Pla d'una universitat o d'una educació pública en totes les ciències. Dénis Diderot
aquest podia veure amb els seus ulls les limitacions de qualsevol despotisme, per molt il·lustrat que fos, molt lluny de la idea abstracta que es feien els filòsofs del despotisme en general.
Amb tot, un any després de tornar de Sant Petersburg, Diderot rebia l’encàrrec de redactar el pla d’una universitat. En realitat, l’emperadriu s’adreça a un altre il·lustrat, Grimm, perquè tots dos preparen un projecte complet d’instrucció pública, des de les beceroles fins a l’ensenyament superior: «Escolteu un poc, senyors filòsofs, que no féu secta, serieu encantadors, adorables, si tinguésseu la caritat d’elaborar un pla d’estudis per als joves, des de l’abc fins a la universitat inclosa...» (10 de març de 1775). Grimm, en efecte, va compondre la seua part, sobre l’ensenyament primari, basat en el model alemany, que durant molt de temps va ser considerat també obra de Diderot, i tots dos textos, el seu i el d’aquest últim, van ser enviats a Caterina a finals d’any. Sembla que Diderot va escriure la seua part en tres o cinc mesos, entre març i maig o juliol de 1775, per bé que l’emperadriu no el rebria fins gener de 1776. Tampoc no en faria molt de cas, cosa que ja sospitava el filòsof, que se’n penediria per això mateix d’haver redactat el projecte tan ràpidament i no haver pogut disposar de més temps per a corregir-lo.
Diderot no va fer còpia dels seus escrits per a l’autòcrata russa. Ni d’aquest Pla d’una universitat ni dels diferents informes sobre les més diverses matèries que va compondre per a Caterina II i que, una vegada fullejats per ella, van anar a dormir el son del just en la biblioteca imperial. Ningú, ni a Rússia ni a Europa occidental, en va poder traure profit, perquè se’n desconeixia l’existència. La França revolucionària i la napoleònica, que haurien pogut servir-se’n, reformaren de dalt a baix tot el sistema educatiu sense tenir-ne notícia. Caldrà esperar fins 1856 perquè León Godard faça una còpia del manuscrit conservat a Sant Petersburg i el text puga ser publicat per primera vegada en l’edició de les Obres Completes de Diderot, a cura de J. Assézat i
M. Tourneux.1 La resta de textos, recollits sota el títol de Mémoires pour Cathérine II, no veurien la llum fins 1899. I no és fins 1966 que es pot comptar amb una edició crítica a partir del manuscrit original, traslladat a Moscou i dipositat a l’Arxiu d’Estat, i de les còpies conservades a Sant Petersburg i a la Biblioteca Nacional de París.2 Dos-cents trenta anys després d’haver estat escrit, el Pla d’una universitat continua sent bastant desconegut, una peça rara en el repertori del seu autor, però una obra ben actual i suggestiva, que ens il·lumina sobre la concepció dels estudis universitaris que tenien els il·lustrats, però ens ajuda també a reflexionar sobre el que és o hauria de ser avui la universitat i l’ensenyament superior en general.
* * *
Diderot en dóna la seua pròpia definició des de les primeres pàgines del Pla: «Una universitat és una escola amb la porta oberta, indistintament, a tots els fills d’una nació i on uns mestres pagats per l’Estat els inicien en el coneixement elemental de totes les ciències». És el programa educatiu de la modernitat: una universitat pública, laica i democràtica –sostinguda per l’Estat i oberta a tothom–, i atenta a tots els sabers. És també una magnífica oportunitat de posar en pràctica l’ideal de la Il·lustració, fins aleshores només teòric, avançat en altres textos del mateix Diderot, com l’epístola a la princesa de Nassau-Saarbruck sobre l’educació dels infants o la seua participació en la preparació de Sobre l’educació pública, dels anys cinquanta i seixanta, respectivament, i sobretot els articles en l’Enciclopèdia. Ara, l’emperadriu russa li oferia la possibilitat de dur a terme aquells principis i, a més, en un país verge, sense obstacles previs que calgués combatre, com era el cas de la universitat escolàstica i les escoles en mans dels jesuïtes en França i l’Europa catòlica. Per això Diderot descendeix en aquest text fins als més mínims detalls: no sols desenvolupa extensament el programa docent en les diverses matèries, incloent-hi fins i tot la bibliografia més especialitzada, sinó que arriba a precisar la forma de les aules (s’inclina per l’amfiteatre), els horaris i s’interessa per qüestions d’higiene i salubritat.
De fet, la reflexió pedagògica està present en tota la seua obra. Quina altra cosa ha fet sempre Diderot sinó educar els seus conciutadans, practicar una pedagogia ciutadana? La mateixa Enciclopèdia és menys un compendi de sabers passats, a la manera de sant Isidor de Sevilla, que un programa educatiu –de llibertat d’idees i pensament, de curiositat intel·lectual, d’interès pel coneixement científic–, adreçat a un públic ampli i no sols a l’especialitzat, per molt tècniques que puguen ser de vegades les descripcions d’algunes veus. L’objectiu últim del Pla, que s’inscriu en la continuïtat del «Discurs Preliminar» de l’Enciclopèdia i de la mateixa veu «Enciclopèdia», redactats ambdós per Diderot, queda condensat en el preàmbul de l’obra, en dues idees centrals que orienten tot el text. La primera, que encapçala el llibre, és un elogi de la instrucció: «Instruir una nació és civilitzar-la; sufocar-hi els coneixements és tornar-la a l’estat primitiu de barbàrie». El missatge està clar: el primer pas cap a l’alliberament de l’home és la instrucció; la condició necessària de la llibertat és el coneixement. La segona és la supressió de les barreres socials, de la discriminació en raó del naixement: la universitat, com l’educació en general, ha d’estar oberta indistintament «a tots els fills de la nació». Rebutjar els desheretats representaria «condemnar a la ignorància les classes subalternes». La qual cosa no sols va en detriment de la seua instrucció, de la seua «civilització», sinó també de tota la societat en general: «Com que la relació del nombre de les cabanyes i dels altres edificis particulars, respecte al dels palaus, és de deu mil a un, podem apostar un contra deu mil que el geni, els talents i la virtut és més probable que isquen d’una cabanya que no d’un palau». Com a fill d’un colteller, Diderot sabia bé de què parlava. També sabia que l’únic que podia sostenir un sistema educatiu públic i obert a tots era l’Estat, a qui encarregava el reclutament dels mestres –la forma de selecció del professorat, a través de concursos i d’una avaluació permanent– i la seua retribució, inclosa la jubilació. Un programa d’educació pública i col·lectiva, finançada per l’Estat, que se situava en l’extrem oposat a l’educació particular proposada per Rousseau en l’Emili; de fet, ni tan sols el cita. Amb tot, Diderot no pensa a abolir les classes socials, tan sols proposa eliminar les barreres que impedeixen l’accés a l’educació als més pobres i substituir una jerarquia social basada en la sang, en el naixement, per una altra basada en el geni, en la capacitat personal. Els il·lustrats no són uns revolucionaris socials i el seu món continua poblat de criats i jornalers. Els coneixements s’adapten així al lloc que cadascú ocupa en aquesta vida: «el criat o el jornaler en necessiten menys que el manufacturer, el manufacturer menys que el comerciant, el comerciant menys que el militar, el militar menys que el magistrat o l’eclesiàstic menys que l’home públic». Curiosa jerarquia que, tret de posar al capdamunt els filòsofs i els polítics, deixava intacta la resta de la piràmide social, amb la noblesa i la clerecia per sobre del tercer estat.
Una tercera idea força, també molt cara als il·lustrats, seria la seua universalitat. Diderot no escriu per a Rússia, encara que l’encàrrec li vinga de Caterina. Almenys no escriu solament per a Rússia. Coneix massa bé les dificultats d’implantar un projecte semblant en el país dels tsars. Escriu pensant més aviat en la mateixa França, en tot Europa, en la humanitat en general, la d’ara i la de sempre: «El seu fi serà el mateix en qualsevol segle: fer homes virtuosos i il·lustrats». Tampoc no es tracta d’un ideal utòpic, ni tan sols a Rússia, on el despotisme il·lustrat de Caterina pot ajudar a fer-lo viable. A tot arreu, d’altra banda, les Llums van guanyant la batalla contra la foscor, contra la ignorància i el fanatisme. A França, el parlament de París havia suprimit la Companyia de Jesús el 1762, i el 1773 era el papa mateix qui dissolia l’orde, contribuint així a obrir un gran espai de llibertat a tot Europa, en emancipar l’educació i el pensament en general del control dels religiosos.
D’alguna manera, tot això sura en l’assaig de Diderot. En la consciència d’escriure un text nou, sense precedents, i en la novetat també