Matèria. Mercè Rius i Santamaria

       Preàmbul

      Es diu, com una mena d’evidència, que la nostra societat és materialista. Fals. Si el sufix -isme significa estima o aprovació de la cosa designada per l’arrel del mot, aleshores, som ben lluny del materialisme. Costa molt d’estimar la matèria allà on les coses duren un temps infinitament més curt que la vida del seus posseïdors. Em refereixo no només al fet que els invasius aparells informàtics estan llestos, de Nadal a Sant Esteve, per a la brossa de productes contaminants, sinó a la generalitzada fabricació d’objectes amb vista a llur immediat consum. Em refereixo també al motiu d’avergonyiment que, a hores d’ara, suposa la vellesa corporal, de tal manera que homes i dones, resistint-se a envellir, castiguen el físic en el quiròfan tantes vegades com calgui. I encara menys se’n pot dir materialista d’una societat que –equànime davant la pell i el metall– espera amb candeletes la substitució de les persones per robots que tinguin cura dels qui no es valen per ells mateixos... En fi, davant d’una tal petició de principi (que ens equivoquem en titllar de materialisme la perversió de l’idealisme) escau segurament de respondre que més val no «ser» ni materialista ni res que ens aparti per força d’assaborir altres gustos. Molt bé. Però, quan hom parla, hauria de saber què està dient. O almenys intentar-ho.

      Què «és» la matèria? No ho sabem ni ho podem saber del cert, val a dir-ho. Potser hauríem d’abandonar, per tant, qualsevol recerca armada d’aquesta pretensió. O, si no, potser caldria demanar-nos per què, essent-hi com hi és sempre la matèria en tot allò que percebem, fem i diem, tanmateix no ens adonem quasi mai de la seva presència. Naturalesa humana! Quan una cosa hi és sempre, mai no la trobem a faltar, i res de què no puguem patir l’absència revesteix gaire valor als nostres ulls. Agrada sobretot a l’animal fantàstic parlar de coses que no hi són. Per això diu mentides i escriu novel·les, o vol traduir l’univers sencer en fórmules matemàtiques que li semblen emancipades, en primer lloc, del medi material –medi, no mitjà– on són escrites. De fet, el mateix naixement de la filosofia com a refús de les enganyadores aparences obeí a l’amor devers unes essències que la sensibilitat no podia copsar i al menyspreu, en canvi, dels objectes perceptibles pels sentits. Obeïa així a una sospita teòrica l’origen de la qual havia d’estar en la imaginació: la facultat de representar-se el que no hi ha. Quant al recurs metòdic o propedèutic a la lògica a tall de control de realitat –o de veritat, si el lector ho prefereix–, es fonamentà en el descuit de l’essència imaginativa del llenguatge.

      Per això, des de bon principi, la filosofia ha conviscut amb la teologia; s’observa una franca tirada cap al monoteisme fins i tot entre els seus autors de l’antiguitat pagana –enlluernats per la idea de l’U. El Déu Absent ha seduït algunes de les ments més preclares de la història. Així ja no en queden gaires. Els filòsofs actuals s’han prohibit tota creença metafísica en realitats alienes que neguin la terrenal. Qui gosaria contradir-los? Ara, faríem bé tots plegats de no confondre l’ateisme amb la idolatria, ni que l’entitat idolatrada resulti tan vaporosa com l’anomenada «humanitat». I menys encara si, amb falsa modèstia, desviem el culte vers unes criatures –plançons de la tecnociència– capaces d’alçar-se enfront de llurs creadors, talment com s’alçà de bell antuvi enfront del seu l’endimoniada aspiració a conèixer d’Eva.

      Matèria.