Introducció a la història econòmica mundial (3a ed.). Gaspar Feliu i Monfort
indústria tèxtil sedera no era tan important en producció i ocupació, però sí en valor. Els primers centres importants es trobaven a Itàlia, on al segle XVII Bolonya disposava d’una gran màquina de filar seda, un enginy molt complex, però molt eficaç, que la ciutat intentà mantenir com un secret industrial, però no ho va aconseguir per gaire temps. La seva difusió per la vall del Po va acabar especialitzant Itàlia en la producció de fil de seda, que era exportat a tot arreu, però sobretot a Lió, que seria fins al segle XIX el principal centre tèxtil seder europeu.
El lli i el cotó, tot i ser fibres treballades des de l’edat mitjana, no prenen importància fins al segle XVII: el lli era utilitzat en la confecció de veles, sacs i teles senzilles, però també de teixits fins (de fil), que es van beneficiar molt de la difusió de la roba interior i de la demanda colonial. Va ser en gran part una indústria rural, en la qual sovint els mateixos pagesos que conreaven el lli el manufacturaven. Els seus principals centres productors foren Flandes, França (Bretanya i Normandia), la Gran Bretanya (especialment Escòcia i Irlanda) i algunes zones d’Alemanya (Baviera, Silèsia, Westfàlia). Al segle XVIII la demanda d’aquestes zones superava la producció de fibra, de manera que s’importava molt lli de Rússia i dels països bàltics.
La darrera fibra a tenir importància a Europa va ser el cotó. Tot i que era conegut i treballat des d’antic, va tenir una escassa difusió fins que al començament del segle XVIII la prohibició d’importar calicoes (teixits de Calcuta) de l’Índia en va provocar les imitacions, que van tenir una gran acceptació tant a Europa com a les colònies. El sector cotoner es va concentrar en punts concrets d’Europa (l’alta vall del Rin, Catalunya), però sobretot a Anglaterra: la mecanització de la filatura de cotó s’acostuma a considerar com el primer episodi de la Revolució Industrial. Com a antecedents de la maquinària que a la segona meitat del segle XVIII revolucionaria la producció de fil de cotó, es poden citar ja al segle XVII el teler de cintes, que multiplicava per quatre la producció, o les màquines de fer mitges.
3.2 L’extracció i transformació dels metalls
Al començament de l’època feudal, les pràctiques mineres eren molt simples i només permetien aprofitar filons molt superficials. El descobriment de mines de plata a l’Europa central va portar a la introducció, a partir de mitjan segle XV, d’una sèrie d’innovacions que permetien treballar a més profunditat (màquines per extreure l’aigua i elevar el mineral) i, posteriorment, a la introducció de processos que abaratien la transformació del mineral en metall: martells moguts per energia hidràulica (martinets), màquines trituradores i procediments químics per a separar els diferents metalls.
A part de l’or i la plata, el metall principal era el ferro, el treball del qual va ser també objecte d’importants innovacions. La farga tradicional permetia separar el ferro dels altres minerals o la terra que portava incorporats a base de colpejar amb el martinet el ferro calent i obtenir-ne després objectes mitjançant la forja. Una innovació medieval va ser el forn baix, l’exemple més perfecte del qual era la farga pirenaica o catalana, que utilitzava un salt d’aigua per a dirigir un corrent d’aire cap al forn, que aconseguia així una temperatura més elevada. Tot i això, només obtenia una espècie de pasta de ferro, que es podia treballar a cops de martell (forja).
La innovació bàsica posterior (al segle XVII) va ser l’alt forn, que permetia fondre el ferro i obtenir peces directament abocant ferro fos en motlles. Els avantatges de l’alt forn eren que podia treballar amb minerals menys rics i necessitava menys combustible. En canvi, l’alt forn era molt més car de construcció i el ferro obtingut no servia per determinats usos, de manera que ambdós sistemes d’obtenció de ferro, la farga i l’alt forn, es van mantenir fins ben avançat el segle XIX en molts països.
Per desgràcia, les innovacions principals en la metal·lúrgia van anar destinades a l’obtenció de nou armament: cuirasses, espases, piques d’acer i armes de foc portables, però sobretot, per la gran quantitat de metall que consumien, canons.
3.3 Les millores en l’aprofitament energètic
Tant la producció artesana com el comerç es van beneficiar de millores en l’aprofitament de les energies naturals, de vegades poc vistoses però molt eficaces, com la ja citada de la farga catalana. Els molins hidràulics es van perfeccionar per a adaptar-se millor a les disponibilitats d’aigua de cada lloc i a diferents usos: moldre el gra, compactar teixits (batanar), moure una serra...; però la principal novetat va ser el perfeccionament i la difusió del molí de vent, útil quan l’aigua té poc desnivell per a moure un molí hidràulic (cas d’Holanda) o bé és molt escassa, com a la Manxa.
L’aprofitament de l’energia eòlica va tenir encara més importància en la navegació. Junt amb les innovacions ja citades del timó de popa i la brúixola, un millor aprofitament de la força del vent, a base de multiplicar les veles i millorar-ne la disposició i el maneig, va permetre construir naus més grans i més eficients, fet que va tenir importància per al comerç a llarga distància, que ja hem vist, i per a la construcció naval, que veurem més endavant.
L’altra gran innovació energètica de l’edat moderna és la gran expansió en l’ús, i per tant l’extracció, del carbó mineral, sobretot a la Gran Bretanya. L’elevat consum de llenya o de carbó vegetal (domèstic o industrial) va provocar al segle XVI un procés de desforestació i d’encariment de la llenya. Com que a la Gran Bretanya el carbó era abundant i relativament fàcil d’extreure, va començar a ser utilitzat en aquells processos que només necessitaven una font de calor, com la fabricació de sabó o de cervesa o la refinació de sucre. Tot i que no podia ser utilitzat en la siderúrgia, que era possiblement el sector més consumidor de llenya, el seu ús es va difondre àmpliament: a mitjan segle XVI s’extreien a la Gran Bretanya unes 200.000 tones de carbó per any; a la fi del xvii, uns 3.000.000 de tones. La turba, més barata, però amb menys potència calorífica, va ser molt usada, com a alternativa a la llenya i el carbó, sobretot a Holanda i algunes zones del nord d’Alemanya.
3.4 La construcció
La construcció va millorar molt les seves tècniques al llarg de l’etapa preindustrial: n’hi ha prou de veure qualsevol catedral gòtica o barroca o palaus com el de Versalles; en canvi, l’instrumental i la maquinària disponibles van canviar molt poc. Així i tot, es tracta d’una activitat important, d’una banda per la quantitat de gent i oficis als quals donaven feina les grans obres, de l’altra perquè sovint es tractava de treballadors itinerants, amb la facilitat per a la difusió de coneixements tècnics que això suposa.
De tota manera, els avanços més importants en la construcció es van donar a les drassanes: la construcció naval es va convertir en la indústria més complexa de l’època i una de les que requeria més inversió de capital. Sobretot a Holanda i a Venècia, les drassanes estaven equipades amb grues i serres mecàniques i es fabricaven peces estàndard per a facilitar la construcció i les reparacions. El resultat va ser un enorme creixement de la capacitat de transport, encapçalada per Holanda. La flota holandesa va passar d’unes 50.000 tones al començament del segle XVI a unes 500.000 a les acaballes del segle següent, moment en què representava la meitat del tonatge europeu. La construcció naval tenia importants efectes d’arrossegament sobre altres indústries: fabricació de veles i cordes, metal·lúrgia, etc.
Hi ha moltes altres innovacions, la major part conegudes des de la baixa edat mitjana, però que es van difondre als segles XVI i xvii, com la impremta, els tapissos, les porcellanes, els rellotges, les joguines mecàniques, les lents òptiques (ulleres, telescopis) i els instruments de navegació la seva escassa importància com a indústries no n’ha de fer oblidar el paper com a especialitats locals o regionals, però sobretot la transcendència d’algunes. Assenyalarem només la importància de la impremta com a difusora del coneixement, la millora que l’instrumental nàutic va significar per a la navegació i el comerç, i sobretot l’aprenentatge per a innovacions mecàniques posteriors que va significar la fabricació de rellotges i de joguines mecàniques.
3.5 L’organització de la producció
A