Diccionari històric del valencià col·loquial. Joaquim Martí Mestre
una gallina? / De les que ella en dot dugué”» (Ros, ap. Torres Navarrete, 1995: 65). Acc. NR. Metàfora. L’ofensa i el disgust, concebuts com a colps morals, són comparats, doncs, a colps rebuts per fer mal físicament (batussar).
batxiller -era m. i f. ‘impertinent, entremetedor; setciències, saberut’. «–Señor, per a matar rates / suc de faba y albercoc. / –No em sigues tan bachiller, / fes lo que et mane» (Mulet, 260), «Quant va que hi a bachiller / que, al eure els capsers en carro, / dirà: “tots tenen catarro”» (Caxeros, 1759), «–Simenterio, no fosar. / –Batxillera, és lo mateix. / –No ho entenen» (Vives, 1877a: 11). 1a doc. Metàfora. Figura en Pomares (1997: 48) i en Navarro (1993: 78). També ‘niño muy espabilado’ (Llorens, 1983: 34). En castellà es troba ja en Juan de Valdés (1535), el qual aporta dades interessants sobre l’origen d’aquesta significació (cf. DECat, I, 736).
batxilleria f. ‘indiscreció, tafaneria, impertinència, acció pròpia d’un batxiller’. «Siñora Rechènsia, alerta!, / que la meua profesia, / com pot ser bachilleria, / també pot ser cosa serta» (El Mole, 1840-41: I, 139), «Asò (...) gosí jo a respondre-li (...), per la batxilleria de poder saber aquella nova» (Cebrian, 1889: 201). 1a doc. respecte al DCVB.
batzolada f. ‘ximpleria, beneiteria’. «hòmens doctes / son numen emplearen; / era atre temps, que ara / sols oïm batsolades» (Valencia por su monarca, 1802: 14). Mot NR. Segurament derivat de batzoles.
batzoles 1 adj. i m. ‘inconstant, inestable, voluble’. «–Y si tots los dies manares una mateixa cosa (...), diries que el teu gobern era batsoles, tan pronte baix, tan pronte dalt; hui sí, demà no? –No siñor, diria que el meu gobern era ferm, perquè sempre dia una cosa. Això atre seria si ara hu manara així, y dempués hu manara aixà» (El Mole, 1837: I, 70). 2 adj. i m. ‘ximple, beneit’. «Vosté veu, sàbio batsoles?» (Escalante, II, 259), «Yo, fet un batsoles, tot ho aguantava» (Cebrian, 1889: 206). Accs. NR al DECat ni al DIEC i ND al DCVB. En el primer exemple de 2 s’usa burlescament, amb ironia i sarcasme, marcant el contrast entre dos mots en principi contraposats (savi / ximple, batzoles). En el DCVB (II, 386): batzoles ‘beneitó, curt d’enteniment o de voluntat’, al Maestrat i a Castelló; en Esc. batsoles ‘persona bonachona’. Per a Alcover i Moll (DCVB), «sembla variant de betzol amb contaminació de batzoles». En efecte, l’aplicació metafòrica de batzoles ‘matraca’ a una persona o institució inconstant, voluble, probablement està afavorida per les característiques d’aquest instrument, format per una estructura trontollant, mòbil i aparentment poc ferma. Cf. anar com unes batzoles ‘estar mal construït o insuficientment unit de les seues parts, de manera que no té fixesa ni solidesa’ (DCVB, II, 386). El pas d’ací a ‘beneitó, curt d’enteniment’ no seria tampoc estrany. Una persona, inestable, insegura, sense voluntat, és vista sovint com a ximple. En castellà col·loquial també es diu matraco, -ca a una ‘persona rústica, ignorante’ (Sanmartín, 1998a: 551).
baül / baület 1 m. ‘ventre’. «qui buida el seu armari / del vent que té per lo cul / allauchera son baül / pel forat del tafanari» (Tractat del pet, 44), «convé petar-se / descarregant el baül» (ibid., 56), «Ma com suquen els forasters! / A unflar-se van (...). / Masa s’omplin els baülets. / (...) Pancha s’omplin» (Liern, 1868: 19). Acc. NR al DECat ni al DIEC i ND. Metàfora que al·ludeix al volum i a la condició de recipient del bagul. Cf. «Gros te fas com un baül» (Llombart, 1877: 5). 2 m. ‘cos humà’. «perquè és vosté molt graciós / i té en aqueixe baül / de gràcies, dos mil barcelles, / de donaires, mil almuts» (Morlà, 47). Acc. NR. Metàfora cosificadora motivada per la idea de ‘recipient’.
bava 1 m. i f. ‘persona jove, inexperta; mocós’. «Vosté em voldrà argüir que a la Mare de Déu li dien Juana; poro vol que li diga? Que lo mateix me les urdiran a mi que als nanos. Encara que só una bava, sé molt bé a on, com y de quina manera es mata el peix» (Rondalla, 25), «A un home de cachasa, / de esperiènsia y tesó, / llibertat... bé (...), / però a uns baves com nosatros (...), / que si nos deixaren solts, / faríem mals a muntó, / portes, reixes, forrellats» (Un pillo, 19), «Y encara em diu, el so baba, que parlaria en Roc a soles...» (Colom, 1918: 11). En el tercer exemple, amb un matís clarament despectiu, aplicat al pretendent de la filla. Figura en Esc. Cal descartar la interpretació del DCVB (II, 390). Metàfora. 2 f. ‘semen’. «Jo a la dona despertava, / buscant-li a pressa la col, / al vore que al caragol / li anava caent la bava» (Bernat i Baldoví, 1845a: 17). Accs. NR. En Pomares (1997: 48); també en castellà (Sanmartín, 1998a: 67); en terres aragoneses babada ‘semen’ (Andolz, 1977: 28). Metàfora fonamentada en la semblança de textura entre ambdues substàncies. En un poema eròtic català del segle XVII s’aplica a la secreció sexual femenina (Rossich, 1985: 5).
bavós -osa adj. ‘jove inexpert’. «Això era al prinsipi, / quant yo era encara un babós» (Un pillo, 25), «M’angañat lo catso / del babós!» (Lladró, 1858c: 26). Acc. NR al DECat ni al DIEC i ND. En Esc., EscLl. i MGad. Metàfora degradant i infantilitzadora. La secreció involuntària de bava és pròpia de nadons i infants petits. Com diu Coromines (DCECH, I, 443), en baba hi ha una connexió entre les idees de ‘niciesa’ i d’‘infantilisme’. En llatí vulgar babosus ‘bobo’, babiger ‘necio’.
bea f. ‘pesseta’. «una peseta, bea» (Casanova, Martínez, 1995: 203), en el llenguatge dels pillos valencians del segle XIX. Mot NR. Apòcope de beata id. Els escurçaments formals són un recurs usat sovint en l’argot.
beata f. ‘pesseta’. «Tot són plaers y glòries, / flocs y brabates, / mentres en lo bolsillo / sonen beates» (Coloqui entre Nicàsio y Chuana, 4). Acc. NR al DECat ni al DIEC i ND. També en castellà (Besses, 1905; Pastor y Molina, 1908: 53; León, 1996: 43; Sanmartín, 1998a: 91; Carbonell Basset, 2000: 55), i en aragonés (Andolz, 1977: 35). Metàfora. Sanmartín creu que pot procedir de l’associació dels diners amb la bondat i la felicitat. En canvi, Pardo Asso (1938: 53) l’atribueix al fet que abans una pesseta era «la caridad de una misa».
bec1 1 m. ‘boca’. «puix a l’istant / que obris la boca, / com troç de coca / que t’ompli el bec, / de un bell en sech, / ous que u te diu...» (Troços, 185). Acc. NR al DECat ni al DIEC. També en l’argot francés: bec ‘bouche’ (Colin, Mével, 1990: 46). Metàfora animalitzadora amb connotacions degradants. 2 m. ‘anus’. «Per això chics y chiquetes / quan se posen a petar, / nos pareix oir tocar / algun consert de flautetes, / y és que encara les piuletes / molt tendre tenen lo bech. / (...) Luego que el bech s’endurix / y se’ls aumenta la pancha, / ja dóna més vent la manja / y més forta la veu ix» (Tractat del pet, 82), «El susto y la bufalaga / a mi començà també / a remenejar-me el ventre (...) / No encontrant per ningun modo / en què poder fer los fets (...), / li dia a Esteve: “Ea! amic, / aprofitem el cuiret. / Si has portat mel de romero, / omplirem mel de forment”. / I, obrint-li tot quant poguí, / la boca [del cuiret] li apliquí al bec / d’Esteve. I ell descarregà, / fill de la puta!, un masclet / que féu retronar la celda» (Martí, 1996: 247). Acc. NR. A partir de la significació anterior, passa a aplicarse jocosament per associació metafòrica a l’anus. 3 del bec groc loc. ‘babau, ximple; ingenu’. «Aquesta fadrina / pareix del bec groch, / y ans que se la pape / aqueste arriot, / (...) yo só primer» (Mulet, 176). Loc. NR al DECat ni al DIEC i ND. Cf. ésser del bec groc, o tenir el groc del bec, o no haver-li caigut el groc del bec ‘ésser molt innocent o mancat d’experiència’, a Barcelona (DCVB, II, 401). 4 del bec moll loc. ‘babau, ximple, bleda; ingenu, persona fàcil d’enganyar’. «ni los turchs són en fi tan del bech moll» (Ortí