La Ciutat del Sol. Tommaso Campanella
d’entendre, doncs, que, fracassada la revolta, Campanella degué depurar la concepció de la seua república, tot donant-li un caràcter més universal.
El Castel Nuovo, d’altra banda, potser va inspirar una part de l’arquitectura de La Ciutat del Sol. La Sala dei Baroni, construïda en temps d’Alfons el Magnànim pel mallorquí Guillem Sagrera en gòtic català (amb altres precedents com el de la capella del Sant Calze de la catedral de València), té una volta octogonal circuïda per una galeria amb finestres i coronada per un llanternó; abans de l’incendi de 1919, contenia representacions d’àngels i profetes amb filacteris; de les parets hi penjaven tapissos amb escenes bíbliques. Tot això recorda la descripció del temple dels solars (cf. La Ciutat del Sol, pp. 33-34).
* * *
És dubtós si Campanella es va basar en algun autor determinat per a posar la seua ciutat utòpica sota l’advocació del Sol. Ara, el significat que dóna al Sol és palès: els solars «el serveixen només a ell [Déu] sota l’ensenya del Sol, que és l’ensenya i la faç de Déu, de qui ve la llum i la calor i tota altra cosa» (La Ciutat del Sol, p. 73).
Tampoc no és fàcil determinar tots els autors que van servir de font per a la descripció i l’organització global de la Ciutat del Sol: molts elements deriven de les exigències i convencions del gènere utòpic (societat aïllada, autònoma i virtuosa). Interessa considerar ací Plató, Iambul, Llucià i More.
Plató, en el Crícias, descriu l’Atlàntida. És una illa de difícil accés. La capital es troba al centre, en un turó; a l’acròpoli s’alça el temple de Posidó, voltat d’estàtues de déus i herois. Governen l’illa els descendents de Posidó. Els habitants viuen en una prosperitat sòbria; tenen una forta organització militar. Aquesta societat es va degradar per la pèrdua de l’element diví a causa de la unió amb mortals. Però la principal aportació de Plató a la utopia és la República. Els «guardians» tenen els béns en comú, s’eduquen i fan totes les activitats en comú, sense distinció de sexes. L’estat vetla per la puresa de la raça seleccionant les parelles; els fills pertanyen a la comunitat.
Del viatge a les Illes del Sol de Iambul, un autor grec del s. III aC, se’n conserva un resum en Diodor (Biblioteca 2. 55-60). En aquestes illes exuberants de l’equador, els solars, una raça a part, fan una vida sana que es prolonga fins al cent cinquanta anys. Formen petites comunitats patriarcals; tenen les dones i els fills en comú. Estudien especialment l’astrologia; tenen escriptura pròpia. Adoren la Natura i els astres, sobretot el Sol.
Plini (Història natural 6. 81-91) mescla notícies fidedignes i fabuloses sobre Tapròbana (Sri Lanka). Els nadius disposen de riqueses, però són austers; arriben a una edat mitjana de cent anys. No tenen esclaus. Elegeixen com a rei un ancià sense fills i trenta consellers.
La Història veritable de Llucià és una pura fantasia volgudament extravagant i una sàtira contra els escriptors de viatges fabulosos.
En la Utopia de Thomas More, Hitlodeu, un excompany d’Amerigo Vespucci, narra el seu viatge a una illa de les mars del sud, Utopia. La capital s’estén en un pendent, vora un riu; els carrers i els edificis són amplis, amb jardins. Hi treballa tothom, amb poca fatiga (sis hores diàries), i l’oci es dedica a l’estudi i a distraccions honestes. No hi existeix l’esclavitud sinó com a càstig. La propietat és comuna; tothom contribueix segons les seues capacitats i rep segons les seues necessitats. No hi circula moneda; s’hi menyspreen les matèries precioses. Els utopians viuen en un hedonisme moderat; vesteixen robes senzilles; mengen en comunitat amb acompanyament de lectures i música. Es procuren atencions als malalts, però els incurables són invitats a un suïcidi dolç. La base social és la família patriarcal i puritana, amb matrimoni monogàmic i penes greus per a l’adulteri. Les mares alleten els fills, que després, tant mascles com femelles, van a l’escola pública. Els illencs han arribat a un alt nivell de ciència i tècnica; tenen escriptura pròpia; cultiven l’astronomia, però rebutgen l’astrologia. El sistema polític és representatiu, amb càrrecs polítics anuals, excepte el de príncep, que és vitalici, i amb assemblees del poble i federals. Detesten la guerra, que no emprenen sinó en defensa pròpia; hi empren mercenaris i, en darrer cas, hi participen ells, homes i dones; és lícit enganyar i corrompre l’enemic; no es fan honors militars. A Utopia hi ha llibertat religiosa: només els fanàtics són perseguits; la majoria creu en un sol Déu, en la immortalitat de l’ànima, en la providència i en els premis i càstigs d’ultratomba. Tenen pocs sacerdots, incloses algunes dones, que fan de guia moral i atenen els simples ritus públics.
Campanella tenia presents aquests autors de manera diversa. Rebutja Llucià, un racionalista mordaç que tant complaïa els humanistes. Trobava en Plini la versemblança d’una autoritat antiga. Pogué tenir accés, en grec i en italià, al report de Iambul. Però les línies principals de la utopia campanelliana deriven de Plató i de More, amb concordances i discordances complexes.
Darrere de La Ciutat del Sol, a més dels utopistes, hi ha un abundós cabal d’autors i doctrines: clàssics grecs i llatins, la Bíblia, pares de l’Església, escolàstics, heterodoxos, científics, filòsofs i historiadors contemporanis. Afloren al llarg del diàleg i obtenen una presència pesant en la Qüestió quarta.
La Ciutat del Sol té forma d’un diàleg entre un genovès, antic pilot de Colom, i un hospitaler: el primer fa un report de la seua estada a la Ciutat del Sol, a Tapròbana; el segon hi intervé molt poc.
L’urbanisme de la ciutat és defensiu, simbòlic i pedagògic: sobre un turó, set cercles (tants com planetes en el sistema ptolemaic) de fortes muralles i edificis; hi ha quatre portes, una a cada punt cardinal. Al centre, un temple, lloc de culte i seu dels sacerdots-científics; a les muralles, descrites de dins a fora, s’ha fet, amb pintures i breus explicacions, un compendi de les ciències (vegeu l’esquema, p. 28).
Ocupa el poder suprem el Sol o el Metafísic, un príncep-sacerdot, el més savi; és auxiliat per tres prínceps: Pon (Potència), cap militar; Sin (Sapiència), cap de les ciències; i Mor (Amor), cap de la procreació i de l’educació. Representen la unitat i la trinitat. De cada príncep depenen tríades d’oficials. El paper de l’assemblea popular és secundari: proposa, però no decideix. Els prínceps cedeixen el seu lloc si hi ha algú més savi que ells.
Hi ha poques lleis. La justícia és exemplar. Els crims més greus es castiguen durament, fins amb la mort, però convencent de la culpa el reu.
Principi fonamental és la possessió comuna dels béns, perquè la propietat privada origina privilegis i corrupció de l’individu i de la família. La igualtat engendra germanor.
La igualtat comporta la supressió de la família, o siga, la comunitat de dones. La procreació és un afer d’estat, amb normes molt estrictes: els mestres seleccionen les parelles, que s’uneixen en el moment indicat pels astròlegs i amb un ritual precís. Hi ha algunes concessions a la debilitat de la carn i a les inclinacions sentimentals. Als dos anys, les mares lliuren els fills als mestres, que els eduquen alternant la teoria i la pràctica, l’exercici intel·lectual i el físic.
Fins els oficis més humils són honorables. El treball és obligatori, però ben repartit: amb quatre hores diàries n’hi ha prou. L’oci s’ocupa en activitats instructives. Tothom ha de conèixer la milícia, l’arquitectura i la ramaderia. S’ha arribat a un alt nivell científic i tècnic.
Les dones estan en condicions igualitàries; se’ls reserven les feines menys fatigoses i menys perilloses. Poden dedicar-se també a les belles arts, però, almenys implícitament, no tenen accés als càrrecs importants.
Els solars segueixen una dieta sana; mengen en sales col·lectives, amb acompanyament de lectures i música. Eviten la majoria de les malalties amb higiene i exercici; empren remeis naturistes. Vesteixen una mena d’uniformes còmodes. Arriben fins als cent se-tanta anys d’edat. Practiquen la incineració.
Es mantenen apartats de la resta del món. Són hospitalaris i mantenen tractes comercials amb els estrangers per les mercaderies necessàries. Gràcies a la navegació, coneixen