Una breu i atzarosa història de la vida. Joan Anton Català Amigó
platja. Però ara el sistema ja no estarà format només pel castell, la sorra, la platja, el sol, el vent i les onades: s’hi haurà incorporat un nen. Malgrat que, aparentment, amb la seva dedicació l’ordre de la sorra tornarà a créixer, perquè es formarà un castell, el nou sistema en conjunt (que ara inclou el nen) haurà augmentat el desordre, tal com marca l’ortodòxia termodinàmica. Aquest augment de l’entropia vindrà determinat, entre altres coses, per la despesa energètica del jove, les cèl·lules del qual consumiran nutrients per alimentar els músculs. En aquest procés metabòlic es generarà calor, i part d’aquesta calor es dissiparà a l’aire, cosa que crearà un estat clarament més desordenat que quan les seves reserves d’energia estaven contingudes dins les estructures moleculars dels sucres mentre circulaven per la sang.
Resumint, la natura, almenys tal com assenyala la comprensió que en tenim, es veu obligada a dirigir-se sempre des d’un passat cap a un futur en què l’entropia és màxima. És gràcies a aquesta mania de la natura, a la necessitat d’augmentar el desordre, el caos, que existeix un temps que sempre va endavant. Que existeix la causalitat que fa que existeixin les coses. Que fa que existim.
El petit dimoni enemic de la termodinàmica
A mitjan segle XIX, el físic escocès James Clerk Maxwell va imaginar una hipotètica manera de violar el segon principi de la termodinàmica. Ho va fer amb un experiment mental, intentant veure on el conduïa.
Imaginem una capsa dividida en dues seccions per una paret, la qual té un petit orifici que permet comunicar els dos costats del receptacle. Carreguem de gas la capsa i esperem. Segons el segon principi i l’entropia, el sistema acabarà en un perfecte equilibri, amb el gas distribuït uniformement per la caixa, i les molècules movent-se totes a la mateixa velocitat.
Però ara hi situem un petit dimoni controlant el forat. Aquest malvat personatge pren decisions en funció de les molècules de gas que li arriben. Quan es troba amb una molècula un xic més ràpida que la mitjana, la deixa passar al costat esquerre. Similarment, va deixant que les molècules més fredes, és a dir, més lentes, s’agrupin al costat dret. Al final, el sistema mostra just el contrari del comportament normal: un estat de més baixa entropia, de menys desordre. El diable hauria tombat el segon principi de la termodinàmica!
L’exercici serveix per adonar-se que ara el sistema inclou també el petit diable, i que per tant el còmput d’entropia s’ha de fer incorporant-lo a les equacions. Com que no sabem com funciona entròpicament un diable, i encara menys si és nan, podem intuir que, per tal d’acomplir la seva tasca, el malvat operari del forat haurà hagut de fer una despesa energètica, segurament per mesurar la velocitat de les molècules que se li apropen, i també per accionar el mecanisme d’obertura de l’orifici. I, per descomptat, per emmagatzemar d’alguna manera (potser a la seva memòria mil·lenària o en algun dispositiu diabòlic) el coneixement sobre les velocitats que es van acumulant a una i altra banda.
La qüestió és que aquesta despesa energètica haurà fet augmentar la temperatura del sistema (capsa, gas i diable), més que compensant la reducció d’entropia que genera ordenar les molècules del gas. Presentat d’aquesta manera, i resolt així, l’exercici mental resulta senzill. S’ha de dir, però, que han estat molts els científics que hi han reflexionat, intentant deduir quines propietats hauria de tenir el dimoniet per aconseguir violar el segon principi, o, més ben dit, què fa que a la natura no haguem observat mai aquesta violació.14
Per què?
Hem vist com el segon principi de la termodinàmica ens condueix directament al concepte de la fletxa del temps. I, al seu torn, l’existència d’una fletxa del temps comporta una deducció immediata: per força, el passat de l’univers havia de ser més ordenat que l’estat actual o que el futur. Si no fos així, el temps no avançaria, sinó que retrocediria.
En altres paraules, el Big Bang havia de ser obligadament un estat molt més ordenat, de menys entropia, que l’univers actual. És aquest fet, la diferència d’entropia entre l’univers primigeni i l’actual, el que obre el canal pel qual circula el flux del temps, com l’aigua que cau des del dipòsit superior ple cap a l’inferior, buit.
Perquè... què passarà quan el cosmos hagi assolit un estat de màxim desordre, de màxima entropia? Doncs en aquest estat final, d’equilibri perfecte, el temps deixarà d’estar condicionat a fluir en un sol sentit. En realitat, simplement deixarà de fluir, ja que no succeirà res.15 El demà passarà a ser perfectament predictible, idèntic a l’ahir. Passat i futur es fondran.16 Tot això, és clar, si el cosmos no ha trobat una forma d’augmentar sense aturador la seva entropia, sense arribar mai a un valor màxim, en un desenvolupament sense fi que permeti que el temps segueixi fluint. Aquesta qüestió, lligada a una possible (i probable, segons les dades que tenim sobre la taula) expansió eterna de l’espai, genera actualment molt debat dins la comunitat científica.
Però la pregunta clau, entre totes, és sens dubte la següent: per què el nostre univers va néixer amb una configuració tal que el feia més ordenat? No podria haver-se creat, fins i tot amb més probabilitat encara, desordenat?17 Si hagués passat això, no tindríem fletxa del temps cap endavant.
Una possible resposta ens la dona una visió antròpica de la qüestió. Segons aquest principi, ens podem espolsar de sobre la pregunta anterior contestant que ha d’haver estat així per força, simplement pel fet que existim. La nostra pròpia existència justificaria, per tant, que de totes les possibles configuracions inicials que podria haver triat la natura per construir el nostre univers hagués seleccionat precisament aquella que ha fet possible que estiguem aquí observant un univers que sempre avança en una única direcció i reflexionant sobre el perquè. O, vist d’una altra forma, en qualsevol altra configuració, que podria ser que hagués existit, simplement no hi seríem i, per tant, no estaríem observant cap univers ni reflexionant sobre res en absolut.
Per a molts, però, la visió purament antròpica és poc satisfactòria. En efecte, estaríem més confortables si fóssim capaços de trobar una explicació científica basada en lleis fonamentals, en fórmules, i no només en el sol fet de la nostra existència. Però hem d’admetre que no en tenim, de resposta.18 Hem de conformar-nos a acceptar que la natura va triar un moment zero en què regnava un estat de més ordre, amb l’energia del nostre univers concentrada en un espai molt reduït que es va començar a inflar enormement amb el procés d’expansió.
De la mateixa manera que deixem oberta la inquietant pregunta de per què havia de començar així l’univers, hem de rendir-nos, de moment, davant la que ens qüestiona per què l’entropia, el desordre, té un paper tan determinant. I, en definitiva, com és que cap de les formulacions físiques que hem construït els humans, almenys fins ara, obliga el temps a anar endavant, més que una innocent fórmula que hem batejat com a segon principi de la termodinàmica i que va començar simplement com un intent per perfeccionar la màquina de vapor.
A hores d’ara, i sempre amb la humilitat que ens hem d’imposar veient les nostres limitacions per interpretar i conèixer la natura, no tenim més remei que assumir que sense un univers perfectament dissenyat per fer créixer sense parar un concepte que hem anomenat entropia, que representa el caos, i sense un estadi inicial, un moment zero, molt més ordenat que l’actual, no tindríem fletxa del temps.
I sense fletxa del temps no hi hauria cap text a llegir, ni cap lector disponible per poder-ho fer.
LES CLAUS DE LA VIDA
› Al nostre univers el temps aparentment sempre va endavant, i a aquest