Veure dins els versos. Salvador Ortells Miralles

      1.

       Joan Fuster en les dècades de 1940 i 1950

      Hi ha escriptors sobre els quals el context ha exercit una influència determinant en la seua obra. Aquest és el cas de Fuster, que inicià la seua carrera literària immediatament després de la guerra d’Espanya, en l’ambient repressiu de la Dictadura franquista. Per aquest motiu, l’anàlisi contextual constitueix un element d’estudi central de la seua poesia, atès que permet copsar la singularitat del jove poeta que s’obrí pas en unes circumstàncies tan descoratjadores com les de la societat valenciana de postguerra, i en un entorn que no presagiava cap vocació literària. De fet, les famílies paterna i materna de Fuster provenien d’un món catòlic i rural. Només son pare trencà la tradició agrícola en dedicar-se a l’ofici d’imatger, que simultaniejava amb el de professor de dibuix al Col·legi Politècnic de Sueca, el mateix centre on Fuster estudià el Batxillerat abans de cursar Dret a la Universitat de València. Foren uns anys difícils, marcats per la guerra que esclatà quan era un adolescent. En canvi, la postguerra fou l’etapa de més porositat intel·lectual i d’afany de lectures, amb la dificultat afegida de l’accés als llibres, que eren de procedència clandestina o facilitats per amics amb més possibilitats econòmiques. Per raons familiars, però també pel seu tarannà més aviat sedentari, Fuster decidí quedar-se a viure a Sueca. És en aquest sentit que sorgí d’ell mateix, d’una constant inquietud personal, d’una reflexió íntima i d’una gran perplexitat davant la situació del País Valencià. Josep Pla ho tenia present quan es referí a la seua irrupció insòlita en l’esquifit món de les lletres valencianes:

      En els anys de què parlo –els immediatament posteriors a la nostra guerra– el panorama era especialment difícil. De vegades han dit a Fuster, en els elogis formularis que li han adreçat en alguna ocasió solemne, que el seu cas era un «miracle». Ho és, acceptant la paraula, el seu cas personal i el de tots els escriptors –mitja dotzena, hélas!– valencians en català, de la postguerra. Ha estat un miracle en tant que semblava una cosa imprevisible. Però no ha estat un fet instantani ni fulgurant, sinó resultat d’una penosa evolució que podria haver estat molt distinta. (Pla 2010: 368-369)

      D’altra banda, el professor Josep Iborra, un dels testimonis privilegiats de l’evolució literària i personal de Fuster, coincideix amb la valoració de Pla, malgrat defugir-ne el terme «miracle»:¹

      El «fenomen» Fuster es produeix en un país –el País Valencià– que, si més no, des del segle XVIII, ha esdevingut una pura «província» ensopida i sense defenses, mancada d’intellectuals capaços de mantenir-hi almenys un discret nivell literari, artístic i polític. Els seus homes, si arribaven a destacar, en un qualsevol d’aquests aspectes, ho aconseguien «fora», fora del seu país. Els pocs noms culturalment més rellevants –un Azorín, un Sorolla, un Blasco Ibáñez, per citar-ne alguns de més famosos– van emigrar més o menys aviat de la seua terra i a penes van mantenir cap vincle –sentimentalismes i vacances a banda– amb el seu país. S’incorporaren no sols a la cultura castellana sinó que, de més a més, no la van fer en i de cara a la seua societat, que preferiren abandonar. Una societat que restà així, òrfena, sense l’estímul i el magisteri d’uns intellectuals, d’uns polítics i d’uns artistes «seus» que poguessen mantenir-hi un saludable dinamisme moral i material.

      [...] Joan Fuster, però, representa una excepcional rectificació d’aquesta miserable inèrcia de la nostra història i una brillant refutació del tòpic que la consagrava: Fuster es queda al seu país i, més concretament, al seu poble, Sueca. S’hi queda, hi escriu, i contra el pronòstic provincià, «triomfa» «dins», i també «fora». (Iborra 1982: 9-10)

      Tant Pla com Iborra quedaren sorpresos davant l’aparició brillant del jove intel·lectual al País Valencià de postguerra. No foren, però, els únics. Fins i tot Fuster no sabia ben bé com explicar l’origen de la seua vocació literària. Així ho reconeixia, a finals dels anys cinquanta, en el text autobiogràfic adjunt a la sol·licitud d’una beca d’estudis a l’estranger subvencionada per la Fundació March:²

      Crec que vaig començar com sol fer-ho gairebé tothom en aquest país: escrivint versos. Això devia ser poc després que acabés la guerra, quan avançava pel meu batxiller tranquil i mesocràtic. No vaig ser, per tant, massa precoç. Nascut el 1922, devia tenir llavors divuit o dinou anys. Els poemes que vaig escriure en aquella època s’han perdut: he tingut molta cura que fos així. Però allò que, al capdavall, compta és que ja em vaig prendre seriosament la literatura. I la veritat és que no sé explicar-me com ni per què. Perquè ni la meua família ni el meu ambient m’hi convidaven. Mon pare era –és– un simple artesà, carlí per més detalls, i tota la seua biblioteca es limitava a una edició popular, la de Maucci, de la Divina Comedia, dos volums gruixuts de Donoso Cortés i dos més de discursos parlamentaris de Vázquez Mella: no sóc capaç de reconèixer en aquestes lectures l’origen de la meua vocació, ho confesse. D’altra banda, Sueca, el poble on vaig nàixer i on he viscut fins avui, és un poble absolutament rural, i la seua gent, poc aficionada a altres problemes que no siguen els de les seues collites –inclinació que no els censure, per descomptat. (Fuster 2006a: 19)

      Així, doncs, per a esbrinar com fou possible un escriptor de la dimensió de Fuster en una societat tan erma culturalment, cal tenir present el marc polític internacional derivat de la Segona Guerra Mundial i de l’imperialisme franquista regnant a l’Estat espanyol, però sobretot la realitat del País Valencià de la segona meitat dels anys quaranta i la primera dels cinquanta, que és quan escriví la major part de la seua poesia.

1. LA LITERATURA CATALANA DE POSTGUERRA AL PAÍS VALENCIÀ: UNA LITERATURA SOTA MÍNIMS

      Encara que Fuster adverteix que el concepte «postguerra» és «ambigu com a designació òbvia i automàtica d’un “període” conceptualment vàlid a nivell d’“història”, sigui literària o no» (1977: 435), continua vigent per a definir el període comprès des de la victòria de les tropes franquistes fins als últims dies del règim dictatorial. Un període que significà un assolament sense precedents de la llengua i cultura catalanes i un intent d’homogeneïtzació de la diversitat lingüística del territori espanyol. Al País Valencià, s’aturaren els tímids intents de redreçament lingüístic dels anys republicans, s’hi desmantellaren les agrupacions culturals valencianistes i els intel·lectuals no afins al règim foren represaliats. Fou un atac frontal, calculat i sense treva a la llengua catalana, que representava un matís diferencial incòmode per al nou règim. A partir de 1939, la repressió franquista, amb el suport d’una maquinària propagandística que treballava a destall, dugué a terme una imposició absoluta del castellà arreu de l’Estat espanyol. Sols es permeté el funcionament d’agrupacions culturals que no qüestionaven l’ideari del nacionalisme espanyolista, i no es toleraven manifestacions valencianistes sense que «hi hagués un motiu de desvirtuació i de manipulació de la nostra cultura» (Ballester 2006: 33). Un exemple d’aquesta permissivitat aparent fou la represa de Lo Rat Penat, institució gens reivindicativa en matèria nacionalista que mai no anà més enllà de la programació d’activitats folklòriques inofensives. Ara bé, malgrat l’afany repressor del règim franquista, Josep Iborra assenyala que, en general, la guerra d’Espanya no representà una ruptura en el desenvolupament cultural valencià, ja que el plantejament ideològic del valencianisme a penes es modificà respecte als anys anteriors al conflicte bèl·lic:

      Des que va nàixer, des de la Renaixença, el valencianisme s’ha caracteritzat per un conjunt de limitacions, ben conegudes: bilingüisme, però reservant el valencià per als versos i les manifestacions populars; regionalisme lingüístic