El llibre blau de Nebo. Manon Steffan Ros
digui d’entrada, no fos cas que després us decebés: no sé què va passar exactament.
En Siôn era a l’escola i jo a la feina. Treballava en una perruqueria del poble, on solia tallar els cabells a senyores grans i nens petits. Les dones joves i les de mitjana edat baixaven a les perruqueries de Caernarfon. I jo estava contenta, perquè les perruqueries de categoria no em fan el pes i a més la Gaynor, la propietària, em deixava plegar quan arribava l’hora d’anar a buscar en Siôn a l’escola. De vegades, si la perruqueria estava molt concorreguda, hi tornàvem sortint de l’escola i en Siôn s’asseia en una de les cadires on rentàvem els cabells de les clientes i xerrava educadament amb les senyores. Sabia molt bé com aconseguir que afluixessin la bossa. I en un petit armari sota la pica, la Gaynor hi guardava patates fregides i barretes de xocolata Penguin especialment per ell.
La Gaynor era bona persona.
Quan treballàvem sempre teníem la ràdio encesa i aleshores un dia, a les notícies de la ràdio, van dir que havien bombardejat algunes de les grans ciutats dels Estats Units. I la Gaynor i jo vam aixecar el cap i ens vam mirar per sobre dels caps de les senyores. I quan vaig acabar de fer els cabells de la meva clienta, li vaig dir a la Gaynor que no em trobava gaire bé i em va deixar marxar. Ella sabia perfectament que mentia, però em coneixia prou per saber que jo no me n’aniria si no tingués cap motiu.
Vaig fer el següent.
Vaig anar caminant cap al garatge i vaig preguntar al Mei si em podia llogar una furgoneta.
Vaig anar amb la furgoneta cap al Tesco de Bangor, el poble del costat, que era més gran. El supermercat era ple de gent tan espantada com jo.
I vaig comprar grans sacs de tots els cereals i els llegums secs que tenien: cigrons, mongetes, civada, un munt d’arròs de tota mena. I també vaig comprar tots els analgèsics que se’m permetia, que no eren prous si el que volia era suïcidar-me.
Llavors vaig passar per la ferreteria, un establiment de la cadena B&Q, on vaig comprar un piló de trastos que no sabia si realment necessitava: claus i cargols, piles, dues d’aquelles llanternes que s’encenen quan se sacsegen, fundes de plàstic, una barbacoa. Dos túnels de polietilè i molts paquets de llavors. Dos pomers (era primavera). Una forca i una pala pel jardí. Verí per les rates.
De camí cap a casa, vaig passar per l’Spar per comprar barretes de xocolata Freddo pel Siôn.
Vaig tornar a casa, vaig descarregar la furgoneta i ho vaig guardar tot al garatge.
Vaig entrar a casa i vaig imprimir una pila de pàgines d’internet. Com fer una trampa de conills. Com cultivar verdura. Remeis tradicionals que es poden cultivar a l’hort. Quines plantes salvatges són comestibles. Com saber si l’aigua és potable. I llavors vaig enfilar cap al poble per tornar la furgoneta i anar a buscar en Siôn.
Vaig passar per l’Spar per comprar més analgèsics. La gent s’havia endut totes les llaunes de conserves dels prestatges, però quedaven unes pizzes barates, així que també les vaig agafar.
A la perruqueria, mentre en Siôn s’atipava de Freddos, li vaig dir a la Gaynor que vingués a viure amb nosaltres.
—Mare meva, Rowenna, exageres. Tot anirà bé, ja ho veuràs!
La Gaynor passava l’escombra i els cabells grisos de les senyores que s’havien acumulat al linòleum dibuixaven la forma de l’horitzó.
—D’acord. Però si ho necessites, vine a viure amb nosaltres.
La Gaynor es va escurar la gola, com si intentés trobar unes paraules que no li acabaven de sortir. I quan ho vam tenir tot net vam prendre un te, i llavors la perruqueria em va semblar el lloc més segur del món.
No recordo què vam dir després, però abans que en Siôn i jo ens n’anéssim, la Gaynor va dir:
—M’has cuidat molt, Rowenna.
I jo no ho vaig entendre, perquè pensava que era ella qui m’havia cuidat des que havia començat a treballar allà.
Durant uns quants dies tot va ser com sempre. En Siôn seguia anant a l’escola i jo continuava tallant cabells, i totes les coses del garatge començaven a semblar una ximpleria meva, sobretot si tenim en compte que m’havia endeutat per poder-ho comprar.
I de sobte, un matí, mentre tenyia els cabells d’una senyora, se’n va anar la llum. La ràdio es va apagar i una senyora que era a sota d’un dels assecadors va cridar:
—Però per l’amor de Déu, i ara què?!
Aquella vegada la llum no va tornar com passava sempre. Vaig haver de rentar-li els cabells a la clienta amb aigua freda i ella no parava de queixar-se que tot just s’havia recuperat d’un refredat.
—Et fa res si passo per l’escola per veure si allà també se n’ha anat la llum? —li vaig preguntar a la Gaynor.
—Mira, ja pots plegar, per avui —va contestar—. Haurem de tancar, si no torna la llum.
Els nens eren al pati, jugant, i em vaig quedar una estona mirant en Siôn. Jugava a fer l’avió i dos dels seus amics feien el mateix. Els braços estesos, com un crucifix.
Vam tornar a casa.
La llum no va tornar. Durant els primers dies ho vaig estar esperant, però llavors, no sé exactament com, en algun moment vaig saber que no tornaria. En Siôn em preguntava quan tornaria a l’escola i jo li contestava que no ho sabia.
Crec que m’he endurit.
De vegades penso en la persona que era abans. Aquella Rowenna bonica que s’arreglava i mirava sempre de somriure i de fer-ho tot tan bé com podia. El maquillatge, l’allisador i l’esmalt d’ungles. Com que havia fet règim des dels dotze anys, era prima i estava musculada, i ara sempre anava cansada i estava enfadada i preocupada. Ara començo a tenir cabells blancs i ja fa vuit anys que no em maquillo, tot i que només en tinc trenta-sis.
Siôn
Avui ha sigut un mal dia.
La mama va posar una petita trampa a l’entrada del jardí del senyor i la senyora Thorpe i he sortit a primera hora per veure si havíem atrapat alguna cosa. Fa un dia ennuvolat, però hi ha llum, i el cel sembla una manta bruta. És com si el món s’estigués ofegant, l’aire és xafogós i calent, com si s’hagués de posar a ploure. A les verdures els cal la pluja, però a mi em cal més el sol.
He anat ràpidament cap al jardí del senyor i la senyora Thorpe esperant trobar-me la trampa buida com sempre. No és el millor lloc per atrapar animals —la trampa grossa que posem al final del carrer és molt millor—, però avui hi havia alguna cosa, a la trampa petita.
Quan m’hi acostava, he vist que era una llebre, perquè tenia el pelatge marró i gris, no com els conills. I era grossa com un gat. Ha sentit el soroll dels meus passos, perquè ha començat a saltar i cargolar-se com una boja, li havia quedat atrapada la pota del darrere.
No m’agrada matar animals.
La mama diu que a ella tampoc li agrada, però que ho hem de fer perquè necessitem la carn. Ara, a ella li és igual, se li veu a la cara quan ho fa. No mostra cap emoció, té una cara glacial, freda com una llosa de pissarra. Com si a dins no hi tingués res que l’escalfés.
No m’agrada com el ganivet es fica endins. La sensació. El soroll tampoc, tot i que no estic segur si el que sento és real o si m’ho imagino. No sé si sento realment el soroll del ganivet entrant en la carn per sobre dels crits del petit animal. No sempre criden, però quan criden és molt pitjor.
Sempre em miren, mentre es moren.
Així doncs, m’he acostat a aquell animal. Portava el ganivet a la mà, que tot i que era lleuger semblava que fos molt feixuc. I és aleshores quan ho he vist.
La criatura no estava gens bé.
Era una llebre, però feia angúnia. Darrere el cap,