L'oració simple. Carlos Hernández Sacristán
que no un element integrat en la llengua o sistema.
Hem de dir, tanmateix, que l’estudi immanent o específicament estructural dels fets de llenguatge està basat en la noció de valeur que permet de distingir entre significat i cosa referida. El significat d’un signe és una entitat intralingüística que es constitueix només quan es té present el lloc relatiu a unes altres entitats lingüístiques. La cosa referida, contràriament, és una entitat extralingüística que es troba denominada per un llenguatge, però no prò piament constituïda per aquest. La distinció, tot i això, no sempre és fàcil de traçar i resulta especialment problemàtica en el domini sintàctic, com tindrem ocasió de mostrar. Un estudi estructural de les configuracions i de les funcions sintàctiques exigeix, de tota manera, determinar-n’hi també el valeur: únicament així podrem parlar finalment dels seus significats.
Determinar el valor de les entitats lingüístiques equival sempre a construir paradigmes a partir d’aquestes entitats. L’estructuralisme ha operat així inicialment amb les unitats fonològiques, per continuar més endavant amb un tractament estructural dels morfemes (morfologia estructural) i dels lexemes (semàntica estructural). La fonologia i la morfologia tenien precedents que feien de l’estudi paradigmàtic estructural, una cosa, si hom vol, natural i esperable. En lexicologia, l’estructuralisme ens ha ofert un producte realment novell, el dels camps semàntics o els paradigmes lèxics.
Per sobre el nivell del mot, trobem el domini on més difícil es fa la determinació del valor d’unitats amb criteris paradigmàtics, ço és, a partir d’entitats o configuracions d’entitats que s’oposen in absentia. Aquesta mena de tasca no ha deixat de ser sempre una preocupació latent en l’estructuralisme centro-europeu. L’anomenada així Perspectiva Funcional de l’Oració (Cf. Daneš 1974) ha fet, sens dubte, llum sobre les relacions sintàctiques, i ha contribuït a clarificar l’estatus de les funcions oracionals. La distinció bàsica tema/rema, al voltant de la qual és possible articular funcions oracionals, d’una banda, i text, de l’altra, té fonaments semàntico-pragmàtics i obre, així, les portes a l’estudi del significat funcional. (Cf. per a una informació més àmplia sobre l’aportació de l’estructuralisme europeu a la qüestió sintàctica, Báez, 1985, Báez, 1988, Rojo, 1979).
En general, però, la preocupació bàsica d’una sintaxi estructural ha estat en principi més aviat la determinació dels nivells d’organització jeràrquica. Aquesta és, sens dubte, una tasca important que ha de realitzar-se, naturalment, abans d’abordar l’estudi del valor-significació de les relacions sintàctiques. D’igual manera que en l’estudi estructural del lèxic cal establir abans un camp semàntic o isotopía en què s’agrupen els elements sotmesos a anàlisi, cal també en sintaxi la determinació d’«estrats» a la si dels quals el valor-significació dels elements integrants siga abordable amb criteri estructural. En molts casos, tanmateix, aquesta segona tasca, que hauria necessàriament de seguir a la determinació de la jerarquia de connexions, ha estat ara no considerada ara abordada de forma puntual i incompleta.
Cal assenyalar en aquest punt que la sintaxi tesneriana (Tesnière, 1959), que ateny en els seus punts essencials la determinació d’una jerarquia de les connexions, ha tingut el mèrit de delimitar amb gran encert l’estrat sintàctic que ací ens interessa, el de les funcions oracionals. Totes aquestes funcions poden definir-se com a unitats que es troben directament regides pel verb, nucli d’una oració; totes tindrien en aquest sentit la mateixa mena de posició sintàctica. Sota la noció d’actant s’engloben ara les funcions oracionals nuclears (subjecte, objecte directe, objecte indirecte), i sota la noció de circumstant, funcions oracionals perifèriques.
És a dir, i deixant de moment al marge els circumstants, podríem parlar de l’espai funcional integrat pels noms directament regits pel verb. Aquest espai funcional pot realitzar-se com a:
| - zeroactancial | verb zerovalent | ploure |
| - monoactancial | verb monovalent | morir |
| - biactancial | verb bivalent | matar |
| - triactancial | verb trivalent | donar |
Cadascun d’aquests repartiments diferents d’un mateix espai funcional es troba associat a una peculiar semàntica verbal. És ben conegut, en efecte, que una mateixa forma verbal rep en general interpretacions semàntiques diferents d’acord amb el tipus d’entorn actancial en què s’insereix.
En el marc tesnerià es parla de processos que alteren el nombre d’actants regits per un verb (la seua valència). Aquests processos es conceben com a canvis en les relacions diatètiques verb-nom. El concepte clàssic de diàtesi (o de veu) atenia la relació lògico-semàntica que el subjecte contrau amb el predicat i caracteritzava aquesta relació com a activa, passiva o mitjana. Quan el subjecte se situa, però, al mateix nivell jeràrquic que els objectes, es modifica també per necessitat la noció de diàtesi, ja que ens obligarem, amb aquesta mena de pressupòsits, a tenir presents les relacions lògico-semàntiques que contrau el verb amb el conjunt d’actants, i no tan sols les que contrau amb un d’aquests en particular.
Tosnière parla de dos tipus generals de processos diatètics, els causatius i els recessius. La diàtesi causativa ens permet d’incrementar en un el nombre d’actants de determinada configuració. La pro-forma verbal “fer” s’utilitza com a auxiliar en aquesta mena de procés, que exemplifiquen a la perfecció els parells:
«morir» → fer morir ≈ matar «saber» → fer saber ≈ assabentar
La diàtesi recessiva, pel seu torn, rebaixa en un el nombre d’actants de determinada configuració. Un dels procediments amb què es dóna expressió a aquest procés és el de la construcció reflexa que ha estat considerada justament com a recurs que limita la transitivitat dels verbs.
El model tesnerià resulta, per descomptat, útil a l’hora d’establir relacions entre predicats. Aquesta relació no consisteix només en el fet que s’incremente o rebaixe el nombre d’actants d’un verb, en ocasions es tracta d’una simple reorganització, com ara la que s’observa entre predicats conversos del tipus:
“vendre” (x, y, z) → “comprar” (z, y, x)
on el primer actant d’un dels verbs correspon al tercer de l’altre.
En la sintaxi estructural de Tesnière no trobem, tanmateix, un estudi pròpiament dit de valors o significacions funcionals. Sembla haver-hi una identificació simple entre:
| subjecte | ≅ | lr actant |
| obj. dir. | ≅ | 2n actant |
| obj. ind. | ≅ | 3r actant |
Aquest canvi de rètol és, amb tot, enormement significatiu i revelador que les funcions oracionals es perceben des d’una particular òptica, la que ens permet de veure-hi elements d’un mateix espai funcional.
1.2. LINGÜÍSTICA AMERICANA. MODEL FILLMORIÀ
Una visió de l’itinerari cobert per l’estructuralisme americà ens mostra amb claredat el caràcter central que, de manera més o menys explícita, hi té la sintaxi. Ja en Bloomfield (1926) s’ofereix un estatus clarament definit per a les nocions d’oració i de construcció sintàctica. D’igual manera, en Bloomfield (1933) s’introdueixen elements de gran interés per a l’anàlisi sintàctica. Si la lingüística estructural europea, el naixement de la qual s’associa normalment al Curs de Lingüística General de Saussure, és fonamentalment una lingüística del mot, la lingüística americana naix i es diferencia de l’europea pel fet que assumeix com a unitat bàsica de treball l’enunciat, allò que un informant diu en un acte verbal. L’enunciat és normalment, encara que no sempre, un complex sintàctic, d’ací que aquest tipus de nivell s’haja de veure necessàriament implicat en qualsevol consideració teòrica o metodològica que realitze aquesta escola.
Un problema bàsic que