Introducció a la història econòmica mundial (3a ed.). Gaspar Feliu i Monfort
i el laminatge permetien elaborar 15 tones de ferro en el temps que abans es necessitava per a obtenir-ne una, i ho feia utilitzant carbó mineral, molt més barat. I això només era l’inici del procés conjunt d’augment i abaratiment de la producció.
Els procediments de Darby i de Cort van permetre atendre la forta demanda de ferro que va acompanyar la Revolució Industrial (maquinària, ponts, armament, construcció) i també la demanda exterior de ferro barat: a la fi del segle s’exportava entre el 15 i el 20% de la producció. L’augment, però, més important de la demanda de ferro provindria anys a venir de la construcció del ferrocarril: la producció es va multiplicar per quatre en 20 anys.
Deixant a part petites, però importants, millores en els alts forns, les innovacions següents van afectar sobretot l’obtenció d’acer (ferro amb una proporció determinada de carbó), i van ser obra ja de l’etapa posterior, on s’estudiaran.
La siderúrgia proporciona un producte intermedi: el ferro té importància per a la Revolució Industrial un cop transformat en màquines o estructures. Per sort, la Gran Bretanya disposava d’un gran nombre de mecànics hàbils, encapçalats per un petit però decisiu grup de constructors de màquines de precisió i de màquines-eina; per no citar més que un exemple, la màquina de trepanar cilindres de Wilkinson és en gran part responsable de l’eficàcia de la màquina de vapor, ja que impedia les fuites que es produïen en els cilindres anteriors, ajustats a mà per desgràcia, el destí principal d’aquesta màquina era la fabricació de canons.
3.3 La màquina de vapor
A pesar de la importància dels canvis en el sector tèxtil i en la maquinària i la siderúrgia, la innovació més determinant de la Revolució Industrial és, sens dubte, la màquina de vapor de James Watt, patentada el 1769 i millorada repetidament. La màquina de vapor permetia produir energia a partir de la potència calorífica del carbó i de la força d’expansió de l’aigua transformada en vapor. Aquesta energia produïda era molt més potent, segura i versàtil que l’anterior aprofitament de les energies naturals: Mokyr (1990) no dubta a qualificar l’energia de vapor com la quinta essència de la Revolució Industrial.
A partir d’unes primeres màquines rudimentàries, només útils per a extreure aigua de les mines (Savery, 1698; Newcomen, 1711), James Watt (1769), va introduir el condensador separat (que augmentava la velocitat del procés i estalviava carbó) i els mecanismes per a passar del moviment lineal al rotatiu. Més tard, les màquines d’alta pressió, que Watt considerava massa perilloses, van permetre abaratir el funcionament i fabricar màquines de vapor més compactes, fins i tot traslladables.
La màquina de vapor va permetre canviar la localització de gran part de la indústria, en especial la tèxtil: de les vores dels rius, per a aprofitar l’energia hidràulica, es va passar a les zones pròximes a les mines i als ports per on arribava el cotó. Tot i això, la màquina de vapor no va ser l’únic motor energètic de la Revolució Industrial: fins a 1830 el cost d’obtenir energia hidràulica o de vapor, considerant els avantatges i els inconvenients de cadascuna, era molt semblant. Però no hi hauria hagut prou llocs útils per a instal·lar les fàbriques de la Revolució Industrial si només s’hagués disposat de l’energia hidràulica; d’altra banda, la màquina de vapor era més potent i permetia construir fàbriques més grans i evitava els perills d’estiatge o inundació que podien parar la producció moguda per energia hidràulica. Tanmateix, fins a 1870 la potència de vapor instal·lada no va superar la potència hidràulica, la qual es va veure també beneficiada al segle XIX per importants millores en la seva eficiència.
La màquina de vapor, a més de proporcionar l’energia necessària per a la Revolució Industrial, la va dotar també de mitjans de transport nous i igualment revolucionaris: el vaixell de vapor i el ferrocarril, dels quals parlarem en el capítol 5. Ara només avançarem que amb l’aplicació del vapor al transport es completa la sèrie de grans invents de la Revolució Industrial; a partir de 1830 s’obre una nova etapa, caracteritzada per la difusió de la industrialització cap a altres països, la millora de la maquinària i l’aparició de màquines i processos nous, etapa que no tindria, però, el caràcter de ruptura respecte a la situació anterior que va representar la Revolució Industrial.
3.4 La mineria i la indústria química
Tot i que les innovacions en els sectors cotoner, siderúrgic i energètic van ser les bàsiques, altres sectors van experimentar també transformacions estratègicament importants per a la Revolució Industrial. D’aquests sectors destaquen la mineria i la química.
Per desgràcia, la mineria no és fàcil de mecanitzar; només l’extracció d’aigua es beneficiava de les primitives bombes de Savery o de Newcomen. En aquest sector, i especialment pel que fa al carbó, allò que va ser revolucionari va ser la quantitat extreta, atesa l’alta demanda generada pels alts forns, les màquines de vapor i més tard el ferrocarril, a més del seu ja important ús anterior, tant industrial com domèstic, de tal manera que el 1800 la Gran Bretanya produïa i consumia cinc vegades més carbó que el conjunt de l’Europa continental. Tot i la pressió per trobar innovacions que permetessin explotacions a més profunditat i més segures, només hi va haver una innovació important: la llàntia de seguretat de H. Davy (1815), que mesurava la concentració de grisú i permetia evitar-ne les explosions.
En la indústria química, el segle XVIII va ser un moment de grans transformacions a tot Europa: de fet, en aquest sector la Revolució Industrial britànica es va beneficiar de l’aplicació d’innovacions que la majoria de les vegades procedien d’altres països. Les transformacions en la indústria química van ser importants sobretot pels avantatges que oferien i pels colls d’ampolla que estalviaven, però no van donar origen a grans fàbriques ni concentracions industrials.
Els canvis principals van ser:
1 En el pas de l’obtenció dels productes al laboratori, en petites quantitats, a la fabricació industrial; l’exemple més clar en aquest camp és la substitució de l’obtenció de l’àcid sulfúric en campanes de vidre a l’obtenció en cambres de plom (innovació de John Roebuck, cap a 1760): el nou procediment permetia multiplicar per 100 la producció i reduir el preu a menys d’una sisena part.
2 El descobriment de nous procediments per a obtenir els mateixos productes, a partir de matèries primeres més abundants i més barates, en gran part com a conseqüència de la substitució de matèries primeres orgàniques per inorgàniques.
3 L’aprofitament dels subproductes com a base de nous processos químics.
4 El descobriment de productes químics nous.
Per posar-ne només un exemple: abans de tenyir-los, els teixits de cotó s’havien de blanquejar. Tradicionalment això es feia mullant-los amb sèrum de llet o, a la segona meitat del segle XVIII, amb àcid sulfúric diluït, i exposant-los llargament al sol en els anomenats prats d’indianes. Amb aquest procediment, cap a 1830, blanquejar la producció britànica de teixits de cotó hauria exigit que tot Anglaterra es convertís en un immens prat d’indianes! Per sort, el 1785 el francès Claude Berthollet havia obtingut un producte químic a base de clor que era un blanquejador eficaç i que va ser millorat per un altre francès, Charles Tennant, que treballava a Anglaterra: la indústria cotonera va poder continuar creixent. Una altra innovació química important va ser el procediment Leblanc (un altre francès) per a obtenir sosa càustica (1789). En canvi, l’altre gran producte bàsic de la química, la potassa, no va poder ser sintetitzat i continuà sent durant tota l’etapa un producte orgànic, obtingut de la calcinació de la fusta: cap a 1830, només al Canadà, es destruïen cada any quatre milions de tones de fusta per a produir potassa, amb un rendiment mínim: només 35.000 tones de potassa, menys d’un 1%.
De totes les innovacions químiques, la que tingué una repercussió més ràpida i general va ser sens dubte el gas, resultat d’una llarga sèrie de millores. Els primers llums de gas eren obra del francès Lebon, i funcionaven amb gas obtingut de la destil·lació de carbó vegetal; a la Gran Bretanya, Murdock (1798) obtingué un gas millor a partir de carbó mineral: el 1807 les fàbriques