Del llatí al català (2ª Edició). Manuel Pérez Saldanya

PRESENTACIÓ*

      En el títol d’un article recent sobre la marca de primera persona del present d’indicatiu en català, el professor Max Wheeler es preguntava si realment es podia dir res més sobre aquest tema. La pregunta feia referència a la quantitat i a la qualitat dels estudis que, des de perspectives teòriques diferents, s’han fet sobre els morfs de primera persona. La mateixa pregunta es podria fer extensiva al conjunt de la gramàtica històrica: realment és necessària una altra obra sobre la gramàtica històrica del català? Certament, comptem amb una importantíssima tradició d’estudis sobre gramàtica històrica i molts dels canvis lingüístics produïts des del llatí al català modern estan perfectament resolts tant pel que fa a l’etimologia com pel que fa a la datació històrica dels fenòmens. No cal dir que, en molts punts, aquest llibre s’insereix plenament en aquesta tradició i es limita a fer una presentació de conjunt i una síntesi de les aportacions precedents. Juntament amb això, però, hi ha hagut un intent de reinterpretar els canvis des de perspectives i models teòrics actuals, i d’atorgar una especial atenció als factors que es troben a la base del canvi lingüístic (tendències d’organització dels paradigmes flexius, principis cognitius generals, gramaticalitzacions d’implicatures pragmàtiques, reanàlisis sintàctiques, etc.).

      Com s’indica explícitament en el títol, aquest treball se centra en la morfosintaxi verbal del català. La tria respon, en part, a motius de dedicació personal però en part també a l’especial interès que, des d’un punt de vista històric, tenen les diferents categories morfosintàctiques del verb. Notem, en primer lloc, que algunes categories verbals reflecteixen d’una manera molt clara la superposició existent entre la variació diatòpica i la diacrònica, i permeten comprovar com les variants dialectals responen sovint a una evolució històrica clarament unitària. En segon lloc, cal tenir en compte que les categories verbals són especialment susceptibles als canvis a causa de la mateixa configuració dels paradigmes verbals i de l’elevat nombre de formes que contenen. En tercer lloc, cal afegir que dins la categoria verbal existeixen construccions tan definidores del català –i tan complexes des d’un punt de vista històric– com el pretèrit perfet perifràstic. Finalment, no es pot oblidar que el verb, com a nucli lèxic i funcional de l’oració, obliga a establir múltiples connexions amb les altres parts de l’oració.

      L’estructura del llibre segueix l’ordenació habitual en els manuals de gramàtica històrica. El primer capítol es dedica al canvi morfosintàctic i se centra fonamentalment en les principals modalitats del canvi; concretament, en la morfologització de regles fonològiques (o de tendències fonètiques regulars), en l’analogia i en la gramaticalització i la reanàlisi. Tot seguit, hi ha una sèrie de capítols relacionats directament o indirecta amb el (sis)tema de present. En primer lloc, s’analitzen les conjugacions i les variacions produïdes en el radical o en l’extensió del radical; concretament, es delimita la reestructuració de les conjugacions i la forma de l’infinitiu, les al·lomorfies en la consonant final del radical i la formació d’una subclasse de verbs amb extensió velar (p. ex. dir i moldre), les al·lomorfies en la vocal del radical i els verbs incoatius. Continuant amb el tema de present, tot seguit s’estudia la categoria de persona, i especialment la marca de primera persona del present d’indicatiu, i els modes subjuntiu i imperatiu. El tema de present es clou amb l’anàlisi de l’imperfet i de les formes imperfectives no personals (gerundi i participi de present). El (sis)tema de perfet