d’aquesta càtedra cal relacionar-la amb la recuperació del catolicisme durant la dictadura, amb arrels que es remunten a la Liga Católica valenciana (1901), en la formació de la qual, així com també en la creació del CEM, havien intervingut professors