Introducció a la història econòmica mundial (3a ed.). Gaspar Feliu i Monfort
a la utilització de tècniques conegudes, però que no tenen cap avantatge mentre la depredació permeti obtenir una alimentació suficient. Perquè, de fet, l’home depredador aconsegueix, amb menys esforç, més nutrients, millors i més diversificats: les escasses comunitats depredadores encara existents ho demostren clarament (Cohen, 1987). El problema és que aquestes comunitats necessiten un espai vital molt ampli: els pigmeus, 8 km2 per persona; els aborígens australians, 30 km2; els esquimals, 200 km2: s’ha calculat que el món no podria alimentar més enllà de 15 milions d’humans depredadors.
La seqüència densificació de la població - intensificació del treball va ser teoritzada per Boserup (1967): segons aquesta autora, quan la fam va començar a fer acte de presència, l’home es va veure obligat a confiar la seva subsistència en el treball, intensificant-lo a mesura que augmenta la pressió demogràfica, en una seqüència que va des de la ramaderia i els conreus esporàdics, poc intensius en treball (fer un forat, enterrar la llavor i esperar la collita) però que obliguen a canviar cada any o cada pocs anys la zona sembrada, fins a l’obtenció de diverses collites a l’any en els deltes asiàtics, però a canvi de la creació de sistemes de regadiu i d’un treball constant i molt dur.
A partir de la revolució agrària de la prehistòria o revolució neolítica, les innovacions i el progrés van procedir durant segles de les societats agràries. Com a mínim fins a mitjan segle XIX, l’agricultura va ser l’activitat econòmica bàsica en tots els països i encara ho continua sent per a moltes societats actuals.
Les pràctiques agràries i ramaderes permetien mantenir més població, però no mantenir-la gaire millor: la força de treball (humana o animal) i les tècniques disponibles eren poc eficients, de manera que la productivitat era escassa i cada grup o família topava sovint amb dificultats per a assegurar la seva alimentació al llarg de l’any, sobretot tenint en compte la gran irregularitat de les collites.
1.2 La desigualtat, causada pel predomini d’uns homes sobre els altres
L’escassetat no era deguda només a la incapacitat per a produir més; les societats agràries exigeixen el sedentarisme, que té una llarga sèrie d’efectes econòmics o culturals: la millora dels estris, les eines i els sistemes d’emmagatzematge, la divisió del treball (aparició dels primers oficis especialitzats) i les societats estructurades, que sens dubte tenien molts avantatges, però que van comportar l’aparició d’una classe dirigent que no sols vivia del treball dels altres, sinó que sovint s’apropiava d’una part important de la producció. Aquestes societats es poden dividir en societats tributàries, esclavistes i feudals.
En les societats tributàries la majoria de la població està obligada a pagar determinades quantitats (en moneda o en béns) als dirigents i als temples. En les societats esclavistes la desigualtat arribava a la possessió d’uns homes, els esclaus, per part d’uns altres, els amos, de manera que els esclaus i el producte del seu treball pertanyien als seus propietaris, com qualsevol animal de treball: els esclaus eren definits com a animals amb veu.
Les societats esclavistes, típiques del món antic (Egipte, Grècia, Roma), no es van poder mantenir després de l’ensorrada de l’Imperi romà tot i que hi va continuar havent esclaus, la producció va passar a dependre d’una nova forma d’organització social i d’explotació d’uns homes pels altres: les societats feudals, que seran les úniques societats agràries que estudiarem i que caracteritzarem amb més detall més endavant. Ara només cal dir que en les societats feudals la desigualtat i l’explotació es produeixen pel domini que els senyors exerceixen a la vegada sobre les terres i els homes, que genera l’anomenada renda feudal, molt diversa segons els moments, els llocs i les circumstàncies, però que a diferència de l’esclavisme no priva els homes de la condició de persones.
Del tercer aspecte, la capacitat de creixement, en parlarem més endavant, en l’apartat 4.
2. L’evolució de la població en les societats agràries
2.1 El model demogràfic antic
Com qualsevol espècie animal, l’home té unes pautes de comportament demogràfic estables, de manera que tota la història de la humanitat es pot encabir en dos models demogràfics: l’antic i el modern, amb una etapa de transició demogràfica entre l’un i l’altre.
El model demogràfic antic correspon al conjunt de les societats preindustrials. Les seves característiques són: unes taxes de natalitat altes, d’entre el 35 i el 40‰, i unes taxes de mortalitat també elevades, de prop del 30 al 35‰ (per tant, no massa allunyades de les taxes de natalitat), i una esperança de vida en néixer baixa: 25 anys per a un europeu al començament del segle XVIII. La mortalitat era en gran part mortalitat infantil: segons Nadal (1992), de cada 1.000 nascuts, 250 no arribaven a l’any, 250 més no complien els 20 anys, uns altres 250 morien abans dels 45 i només 10 arribaven a sexagenaris.
La mortalitat era, a més, molt irregular, amb puntes freqüents de mortalitat extraordinària a causa d’epidèmies i secundàriament de fams i de guerres. D’un any per l’altre, el nombre de morts podia fàcilment doblar o triplicar (puntes de mortalitat). Com a resultat de tot això, la població creixia en dents de serra: l’excedent de naixements sobre defuncions, acumulat durant un cert temps, desapareixia de cop engolit per una punta de mortalitat. La població creixia a curt termini, però s’estancava o creixia molt lentament a llarg termini (Nadal, 1996), i en algun moment d’epidèmies fortes i generalitzades, la població podia experimentar un descens important: és el que va passar a Europa com a conseqüència de la Pesta Negra de 1348, que va provocar la mort d’aproximadament un terç de la població. En conjunt, però, la tendència general era l’augment de la població, per bé que a taxes molt baixes. Encara que es tracta d’estimacions només aproximades, entre l’any 1 i el 1750 la població mundial es va triplicar i l’europea es va multiplicar per més de 3,5 (quadre 1.1).
L’evolució de la població depèn de la vitalitat natural, és a dir, de la diferència entre naixements i morts, i del saldo migratori, que pot ser positiu o negatiu. Com que en les societats preindustrials el control voluntari de l’embaràs era poc utilitzat, el nombre de naixements depenia de factors culturals (casaments més o menys joves, acceptació de la solteria definitiva, infanticidi) i de vegades també de factors econòmics (terres o llocs de treball disponibles). Al seu torn, el nombre de morts depenia de factors aleatoris (contagis, guerres, desastres naturals) i també de factors econòmics (capacitat de producció d’aliments i altres productes bàsics, repartiment de la renda).
QUADRE 1.1
Evolució de la població
(milions de persones)
Font: Guia pràctica..., p. 8, a partir de Biraben (1979).
2.1.1 El sostre maltusià
La limitació que la manca d’aliments suficients significa per al creixement de la població va ser vista molt clarament per un autor anglès del segle XVIII, Thomas R. Malthus en el seu Primer assaig sobre la població (1798). La seva idea bàsica és que la població d’una àrea determinada està limitada per la quantitat d’aliments de què pot disposar: aquest límit és l’anomenat sostre maltusià. Malthus afegia que qualsevol població s’atansa ràpidament a aquest sostre perquè, mentre la producció d’aliments creix en proporció aritmètica, el nombre de boques ho fa en proporció geomètrica, i els impulsos sexuals mantenen la població al màxim nivell possible, fet que condemna la major part de la població a una alimentació escassa.
Aquest plantejament pessimista ha estat objecte de dues crítiques principals: a) la dels que neguen valor a la teoria pel fet que les crisis demogràfiques es presenten molt abans d’arribar al teòric sostre maltusià, a causa del repartiment desigual de la renda, i per tant atribueixen les crisis