Substantiu i adjectiu. Julio Calvo Pérez
rel="nofollow" href="#u4a3e281a-b2a7-475b-8d68-104a309a196c">1.4.0. Introducció a les translacions
1.4.1. La substantivació
1.4.1.1. Consideracions complementàries
1.4.2. L’Adjectivació
1.4.2.1. Consideracions complementàries
1.4.2.2. L’article d’adjectiu en català
1.5. Conclusions
SEGONA PART: TRACTAMENT LÈXIC DE LA CATEGORIA DEL NOM EN LES LLENGÜES INDOEUROPEES
2.1. La situació semàntica actual: dos enfocaments complementaris
2.2. Vers una nova visió del problema. Teoria dels CC.SS.
2.2.1. Estructuració lèxica del nom substantiu
2.2.2. Estructuració lèxica del adjectiu
2.2.2.1. La gradació explícita de l’adjectiu
2.2.2.2. La gradació implícita de l’adjectiu
3.0. Modificacions de l’estructura lèxica en l’espai de la integració sintàctica
3.1. Espai fònic
3.1.1. El ritme: masses creixents i llur mesura
3.1.2. Interferències de Significat/Significant
3.2. Espai morfològic
3.3. Espai semàntic
3.4. Espai sintàctic
3.4.1. Coordinació i subordinació d’adjectius
3.4.2. Adjectius complementats
3.4.3. Expansions a la dreta o adjectius complementats amb Sintagma Preposicional (S Prep.)
3.4.4. Factoritzacions
3.5. Espai pragmàtic
3.5.1. Referència
3.5.2. Enunciat i enunciació
3.5.3. Final
A mis padres
0. INTRODUCCIÓ
0.1. JUSTIFICACIÓ
En el conjunt català, dins l’àmbit de les llengües romàniques, proliferen les gramàtiques que tenen com a orgull l’estricta submissió a la Normativa. Això és bo per als escolars i els deixebles dels primers cursos de batxillerat. Per altra banda hi ha les publicacions clàssiques: els manuals de P. Fabra o d’A. Badia, els de Moll o Marvà, la Gramàtica Valenciana de M. Sanchis Guarner… De seguida hi ha els manuals d’Història de la Llengua, els diccionaris amb pretensió abastadora i fins i tot alguna temorega incursió en les novetats lingüístiques dels últims decennis. De tant en tant sorgeix algun breu estudi sobre els pronoms febles, el verb o l’article neutre. Però, curiosament, es troben a faltar monografies sobre el NOM, la primera de les categories no sols en català, sinó en totes les llengües indoeuropees i àdhuc en totes les del món. És a dir, que es tracta d’un buit, d’una mancança que cal omplir urgentment, per la gran significació del punt on es produeix: l’origen de la llengua. I aquesta és la nostra tasca.
0.2. CONTINGUT
La pretensió d’aquest treball es mou entre dos pols. D’una banda no es decanta per una recerca monogràfica —per bé que es traete d’una monografia— en el sentit que siga comprensible sols als especialistes. D’altra, tampoc no voldria ser un treball només de divulgació que sacrificat, fent honor al gran grup, comportàs una visió trivialitzada d’uns problemes lingüístics. És, doncs, una temptativa d’apropar-se a l’especialista mitjà: al professor i al deixeble. Al primer, perquè s’hi troben suggerències més que de sobra per a un aprofundiment posterior i fins i tot per a polemitzar de continent sobre el tema elegit: SUBSTANTIU I ADJECTIU en llurs relacions dialèctiques; al segon perquè en la seua exhaustivitat no oblida donar impuls als que comencen per a prosseguir la formació en alguns dels dominis de l’àmbit en què aquest treball se circumscriu.
A més a més, aquesta tasca monogràfica recolza en les recerques lingüístiques dels darrers anys, tot basant-s’hi metòdicament, però deixant lloc també a la creativitat personal. Volem dir que en el treball es vessen opinions força noves i fins i tot controvertibles, sense deixar de tenir una relació profunda, al mateix temps, amb les més depurades per l’ús o per la norma. És, al capdavall, l’ambigüitat, la duplicitat més dinàmica la que marca aquest treball, puix que dinàmic déu ser l’estudi lingüístic en la nostra comunitat de parlants.
D’altra banda cal dir quines coses no conté, a on no aplega aquesta monografia. S’hi obvien problemes històrics i evolutius la major part de les vegades; s’hi evita sempre entrar en les coses més suades en què entren les gramàtiques: no s’hi estudia la Morfologia, ni la Morfofonèmica, puix s’eludeix la formació del gènere i del nombre, els problemes de concordança superficial, etc. Tot això ja es troba en altres peces d’aquesta col·lecció. Per això no són moltes les fonts bibliogràfiques sobre la llengua catalana en què el treball se sosté, atès que el que es desitja és omplir un buit, no posar de relleu allò que tenim en excés.
Una repassada a l’índex del llibre ens aclareix tota la resta. Adjectiu i substantiu, en règim d’igualdat, sobretot, integren la categoria tradicionalment superior del NOM. Aquesta és la base de la formació lèxica de les llengües indoeuropees, que és el que s’analitza en la segona part: es tracta d’un estudi de Semàntica Lèxica amb vista a l’estructuració total del vocabulari estàndard. En la primera part es passa revista a una sèrie de problemes tradicionals com el del nom propi i se’n crea un altre paral·lel: l’adjectiu propi, la seua existència i particularitats. Més endavant s’hi tracta el tema de les relacions bipolars entre les dues categories esmentades, entés com a convivència mútua entre elles (relacions de caràcter real com l’aposició SS i AA i àdhuc A-S/S-A), com a translació d’una a l’altra (relacions virtuals de substitució A→S, S→A, és a dir, substantivació i adjectivació respectivament). Pel que fa al primer apartat s’incideix amb un matís marcadament tradicional en el tema de la posició de l’adjectiu en la frase (relacions no aposicionals), per decantar-se després per una solució que creiem coherent amb la resta del treball. El mateix podria dir-se d’altres temes del llibre on, si bé en el seu tractament no s’ultrapassa l’àmbit de la Lingüística millor coneguda en Espanya: Escola de Praga i estructuralisme europeu en general, generativisme i estructuralisme americà…, s’hi pretén sempre la cabriola final, el salt creatiu cap a allò que és la Lingüística d’avui a València: la Gramática Liminar i les seues ramificacions, però tenint molt en compte que l’obra no va dirigida a especialistes, sinó a iniciats o simplement a principiants que, amants de llur llengua voldrien conéixer-la millor. L’obra també els pot ésser accesible a ells o, almenys, aquesta és la nostra aspiració.
A l’apèndix es fan breus incursions en diversos camps lingüístics en què adjectius i substantius estàn implicats, amb el fi de donar suggeriments per a possibles treballs de recerca. Tant ací, com a la resta de l’obra, ens fem servir d’un petit corpus que, en cadascun dels casos, deuria ser radicalment augmentat. En realitat, sols es pretén d’exemplificar alguns fenòmens tot partint d’una sèrie de fitxes prèvies, ja que un aprofundiment major seria una altra cosa: probablement un treball de postgraduat.
Finalment, l’obra, llevat d’una breu incursió en l’article, necessària