Cartografia, ideologia i poder. Rafael Company i Mateo
i que n’ha disminuït la importància. En començar el segle xx, la realitat ètnica era considerada una «prioritat» nacional: abans i després del 1914, no sols desenes de milions d’europeus eren considerats minories als seus territoris, sinó que el tema era afer d’alta diplomàcia. Al París de dopoguerra, el ministre d’Afers Exteriors britànic, Arthur James Balfour, demanava amb desesperació dades i xifres sobre la barreja ètnica del Banat (actualment dividit entre Hongria, Sèrbia i Romania), mentre la delegació hongaresa, encapçalada pel comte Albert Apponyi, explicava la seua posició davant el primer ministre Lloyd George amb un gran mapa etnogràfic. A aquelles mateixes negociacions de pau i de reordenació territorial posteriors a la Gran Guerra, el primer ministre grec Eleftherios Venizelos no s’estigué de dir que, davant l’oferta americana als búlgars de retenir un port a la Mediterrània amb l’argument que altrament Bulgària patiria econòmicament, «el principi de nacionalitat havia de tenir precedència sobre les consideracions de caràcter econòmic», per acabar de manera displicent: «Bulgària disposa d’excel·lents ports al Mar Negre». Clar que, de vegades, l’ètnia no era una arma tan poderosa; conta l’esmentada Margaret MacMillan que quan –al París del 1919– es va discutir sobre Kosovo, tot i que la major part de la població era albanesa, el territori representava quelcom més per a Sèrbia que una regió: era el territori on el 1389 havien estat derrotats pels otomans i sotmesos, doncs, a un imperi musulmà. Durant la Segona Guerra Mundial Kosovo va ser envaït per les tropes albaneses amb el suport alemany i italià, per a ser novament reclamat i absorbit per Tito dins la nova Iugoslàvia... i tots sabem com va acabar aquest afer als darrers anys del segle XX.
En efecte, algunes ferides del Tractat de Versalles i dels altres acords de la Conferència parisenca del 1919 han restat obertes durant massa anys. El fet és que, reformulant les paraules de Venizelos, avui les «consideracions de caràcter econòmic tenen precedència sobre el principi de nacionalitat»: Europa es construirà sobre xarxes, sobre ponts interregionals i transnacionals, compartint recursos econòmics i potencialitats productives. El paradigma ha canviat. I amb ell, el centre d’interès dels mapes. Tot i aquesta consideració, i com l’energia, que ni es crea ni es destrueix, sols es transforma, l’espenta etnicolingüística, cultural podríem dir, s’ha transformat al continent. Europa occidental reviu (o viu, per primera vegada des de fa segles) mapes (i moviments) que destaquen la pluralitat de la seua conformació i llancen un repte a l’estructuració d’alguns dels seus estats nació: Catalunya, Escòcia i Flandes (de vegades amb un ús poderós de la diferència lingüística, que no ètnica) afirmen la seua voluntat de protagonisme geopolític. A l’Europa oriental, el mapa ètnic sembla adormit darrere els estralls de la crisis econòmica, la mala consciència per un passat violent i la vigilància del Tribunal de l’Haia. Tot i això, Rússia no s’ha estat d’aprofitar el 1.025è aniversari de la cristianització del país per a reforçar els vincles amb Ucraïna i Bielorússia i per a parlar de la (re)constitució d’un «espai espiritual comú, d’un espai moral».
Unes consideracions preocupants a la llum de com s’ha entès tradicionalment el paper de qui, pel motiu que siga, no comparteix l’espai «espiritual» i «moral» de les societats majoritàries...
I com sempre, el futur és el passat. Nihil novum sub sole. La primavera del 2013, Google Maps va anunciar la imminent eixida d’una nova versió del seu servei cartogràfic. La novetat rau en el fet que els mapes seran generats de manera dinàmica i sobretot altament personalitzada. Sols veurem allò que volem veure o, millor dit, allò que Google Maps vol que vegem o, en el millor dels casos, pensa que nosaltres estem interessats a veure. L’empresa va fer una declaració de principis esborronadora: «En el passat, un mapa era sols un mapa. El plànol de Nova York era el mateix si buscàvem l’Empire State Building o un cafè en un carrer. ¿I si aquest mapa esdevinguera en canvi un plànol fet a propòsit per a nosaltres, capaç d’adaptar-se a la recerca d’allò que volem seguir i aquell precís moment?». Si Google Maps es refereix a un mapa que mostra allò que volem veure, que fa desaparèixer allò que fa nosa, que ens dirigeix a l’objectiu que ens (o els) mou, que elimina el que (segons l’empresa) no és rellevant, que organitza la informació sobre principis utilitaristes (per a nosaltres i sobretot per a ells), Google Maps no ha inventat res de nou. Només cal que repasse els mapes que Rafael Company ha treballat amb la minuciositat d’un artesà aplicat a les seues filigranes.
Però el problema no rau en el mapa. És així. No hi ha res a objectar: rau en la persona que pensa que el mapa és la realitat. Per això la importància d’aquest magnífic llibre que fullegeu; i per això, també, Google Maps hauria de reflexionar sobre la seua nova versió: Evgeny Morozov al suplement La Lettura del periòdic Corriere della Sera (28 de maig del 2013) advertia contra les pretensions de l’empresa de pensar per nosaltres. Teclegeu «pizza», deia, i Google Maps ens mostrarà un mapa amb els restaurants que, segons Google Maps, ens haurien d’agradar atenent a les característiques de les nostres cerques històriques i de les dades personals emmagatzemades. Al temps n’esborrarà d’altres, els invisibilitzarà –fantàstica l’equivalència temàtica d’allò que l’escriptor polonès Andrzej Stasiuk denomina els països «inevidents». Sense espai per a la improvisació, la descoberta o el caos creatiu, sense espai per al desordre, la novetat imprevista, la complicitat amb un altre, la discussió, la cooperació. Quan Daniel Graf, director de Google Maps, diu: «If you look at a map and if I look at a map, should it always be the same for you and me? I’m not sure about that because I go to different places than you do». En altres paraules, mapes que en realitat no mostren la mateixa ciutat, sinó una ciutat particular fins a l’extrema radicalitat, la individual. Se’ns dibuixa d’aquesta manera una dimensió cartogràfica única i intransferible en la que resulta impossible compartir res. Perquè res ens és comú en el mapa (esfera de les dades), perquè no hi reconeixem res junts (esfera dels actes) i perquè no ens reconeixem junts en el mapa (esfera de la comunitat). Esferes independents, boles de billar en trajectòria de col·lisió...
Google Maps 2013 o Europa 1914?
JOSEP VICENT BOIRA
10 de setembre del 2013
PRESENTACIÓ De València a Milà: l’interés pels pobles, l’interés pels mapes
E, allora, basta che apriate a una tavola qualunque, e che cominciate a leggere, e sarà subito come se aveste davanti un libro, un libro che vi porta attraverso il mondo come attraverso un’immensa peripezia; e più presto che si viaggiaste sul tappeto incantato del ladro di Bagdad.
GIRAMONDO (1927: 1052b)
16 de novembre del 1922: mig mes i escaig després de la Marxa sobre Roma i de l’entrega del poder a Benito Mussolini per part del rei Víctor Manuel III, el nou responsable del govern es dirigia a la Cambra dels Diputats d’Itàlia a presentar-hi els nous ministres. L’actitud de desconfiança del dirigent del Partito Nazionale Fascista envers una institució que comptava, encara, amb minoria de feixistes explicaria «la durezza del linguaggio» (Scotti, 1984: 102):
Mi sono rifiutato di stravincere, e potevo stravincere. Mi sono imposto dei limiti. Mi sono detto che la migliore saggezza è quella che non ti abbandona dopo la vittoria. Con trecentomila giovani armati di tutto punto, decisi a tutto e quasi misticamente pronti ad un mio ordine, io potevo castigare tutti coloro che hanno diffamato e tentato di infangare il Fascismo.
Potevo fare di quest’aula sorda e grigia un bivacco di manipoli; potevo sprangare il Parlamento e costituire un Governo esclusivamente di fascisti. Potevo: ma non ho, almeno in questo primo tempo, voluto (Mussolini, 1922a: 8).1
Tot un reguitzell d’amenaces i fanfarronades, emparades en la força bruta dels camicie nere i constitutives d’un dels fragments més difosos del conegut com a «Discorso del bivacco». Però aquestes paraules intimidatòries no van ser repetides el mateix dia en el Senat, institució que –en flagrant contradicció amb anteriors pronunciaments mussolinians– rebé del dictador in pectore afalagadores garanties (Scotti, 1984: 102-103;