Pierre Vilar. AAVV
i estrangers); les intervencions cíviques i ciutadanes, al costat dels militants de la causa de l’Espanya republicana i la defensa de les llibertats democràtiques (i no només a Espanya); les xarxes de simpatia internacional que va saber teixir als dos costats de l’Atlàntic i en continents més allunyats, etc. Totes aquestes aproximacions haurien enriquit l’Atelier de 2004 i haurien permès (a Pierre Vilar li hauria agradat) de superar els resultats obtinguts aquí.
Abans d’acabar aquesta introducció, voldríem donar les gràcies a totes aquelles persones que, sovint des de l’anonimat, van fer possible l’Atelier de 2004 i ara la publicació d’aquesta obra. En primer lloc, la col·laboració eficaç, desinteressada i anònima de Laurent Sanchis, Christian Pierrel i Luz María Cisneros, per a l’organització concreta de la sessió del primer d’octubre de 2004, a Nanterre. La seva participació va ser decisiva per a la bona marxa de l’Atelier i el desenvolupament de la nostra tasca. El mateix hem de dir sobre la presència generosa, pacient i entusiasta de Lucie Verrière, Léonie Martin-Ramelli i Ana-Lucía Luna. Voldríem agrair també als nostres col·legues del Centre des Recherches Ibériques et Ibéro-anéricaines (CRIIA) de la Universitat París 10-Nanterre, i en particular al director Tomás Gómez, que van donar suport a la nostra empresa. El nostre agraïment es dirigeix també a Jacques Bidet, president d’Actuel Marx, i a Florence Gauthier i Jacques Guillhaumou, responsables de la secció història del IV Congrés Marx International, que van voler acollir els treballs de l’Atelier al si del seu programa d’activitats. Finalment voldríem agrair el recolzament de les editorials que han assumit l’esforç de la publicació: Syllepse a França, l’Editora da Universidade do Sagrado Coração al Brasil (EDUSC), i l’Editorial Universidad de Granada (EUG), les Publicacions de la Universitat de València (PUV) i la Universitat de Girona (UdG) per a les edicions en les llengües catalana i castellana. L’edició catalana ha comptat també amb el suport de la Generalitat de Catalunya.
Volem advertir al lector, finalment, que hem optat per mantenir al text les referències bibliogràfiques de la primera versió, francesa, d’aquest llibre. Com és lògic, aquestes referències remeten sovint a les publicacions en francès, amb les seves corresponents precisions de dates i pàgines, particularment pel que respecta als treballs de Pierre Vilar. Les recapitulacions bibliogràfiques que figuren al final del volum recullen, en cada cas, les referències de les edicions en català i en castellà.
[1] Diferents imponderables tècnics ens han impedit de poder transcriure els debats de la tarda. Demanem excuses als col·legues que van intervenir durant el curs d’aquestes discussions.
PRIMERA PART
Pierre Vilar avui
ACTUALITAT DE PIERRE VILAR, ACTUALITAT DEL MARXISME
Josep Fontana[*]
Hi ha un aspecte d’aquest col·loqui que m’agrada molt especialment, i que penso que hauria plagut també a Pierre Vilar. Em refereixo al fet que l’eix central de les intervencions hagi estat dedicat a les idees de Vilar i a la seva vigència, molt més que a evocar l’home o el mestre; a la interpretació més que a la commemoració. Hi ha un poeta de la meva terra que, es pregunta en una elegia si cal llençar el bagatge del que ens ha deixat darrera d’ell al mar, o si hem de conservar-lo pel futur, «en la nostra aventura cap a ribes més clares». Jo estic convençut que el bagatge intel·lectual de Vilar té plena vigència per a nosaltres, historiadors, i que hi ha molt en ell que ens servirà en aquesta aventura que, durant molts anys, vam fer al seu costat, però que encara està allunyat de les «ribes més clares» on voldríem haver arribat.
Resulta evident que aquesta qüestió, la validesa actual de les idees historiogràfiques de Vilar, té prou a veure amb el tema de la vigència o la crisi del marxisme, que per a Vilar era un instrument d’anàlisi que calia seguir utilitzant. Entre els papers que conservo d’ell hi ha un extens treball policopiat, escrit amb tota evidència per a un col·loqui. El seu títol és, interrogativament, «Crise du marxisme?»,[1] i comença dient: «Si defineixo el marxisme (definició que sotmeto, evidentment, a la discussió) com una teoria de la història, i la història com la ciència de les societats en moviment, hi haurà «crisi del marxisme», 1) Si, en els fets, el segle XX hagués desmentit l’essencial de les hipòtesis de Marx i dels seus continuadors; 2) Si, en els mètodes i els resultats, les ciències socials, després d’un segle, haguessin superat, convertint-les en inútils, les proposicions metodològiques de Marx. Jo sé que als dos punts hi ha alguns «sí» peremptoris. Però, fins a quin punt no són el resultat d’alineaments ideològics previs o de pedanteries insatisfetes? Convé que ens ho preguntem».
El que m’interessa més d’aquest treball és la forma en què Vilar es proposa de resoldre la qüestió de la vigència del marxisme, confrontant-lo com a teoria per a una pràctica que es proposa d’actuar sobre la realitat del món contemporani, amb les teoritzacions alternatives que s’intenta utilitzar per a la mateixa finalitat. Centra la seva atenció, com era lògic, en el cas de França, on la «crisi», diu, hauria començat en tot cas en el moment en què el marxisme «semblava el més ‘a la moda’ possible», i s’enfrontava «al pensament econòmic i filosòfic burgès, universitari. Però al seu terreny, amb el seu estil, amb el seu vocabulari». Aquesta reflexió, i la referència a Althusser que l’acompanya, li serveixen immediatament, com farà al llarg de tot el text, per denunciar la confusió als conceptes econòmics i polítics fonamentals que s’apliquen com alternativa. La insistència en aquestes qüestions, que ocupen tot el treball, fa que en arribar al final afirmi: «En començar aquesta comunicació, m’havia proposat també examinar, tot confrontant-los amb el marxisme, alguns mètodes de ‘ciències socials’ o de ‘ciències humanes’ amb els quals estic força familiaritzat», però acaba deixant aquesta tasca per a més endavant. L’aplicació a l’anàlisi de la realitat l’importa molt més que les discussions acadèmiques de mètode.
Aquest Vilar, per a qui la finalitat essencial del treball de l’historiador és la de contribuir amb les seves eines a millorar la sort dels homes, és el que jo he conegut des del primer moment, i el que segueixo considerant avui com el meu mestre, no en el sentit d’una influència rebuda en el passat en la meva formació, sinó en el d’un mestratge encara viu i present, que es defineix sobre tot per uns objectius compartits.
És clar que no sempre estàvem d’acord en les qüestions que es referien a la història. i a la historiografia. Repassant les seves cartes he pogut retrobar un refús indignat a la manera en què jo tractava la figura de Lucien Febvre, a qui sempre va reconèixer com un mestre. La forma en què jo interpretava la virada de Febvre durant l’ocupació alemanya o la crítica al fet que hagués acceptat sense reserves aquell gran frau historiogràfic que va ser Séville et l’Atlantique de Pierre Chaunu, no coincidien amb els seus records viscuts.
Fora d’aquest terreny, però, les discrepàncies eren molt escasses, perquè s’esdevenia que les converses amb ell solien tenir com tema central allò que passava al món en el present, i aquí el nostre marge d’acord era considerable. Per estrany que pugui semblar gairebé mai no parlàvem sobre temes del passat i, molt menys encara, sobre llibres o articles d’història, que em sembla que són avui els temes que preocupen per damunt de qualsevol altra cosa bona part dels meus col·legues, que han acabat tancant les finestres de l’acadèmia per aïllar-se del vent que bufa pel carrer i han optat per sobreviure en un reducte llibresc, escrivint sobretot per a la pròpia tribu i fent-ne virtut de la ignorància d’un món que, en justa contrapartida, els ignora cada cop més a ells.
He citat moltes vegades la primera lliçó que vaig rebre de Vilar, en una carta escrita el 12 de febrer de 1957. La primera cosa que m’assenyalava era la necessitat de pensar en el nostre treball com una activitat que tenia com objectiu darrer i essencial ajudar els éssers humans. La segona era un advertiment per defugir el fàcil camí d’una retòrica ben intencionada, que acabava amb aquestes paraules: «No és pas una ciència freda el que volem,