Al voltant del Cant de la Sibil·la a la Seu de València. AAVV

      Fig. 2. Catedral de València. Vista del cimbori.

      Al transsepte sud, entre el cor i l’embocadura de la capella major, es muntava un gran escenari –«lo cadafalc acostumat devant lo cor e de l’epistoler tro sus al prehicador»– on es representava la Gloriosa Nativitat de Jhesuchrist. Es tractava d’un pessebre il·luminat per vint-i-vuit ciris, on se situaven les imatges del nen Jesús, la mare de Déu i sant Josep, amb els àngels corresponents. També una representació de la ciutat de Jerusalem –no sé si en un envelat– i les figures dels profetes. Al seu voltant es col·locaven vint-i-cinc pastors, entre figures i persones reals. Al cor hi havia l’arbre del Paradís amb Adam i Eva i, a sobre, el nen Jesús acompanyat de serafins. En un moment determinat, el cel entelat s’obria i apareixia un colom de fusta amb plomes de paper que arribaven fins a l’estable. Allà, un àngel amb un lliri a la mà iniciava un diàleg cantat amb la mare de Déu.⁴ Es deixa sentir l’empremta de la iconografia de l’Assumpció, de la mateixa forma com es pot observar la relació entre aquest tipus de representació i les de la Pentecosta i l’Assumpció de la Mare de Déu, segons tindrem ocasió de veure. Topogràficament, el cicle valencià de Nadal a l’Epifania se centrava en l’altar major que, juntament amb la sagristia, el cor i les trones, era constantment mudat del seu aixovar tèxtil. Entre les festes, destaquen la vigília de Nadal, els dies de Sant Esteve, Sant Joan Evangelista, els Innocents, Santa Llúcia i Sant Tomàs de Canterbury, Sant Silvestre, la Circumcisió i l’Epifania amb la seva vigília i la processó, que mostra la relíquia de la mirra regalada pels Mags al nen Jesús (Martí Mestre i Serra Estellés, 2009: 181-202). Ni rastre del cadafal amb les escenes de l’Anunciació i el Naixement, de bisbes o d’actes de Reis Mags que, indubtablement, van existir. El problema de les consuetes és que, a vegades, no narren puntualment tot allò referent al ritual, que ja era sabut o es feia com un costum sense necessitat de descriure-ho amb detall. Només la Sibil·la és detallada com a testimoni d’aquella riquesa cerimonial. Com a colofó, per a la Candelera, l’aixovar tèxtil de la catedral tornava a lluir amb tot el seu esplendor per a la benedicció i l’aspersió dels ciris pel bisbe (Martí Mestre i Serra Estellés, 2009: 214-219).

      2. De Rams a la Pasqua de Resurrecció

      El segon moment més significatiu del calendari era la celebració del Diumenge de Rams i la Setmana Santa. A més de la consueta, conservem les Hores de la Setmana Sancta, un ordinari paral·lel imprès per a aquestes dates i en el qual s’especifica que el Diumenge de Rams no s’havia de celebrar a les esglésies parroquials, sinó que eclesiàstics i llecs de la ciutat s’havien de congregar a la catedral i la processó que en sortia (Hores de la Setmana Sancta, 1553: XLIVv-XLVr). Els tocs de campana eren de cinc hores i quart, i a dos quarts de sis es feia toc de missa major dominical, durant mitja hora més. A l’interior de la catedral, l’altar major romania velat per la gran cortina negra que el cobria durant bona part de la Setmana Santa; el responsable d’aquest i el guardià de la catedral havien d’arreglar la terrassa de l’exterior del costat nord de la girola, on tenia lloc la benedicció dels rams i el sermó. Precisament aquí, el sotsobrer del capítol havia fet posar des del dissabte l’escala d’accés i des del diumenge –per a que els nens del cor no els anessin regirant–, els bancs de l’altar major (Martí Mestre i Serra Estellés, 209: 70-71). La terrassa estava decorada amb teles i tenia penjats paraments que havien estat posats pels escolans de la catedral: «...claven en la paret lo drap del servo, ab los dos tancaportes, e los tres bancals de brots, ab los dos vells, als antepits del terrat, y damunt lo banch ho seuhen los canonges, arrimat a la paret» (Martí Mestre i Serra Estellés, 2009: 71). En aquell mateix lloc es col·locava una tauleta revestida amb el pany dels aniversaris i una catifa cobria el terra davant del faldistori episcopal i un faristol de ferro. Els llibres litúrgics que es portaven fins allà eren unes pericopes i un pontifical –missal bisbal–, i per a la cerimònia de benedicció també es col·locaven la sitra i l’hisop, un encenser i una naveta. Les vestimentes del prelat, diaca, sotsdiaca i altres assistents –totes en color verd–, quedaven llestes a la sagristia, juntament amb la creu que el campaner s’encarregaria de portar durant tota la processó, fins al moment de la benedicció, en què era substituït pel responsable de l’altar (Martí Mestre i Serra Estellés, 2009: 71-72).

      Quin lloc era aquest que, a la capçalera catedralicia, permetia el muntatge d’un entarimat al qual pujaven el bisbe i el capítol, sagristans i un altre clergat menor, per a realitzar la benedicció dels rams i el sermó corresponent? En ocasions, les modificacions a què ha estat sotmesa la catedral de València durant temps moderns i contemporanis, ens fan difícil l’aproximació a la seva realitat material. En allò relatiu a la molt transformada girola, el seu sostre original de terrassa era l’escenari de la celebració, sobre una capella propera a la porta dels Apòstols a la qual s’accedia per unes escales col·locades allà per a l’ocasió. Aquest exterior de la capçalera va ser cobert en temps moderns per «l’obra nova», la pantalla classicista amb què s’oculta l’obra medieval mitjançant la seva superposició d’arcades (fig. 3).