Arguments. Tomás Miranda Alonso
que pica breu però incessantment. Recorde que fa alguns anys la meua cunyada em va telefonar a les onze de la nit perquè responguera al seu fill, que per aquella època devia tenir uns deu anys, la pregunta que acabava de fer-li a ella amb urgència; demane que em passe la comunicació amb el meu nebot, pensant que es devia tractar d’alguna pregunta d’història o de llengua, quan sent a l’altre costat de la línia: «Oncle, que què és l’infinit i què és l’eternitat». Sense comentaris. No em pregunteu què li vaig dir, perquè ja no me’n recorde. El que sí que sé que no vaig fer és penjar el telèfon, com tantes vegades es fa quan s’ignoren les preguntes de les persones que ens envolten, o fins i tot quan reprimim amb el soroll i la pressa les que nosaltres mateixos ens fem. O com quan algun professor talla una qüestió perquè considera que no té relació amb el programa de la seua assignatura. El que possiblement tampoc vaig fer és donar-li una resposta tancada que, a manera de recepta, li dictara el que havia de pensar i el dissuadira de continuar fent-ho. Jo no sé què és l’eternitat ni l’infinit com puc saber com es troba la hipotenusa d’un triangle rectangle sabent la longitud dels seus catets, o qui va ser l’autor de Cañas y barro. I és que hi ha preguntes a les quals no es poden trobar respostes en cap enciclopèdia, però no per això deixem de fer-nos-les, perquè viure com a éssers humans exigeix que contínuament ens fem preguntes sobre el sentit del que sabem i fem, i perquè la pregunta suposa ja un pensament crític que sospita que les coses poden ser distintes de com apareixen o com ens les conten. No sé, doncs, què és l’eternitat, però em puc embarcar en un diàleg filosòfic amb l’altre, en aquest cas amb el meu nebot, per a aclarir una miqueta més entre tots dos el sentit de la pregunta i, d’acord amb l’edat de l’interlocutor, descobrir els diferents usos d’aquesta paraula. Una cosa semblant era el que feia el filòsof grec Sòcrates, qui considerava que la funció del mestre era dialogar amb l’alumne per a ajudar-lo a descobrir ell mateix les respostes a les seues preguntes; i quan l’alumne creia que havia arribat ja a un port segur en el mar del coneixement, llavors Sòcrates li responia amb una altra pregunta que el despertava de la letargia a què s’arriba quan es creu que se sap alguna cosa de manera definitiva.
Supose que ja us esteu adonant que estic proposant implicar-vos en una activitat en què l’art de fer preguntes serà molt important. Podríem dir que practicarem el joc del preguntar-se, que no es tracta d’un simple joc de preguntes i respostes, sinó de la tasca de preguntar-nos a nosaltres mateixos sobre el sentit de la nostra pròpia experiència, que anem adquirint en l’esforç que tots fem per constituir-nos com a humans i viure com a tals. I els humans som éssers que construïm discursos i coneixements per a explicar els fenòmens naturals i socials que ens envolten, organitzem societats i formes de convivència perquè no podem viure si no és en grup, transformem el medi natural i social per a fer-lo més habitable –o no–, i procurem viure en un món bell i just –encara que molts s’esforcen en el contrari–. I per a fer tot això necessitem la llum de les idees, de les teories, dels pensaments, sense els quals no podem orientar la nostra acció. I perquè s’encenguen aquests llums necessitem els interruptors de les preguntes, però no sols d’aquelles que poden ser respostes per les ciències de la naturalesa o socials, sinó de les preguntes que van més enllà del que el mètode científic pot respondre, però que no podem deixar de fer-nos-les perquè tenen a veure amb les qüestions que més ens afecten com a éssers humans, perquè són les que qüestionen el sentit i els límits del que sabem i fem. Aquestes són les preguntes filosòfiques. I si la ciència es construeix en comunitat d’investigadors, aquestes preguntes han de plantejar-se i tractar-se en el marc de comunitats de raonadors, on els participants es comprometen a intercanviar els seus diferents punts de vista amb la intenció d’arribar a conclusions raonables, en la mesura que siga possible, o a enriquir la pròpia visió d’un problema en tant que les opinions dels altres meresquen ser tingudes en compte atenent les raons presentades.
En suma, us estic convidant a convertir l’aula on us trobeu en una comunitat de raonadors que s’exerciten per construir comunitàriament un pensament rigorós sobre qüestions que tenen a veure amb les vostres experiències com a éssers humans. Repetint el lema il·lustrat de Kant, us exhorte que tingueu el coratge de pensar críticament, de pensar per vosaltres mateixos, i que els vostres judicis siguen passats pel cresol de l’anàlisi rigorosa i no siguen meres repeticions del que s’emet contínuament pels altaveus dels mitjans de comunicació. Però per a pensar críticament cal sotmetre les nostres opinions als punts de vista raonats dels que tenen alguna cosa a dir-ne. Per això, és convenient que en aquest curs de filosofia que us propose us exerciteu a escoltar les raons dels vostres companys i companyes i us esforceu per justificar les vostres pròpies opinions amb bones raons i valorar les dels altres amb criteris rigorosos. Per a això és molt important que tots vosaltres us esforceu perquè la classe esdevinga un espai que us ajude a pensar, on tots podeu expressar lliurement les vostres opinions i, cosa més important, on tots us exerciteu a refermar-les amb les millors raons. Més que no el que penseu, interessa saber com justifiqueu els vostres punts de vista.
No hi ha regles que ens permeten saber automàticament si una raó és bona o dolenta. Això és una cosa que s’ha d’anar aconseguint mitjançant la pràctica i en contextos de diàleg on les diferents raons que s’exposen per a refermant una opinió són discutides i avaluades. Però en general, i seguint M. Lipman, podem dir que les bones raons a) es basen en els fets, i per això les raons que presenta un meteoròleg per a predir el temps són més plausibles que les d’un astròleg que prediu el que ens passarà segons el nostre signe del zodíac; b) són rellevants per a allò que es vol justificar o fonamentar; per tant, sembla més raonable votar un candidat per a delegat de curs en funció del seu programa d’acció que per la seua bellesa física, i c) tracten de fer més plausible allò que defensem o que hem fet, així de segur que el professor considerarà raonable la vostra falta de puntualitat a la seua classe si aquesta és deguda al fet que heu hagut de socórrer un accidentat de camí a l’institut.
Resumint: l’objectiu més important d’aquest curs és que l’aula esdevinga un laboratori de racionalitat, on tots ens esforcem a cercar cooperativament les creences millor justificades, en un ambient de sinceritat, on les pretensions de validesa de les nostres emissions es fonamenten en bones raons i no en relacions de poder. Si ens volem educar com a ciutadans capaços de participar críticament i activament en una societat democràtica, sense delegar les qüestions polítiques fonamentals a mans d’experts gestors, cal que tots ens esforcem perquè l’escola i l’aula esdevinguen una comunitat de raonadors en què la tolerància, la comprensió del punt de vista dels altres i la responsabilitat solidària per exercitar i cercar els hàbits i els criteris de reflexió siguen portats a la pràctica. Si esteu d’acord amb aquest plantejament, benvinguts a la nostra comunitat de raonadors, que, com veieu, no és una cosa la consecució de la qual depenga només de l’esforç del vostre professor; depèn fonamentalment de guanyar la disposició que ens porta no sols a escoltar les opinions de l’altre, sinó també a fer valdre les raons que l’altre posseeix per a defensar la tesi que defensa.
Començarem el treball col·lectiu discutint entre tots les preguntes que es presenten a continuació, com un exercici de preescalfament i de fer boca. Es tracta d’establir un primer diàleg per a trencar el foc i perquè us aneu acostumant a donar raons per a justificar les vostres respostes. No us recomane que els temes d’aquest qüestionari es discutisquen fins a l’esgotament, perquè tornaran a sorgir al llarg del curs. A continuació podeu llegir lentament en classe el text corresponent a l’apartat núm. 3 d’aquesta introducció, i plantejar vosaltres mateixos les qüestions que us sorgisquen durant la lectura. I finalment podeu tornar al qüestionari i comprovar si algú ha modificat la seua opinió inicial al llarg del procés.
2. Les preguntes. Digues què penses i per què ho penses
a. Si preguntes als teus pares per què has de tornar abans de les dues el dissabte a la nit i et responen que perquè ells així t’ho ordenen, que per a això són els teus pares, consideres que t’han donat una bona raó?
b. Si quan et pregunten per què has faltat a una classe dius que perquè havies d’estudiar l’examen de l’hora següent, és aquesta una bona raó?
c.