De la il·lusió al desencís. Carles Xavier Senso Vila
socials i periodístics (textos més lleugers i menys compromesos). En aquesta tessitura, a l’Estat espanyol es passà de representar el país europeu amb major nombre de revistes polítiques a, en a penes uns anys, ser només un exemple de resistència. Però, com hem dit, el cas espanyol no fou extraordinari i sols destaca per la rapidesa i la intensitat del fenomen, amb una corba, tant ascendent com descendent, molt marcada.
Els mitjans de comunicació que apareixen en la transició es configuren pràcticament sense experiències anteriors donat l’ampli període de dictadura franquista en el qual no existeixen pràcticament revistes o periòdics valencians plurals i democràtics. Les noves tècniques o pràctiques periodístiques es transformaren profundament a partir dels anys setanta. Tanmateix, no es pot obviar que al País Valencià havien existit un temps abans (cas de les revistes de la II República o les reunions literàries de l’editorial Torre amb els Fuster, Casp, Adlert, Iborra, Valor, Beneyto, Estellés o Sanchis Guarner) experiències comunicacionals de gran interés que serviren de tradició cultural, amb praxi i intencionalitat molt semblant a la que després es configuren en VS. La publicació dels Fabregat o Sena, apareguda ja en la segona part de la transició a la democràcia, és el resultat de múltiples influències anteriors de publicacions que ja començaven a patir les conseqüències dels nous temps. VS, com les altres revistes anteriors, en va ser víctima i desaparegué sols tres anys després de la publicació del seu primer exemplar. Tanmateix, i com s’accepta des de l’equip de direcció del setmanari valencianista, l’intent de fer un periodisme nou, d’un consum més distés i dinàmic que el posat en pràctica fins llavors per les publicacions existents féu que les influències directes de VS superaren les fronteres estatals i vingueren de França (amb la revista VSD) i d’Itàlia (amb Il Meridiano di Trieste). També a l’Estat espanyol es fixaren en les tàctiques de maquetació de la recentment apareguda Interviú, sobretot pel que fa a l’espai dedicat a les col·laboracions. «El projecte de Puvasa, en un principi, volia copiar el model de Cambio 16, pensàvem a editar en un futur un diari i altres publicacions relacionades amb el País Valencià» [PC]. Independentment del seu èxit comercial, ben limitat, VS va suposar la continuïtat d’una proposta que va intentar canalitzar un projecte periodístic en valencià que oferira un prisma autòcton per a interpretar l’actualitat. En aquesta voluntat va ser digna hereva d’altres capçaleres històriques anteriors a la guerra com Acció Valenciana, relleu de les pioneres Dos y Dos i Cal Dir i precursora d’El Temps, un setmanari escrit completament en català, amb un marc d’acció a tot el territori de parla catalana i que subsisteix fins al present.
Segons Torró,
la clau valencianista és essencial en el setmanari. La defensa dels interessos dels valencians és la peça que ens uneix a tots. Seguíem la línia del que havia sigut Oriflama a Catalunya. Tractàvem d’aprofundir en els temes que no apareixien en els mitjans escrits diaris. La revista no aconseguí eixir dels cercles reduïts. Prop del 80% de Valencia Semanal es venia a la capital de València. Però més que el nombre d’exemplars venuts és l’impacte que va tenir. Si repassem la nòmina de periodistes que per allí va passar ens podem adonar que allò suposà l’autèntica escola de periodisme a València. En el moment que naix Valencia Semanal no existeix Escola de Periodisme a València (la que depenia de l’església havia tancat l’any 74) i eixe paper el juga Valencia Semanal [JLT].
A més, el final del setmanari nacionalista valencià no respon a les mateixes causes que les revistes que provenien de la lluita antifranquista i que dedicaren moltes de les seues pàgines a demanar l’arribada de la democràcia. Aquestes publicacions compliren el seu paper i restaren pràcticament sense marge de maniobra amb la mort del dictador. Desapareixeran, sobretot, per l’aparició i proliferació dels periòdics que feren de la informació una necessitat diària. En canvi, Valencia Semanal deixà de publicar-se, principalment, pel desencís de part de la seua direcció, superats per la realitat d’un país amb unes característiques força especials (l’antiga dualitat llavors duta a la seua màxima expressió) que començaren a dirigir-se en un sentit que xocà de front amb el País que havien imaginat els idealistes postfusterians. Una realitat del país que s’uní indefugiblement a una situació econòmica poc propícia. Sols el suport del PSPV-PSOE en la darrera època possibilità que la revista es mantinguera viva al voltant d’un any més (segona part de 1979 i principis dels vuitanta). Malauradament, ja tot semblava dit aleshores.
Referències periodístiques hi ha i moltes entre els artífexs de VS. Són ineludibles Dos y Dos o Cal Dir, i també d’altres com Oriflama, Cuadernos para el Diálogo, Triunfo, Interviú o Destino. Ernest Sena, fruit dels seus viatges arreu d’Europa com a representant de la democràcia cristiana, conegué experiències periodístiques que després volgué utilitzar per construir la publicació que ell tenia al cap. Fou Sena el que presentà als altres membres de l’equip amb capacitat de decisió (format essencialment per Amadeu Fabregat, Paco Carrasco i José Luis Torró) la revista francesa VSD i la italiana Il Meridiano di Trieste. Dues publicacions que mesclaven actualitat i oci i de les quals pretenien copiar el seu tractament fresc i de consum ràpid amb què enfocaven els diferents temes, a més d’incorporar l’emergent frivolitat i sensacionalisme en el periodisme. Però també influencia VS el nou periodisme que suposà una renovació en les formes de narració de reportatges, cròniques i entrevistes, combinant el millor de la literatura amb el millor de la professió periodística. A VS es veu aquesta proposta, aquest intent d’unificar elements literaris amb els propis de la investigació periodística. Molts dels reportatges publicats a VS, així, foren redactats amb la intenció que foren llegits com a relats, utilitzant diàlegs i descripcions de gran realisme i introduint llenguatge pròxim als lectors, amb un major protagonisme del periodista per aconseguir aquesta proximitat. Per a fer realitat aquest propòsit era necessari molt de «treball de camp» amb periodistes al carrer a la recerca de reportatges socials. A VS els redactors comptaven amb certa llibertat a les vesprades per cercar les notícies.
L’aparició de Valencia Semanal es produeix en un context molt particular. El desastre electoral de les forces nacionalistes valencianes en les primeres eleccions democràtiques (les de 1977) provocà que alguns intel·lectuals i polítics valencians es plantejaren que la dependència de les forces polítiques i dels mitjans de comunicació respecte de Madrid, respecte al centre de l’Estat, era massa gran. Per contra, la idea inicial de creació del setmanari valencianista era crear un mitjà de comunicació d’específica obediència autòctona. Els mitjans de comunicació havien jugat llavors un paper vital en la configuració d’aquestes creences o visions. Les eleccions de 15 de juny de 1977, en què els partits nacionalistes aconseguiren bons resultats a Catalunya i el País Basc, i les manifestacions autonomistes en altres territoris obligaren el govern a buscar solucions per contenir les reivindicacions d’autogovern. S’autoritzà, al llarg de 1978, l’aparició d’organismes preautonòmics, tot i que no hi havia encara una definició normativa del model d’Estat envers el qual es caminava. Si més no, la descentralització era imparable, tot i que el terreny de joc dels diferents actors polítics i cívics restava mal definit i el resultat del procés obert era una incògnita. Els ponents de la Constitució que es redactava a partir de 1977 i que s’aprovaria en 1978, assumiren el principi descentralitzador. El títol VIII de la Constitució va establir la possibilitat de crear comunitats autònomes amb estatut normatiu propi. El text, però, fixava dues modalitats per accedir a l’autonomia: l’article 151 permetia institucions de major rang i màximes competències; l’article 143 contemplava institucions de menor rang i menors competències, almenys en els primers cinc anys d’existència de l’autonomia.
El País Valencià –i VS jugarà en aquesta partida– acabarà construint la seua autonomia a través de l’article 143: però després d’un llarg debat social i polític que és, també, una de les cares de la Batalla de València. L’autonomia de perfil baix que s’aconseguí amb la crispació del període transicional valencià, junt amb l’anèmia cultural que caracteritzà els mitjans d’aquesta època –els existents pel seu caire i els inexistents per la seua absència– es traduí en la introducció de la premsa de Madrid. Una penetració